Màrius Torres: de la pedra a la vida

Durant un temps, a l’inici dels setanta, Feliu Formosa havia expressat el desig de dedicar un assaig als quatre grans poetes catalans que havien mort prematurament a la primera meitat del segle XX: Joaquim Folguera (1893-1919), Joan Salvat-Papasseit (1894- 1924), Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) i Màrius Torres (1910-1942). Una llàstima que Formosa no tirés endavant el projecte, perquè hauria donat una visió de conjunt que posés en relleu tant els elements diferenciadors dels quatre poetes com els denominadors comuns que compartien.

Folguera, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel i Torres sempre han representat un greu problema per a la historiografia de la lírica catalana moderna. El fet que morissin en diferents graus de plena joventut —Folguera, als 26 anys; Salvat-Papasseit, als 30; Rosselló-Pòrcel, als 25, i Torres, als 32— constitueix un seriós obstacle a l’hora d’avaluar la seva producció creativa, perquè suscita la pregunta especulativa i incòmoda sobre què haurien pogut arribar a fer com a artistes de la paraula si haguessin viscut més. Aquest dubte sobre les possibilitats de futur perdudes per sempre acaba projectant una llum negativa sobre l’obra que van deixar, com si d’alguna manera fos insuficient. Tradicionalment, no hi ha hagut un comentari sobre aquests poetes que no acabés amb un trist to de sospir: “Què haurien estat capaços d’escriure amb més temps?”.

La pura veritat és que haurien pogut llegar més obra, però la que van deixar és més que suficient. Els quatre són, tal com estan, figures de primera fila de la poesia catalana del segle XX. Estan de ple dret en totes les grans antologies de repertori, com demostra la darrera en aparèixer, Paraula encesa (2012), a cura de Pere Ballart i Jordi Julià, on surten els quatre. És més, han exercit una influència decisiva en poetes i generacions posteriors. Pensem, per exemple, en la petja de Salvat-Papasseit sobre la lírica catalana del segle XX, o la de Rosselló-Pòrcel sobre els poetes mallorquins, o la del mateix Torres sobre l’extraordinària plèiade actual de bards a les terres de Ponent.

D’altra banda, molts altres poetes catalans com ara Joan Maragall, Carles Riba, Gabriel Ferrater, Segimon Serrallonga, Miquel Bauçà, Jordi Domènech o Carles Miralles han mort abans d’hora sense que es congriï el núvol negre del dubte sobre la possible insuficiència humana, intel·lectual i artística de l’obra que van llegar.

Curiosament, aquest famós sospir sobre la pèrdua de vida i d’obra en els casos de Folguera, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel i Torres contrasta amb la noció romàntica molt arrelada a la cultura catalana que la poesia és una qüestió sobretot de joves. N’hi ha proves molt eloqüents. Per exemple, Joan Fuster va emmudir com a poeta perquè estava convençut que no li esqueia la lírica sent un home madur. O, per una altra banda, la poesia de la vellesa d’autors de la talla de Josep Carner, Agustí Bartra o Pere Quart sempre queda en un segon terme respecte a l’obra de joventut i maduresa.

En general, la cultura catalana és reverencial i penista davant de la pèrdua prematura dels seus artistes. Només cal evocar la nòmina de premis que recorden poetes morts abans d’hora. El Joan Salvat-Papasseit, el Carles Riba, el Maria-Mercè Marçal, el Joan Duch, el Màrius Torres… També s’han perpetuat els seus noms en carrers i instituts. En alguns casos, la desaparició prematura els ha convertit en figures d’un cert culte, com ara Valerià Pujol (1952-1992), Joan Barceló (1955- 1980), Andreu Vidal (1959-1998) o Joan Vicent Clar (1962-1980). Però sempre hi ha les excepcions que confirmen les regles. Seria el cas del poeta, narrador i traductor Josep Elias (1941-1982), que espera la resurrecció de la seva magnífica obra poètica. L’oblit d’Elias podria ser més intencionat perquè era una figura capdavantera en el realisme líric dels anys setanta, com palesen els tres magnífics poemaris que va deixar: Per a un duc Weimar Bach escriví música, a Weimar (1971), Ideari a la recerca de la fruita tendra (1976) i Davant el fat com si no hi fos (1982). A banda, hi ha els dos poemaris que va escriure en castellà abans de canviar de llengua.

