Andrés Barba guanya l’Herralde de novel·la amb una faula sobre la violència infantil

És una qüestió que potser no es vol admetre o recordar, però la infància no és dolça, els nens poden ser molt cruels. Ho saben bé a la ciutat tropical de San Cristóbal, on de sobte 32 criatures molt violentes de procedència desconeguda trasbalsen la vida de la pacífica població, submergint-la en un malson del qual només es deslliuraran amb la mort dels sorprenents invasors, que hauran deixat com a herència el qüestionament del que s'entén per ordre o agressivitat. Aquesta és la inquietant trama de República luminosa, l'obra amb la qual el madrileny Andrés Barba ha obtingut el 35è Premi Herralde de novel·la (18.000 euros). Una espècie de meravella també, si escau, sobre la fagocitació del present pel passat, a través del naixement d'un misteriós museu, és el plantejament de La extinción de las especies, de l'argentí Diego Vecchio, que va quedar finalista d'una convocatòria a la qual es van presentar 626 novel·les, 114 més que l'any passat.

Barba (Madrid, 1975) juga a la zona de confort. Per partida doble. D'una banda, és assidu d'Anagrama, on ja va quedar finalista de l'Herralde el 2001 (La hermana de Katia) i ja va ser guanyador del seu premi d'assaig, amb La ceremonia del porno, que va escriure fa just 10 anys amb Andrés Montes. També en aquest segell té editada bona part de la seva obra, com les novel·les breus La recta intención i Ha dejado de llover. De l'altra, el costat fosc de la infància en el seu salt a l'adolescència, les ombres del creixement de les persones, és un tema que ha estat present indirectament en obres anteriors d'aquest escriptor de narració reflexiva.

A República luminosa, un dels protagonistes dels successos en la vida de San Cristóbal és el narrador, 20 anys després, d'una crònica insòlita: la invasió d'uns nens violents que obligaran els habitants d'aquesta petita ciutat tropical encaixada entre la selva i un riu a canviar els seus conceptes d'ordre i violència i, per extensió, el concepte mateix de civilització. Serà un any i mig de malson que deixarà unes conseqüències inesborrables en la població. La natura tampoc hi ajuda: que Barba sigui traductor de Joseph Conrad i de Herman Melville i Thomas de Quincey semblen que ha deixat la seva empremta en l'atmosfera inquietant en la qual transcorre l'obra.

Guanyador de premis com el Torrent Ballester (Versiones de Teresa) o el Juan March (Muerte de un caballo), Barba –escollit per la revista Granta com un dels millors narradors joves en castellà i traduït a 17 idiomes– ja ha abordat el costat fosc, la falsedat del mite de la innocència de la infància, com en la també novel·la curta Las manos pequeñas, sobre l'aparent candidesa de dues nenes tan suposadament encantadores com fosques.

Algunes gotes de foscor, però no exemptes d'humor, també es reserva aquest any la novel·la finalista del Premi Herralde, La extinción de las especies, de Vecchio (Buenos Aires, 1969). Establert a París des del 1992, narrador (Historia calamitatum) i assagista (Egocidios: Macedonio Fernández y la liquidación del yo), Vecchio aprofita el seu bagatge com a professor de tallers de confecció de llengües imaginàries i espectrals per narrar el somni de Zacharias Spears, que funda a Washington un museu per acollir espècimens desapareguts i donar la possibilitat als visitants de viatjar a espais i èpoques remots. Fe en el suposat progrés i els perills que això comporta, la mania de col·leccionar i el sempre inquietant duel entre passat i present marquen el rerefons del missatge de la novel·la.