El Liceu posa música a la pau a l’ONU

El Concert per la Pau i els Drets Humans que se celebra des del 2014 a la seu de les Nacions Unides a Ginebra (Suïssa), ha tingut aquest any accent català. Sobre l'orquestra del Gran Teatre del Liceu va recaure aquest dissabte la tasca de reivindicar amb música la tolerància i el diàleg. A la batuta, el director Josep Pons, que va preparar com a fermall l'himne que va compondre per a l'ONU el violoncel·lista català Pau Casals. I l'objectiu de l'esdeveniment, va dir l'exministre d'Exteriors Miguel Ángel Moratinos, era retre homenatge a les víctimes de Barcelona i Cambrils de l'agost passat. Però durant la roda de premsa prèvia al concert, Moratinos va evitar esmentar l'actual situació política i social a Catalunya. Només la va nomenar a contracor en ser preguntat: “Hem de treballar perquè les eleccions ja convocades se celebrin en el millor clima de concòrdia, treball i respecte mutu. El concert ajudarà en aquest sentit”. I Pons va respondre, lacònic: “S'explica per si mateix. És un concert per als drets humans de tot el món”.

Josep Pons: “S'explica per si mateix. És un concert per als drets humans de tot el món”

A les sis de la tarda del 9 de desembre, vespra del Dia Mundial dels Drets Humans, Ginebra es congelava prop dels zero graus. La Sala XX dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions, a la qual va posar cúpula Miquel Barceló, es va contagiar d'aquest fred. Ho recordaven les estalactites blaves, verds, habitades… que va escampar pel sostre l'artista mallorquí. També la projecció blanca i grisa que inundava les parets i que semblava imitar les pannes de glaç. Just sota la superfície de gebre s'alçava Pons davant d'un públic de més de 600 persones.

L'inici va ser també fred, l'Ombra mai fu de Händel, interpretat per la mezzosoprano xinesa Huiling Zhu, no gaire encertada. Començar el concert, produït per Mediapro, amb aquesta coneguda ària de l'òpera Serse era una carta de presentació. “Som casa de lírica. Per això la veu havia d'estar present. A més, una orquestra és com una petita Nacions Unides i la nostra és enormement plural. Rondem les 30 nacionalitats diferents, és multicolor, com la cúpula de Barceló”, explicava Pons abans de l'esdeveniment. És la primera vegada que alçava la seva batuta en aquesta sala. Els dos concerts anteriors havien estat a càrrec del director Daniel Barenboim i el seu West-Eastern Divan Orchestra, però a l'argentí li va coincidir aquesta vegada amb la reobertura, després de set anys d'obres, de la Staatsoper de Berlín.

El rock and roll, com li diu Pons, el va exhibir després de l'ària d'Händel. Volia lluir la seva orquestra i per això va triar la Simfonia Núm. 7 en La major, Op. 92, de Beethoven. La sala va adquirir llavors un to vermellós: les estalactites es van convertir en una espècie de jardí de flors lluminoses que decorava les parets del recinte. El primer moviment va escalfar la sala. Amb el segon, bullia. L'últim, fort i enèrgic, va arrencar al públic diversos "bravo". “Aquesta obra és una explosió, Wagner la va batejar com l'apoteosi de la dansa. És energia rítmica”, la va definir el director català.

Testament vital

La segona part del concert va sonar a comiat. La soprano canadenca Erin Wall va interpretar Les quatre últimes cançons, de Richard Strauss. “Crepusculars, una mena de testament vital d'una persona que va tenir un èxit enorme en l'àmbit de la lírica i que s'acomiada del món personalment amb aquest adeu serè. Un comiat lent però sincer d'algú que ha viscut una vida apassionant”, va matisar Pons. Encara que el veritable comiat va venir després, amb l'himne de les Nacions Unides, compost per Casals. Un homenatge al violoncel·lista, va dir el director davant del seu públic just abans d'interpretar-lo, una obra de qui va ser, a més, músic del Liceu amb 20 anys.