Amb valedors-patums

A vegades, també, els gestos de reverència i pena no acaben de quallar per altres circumstàncies. El nom de Cèsar Nogués (1922-1950) no diu res avui, però l’edició pòstuma de la seva Poesia completa(1953) va ser publicada a la sacrosanta col·lecció Llibres de l’Ossa Menor i apadrinada per Joan Triadú, el crític que tallava el bacallà en aquella època. Amb tot, però, els poetes morts prematurament per excel·lència són Folguera, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel i Torres. Són els poetes que encarnen simbòlicament el poeta desaparegut abans d’hora. Ocupen aquest lloc a la tradició per diverses raons, la primera de les quals és l’excel·lència i perdurabilitat de les seves obres. I un altre motiu és que van comptar amb valedors de prestigi com Josep Maria López-Picó i Josep Vicenç Foix en el cas de Folguera; Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Fuster i Joaquim Molas en el cas de Salvat-Papasseit; Gabriel Alomar, Carles Riba, Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre en el cas de Rosselló-Pòrcel, i Joan Sales i Pere Gimferrer en el cas de Torres.

Entre una cosa i una altra, Folguera, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel i Torres han quedat blindats davant dels efectes del pas del temps i dels canvis estètics de les generacions successives. ¿I com és que no s’ha aconseguit que aquest efecte es fes extensiu a tots els poetes malaguanyats? La reverència, la pena, el reconeixement crític i social i els esforços dels valedors-patums s’han enfocat en una mateixa direcció: la mitificació dels quatre poetes. Convertir-los en mites els ha preservat de les terribles inclemències del temps literari. La mitificació ha tingut la seva part positiva: situar-los més enllà del bé i del mal. Però ha tingut també la seva part negativa, perquè no tenim una imatge clara d’ells que s’ajusti a la realitat i la veritat. Són institucions literàries intocables.

Sortosament, en els darrers anys aquesta tendència mitificadora es comença a combatre i trencar. A hores d’ara, Folguera, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel i Torres necessiten tres coses per superar la mitificació congeladora: una bona, exhaustiva i rigorosa edició de la seva producció, una biografia aprofundida i noves lectures que posin la seva obra al dia de les darreres tendències exegètiques. Els tres punts cabdals: edició, biografia i nous estudis. I aquí tenim l’explicació de les grans diferències entre els respectius destins dels quatre autors.

Folguera té la magnífica edició del centenari, Poesia (La Mirada, 1993), a cura de Lluïsa Julià, però no té ni biografia, ni nous estudis. Salvat-Papasseit té la fastuosa edició, a cura de Carme Arenas, Obra completa. Poesia i prosa (Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2006). I també té la magnífica biografia de Ferran Aisa i Remei Morros, Joan Salvat-Papasseit 1894-1924 (Base, 2010), però no disposa de noves lectures de la seva obra, més enllà d’edicions escolars anotades. Rosselló-Pòrcel, encara ara, 80 anys després de la seva mort, no té una obra completa digna. Però sí que té dos estudiosos-biògrafs de primera magnitud, com són Xavier Abraham i Roberto Mosquera. Encara falten les lectures actualitzades.

En canvi, Torres ho té absolutament tot, gràcies als esforços sostinguts d’un veritable exèrcit d’institucions, editorials, entusiastes i especialistes. Edició, biografia i noves aproximacions crítiques. Per aquest motiu, en els darrers anys, Torres ha rebentat la cotilla mitificadora i ha passat completament del mite a la vida. Ha abandonat el marbre fred i callat del mite per encarnar-se en carn i ossos davant dels seus lectors.

Una bibliografia completa

En el camp de l’edició de l’obra s’ha produït una autèntica revolució. Quant a la poesia, la màxima especialista, Margarida Prats, aprofitant el centenari del naixement del poeta, va lliurar la versió canònica de la seva obra lírica, Poesies de Màrius Torres (Pagès Editors, 2010). L’edició de Prats és impecable i impagable, fruit de dècades d’estudi curós. A Poesies de Màrius Torres finalment podem llegir l’obra del poeta tal com ell va voler que la llegíssim, sense intervencions, sense manipulacions.

Paral·lelament, l’Aula Màrius Torres de la Universitat de Lleida ha començat l’edició en paper dels originals del poeta dipositats a la biblioteca i que fins ara només es podien consultar en xarxa. El 2010 van editar Reculls de poemes 1927-1936 (Pagès Editors) en edició facsímil. Es tracta de tres breus reculls, mecanografiats pel mateix autor: Primers poemes, 1927-1929 (17 poemes), Música de cambra i altres poemes, 1934 (37 poemes) i Per a Mercè Figueres. Tria de poesies de Màrius Torres, 1936 (28 poemes). El 2017, l’Aula Màrius Torres i Pagès Editors van tornar a oferir un segon facsímil, Tries de poemes 1938, que aplega dos quaderns més: Totes les poesies 1933-1938, 1938 (76 poemes) i Tria de poesies de Màrius Torres per a Joan Sales, 1938 (32 poemes).

De materials biogràfics destinats a trencar la imatge mítica de guix insensible, hem de parlar de dos llibres trencadors i innovadors. En primera instància, Màrius Torres, del poeta al lector (Pagès Editors, 2008), de Margarida Prats Ripoll, un llibre profusament il·lustrat que, a través de diferents eines, com ara una síntesi biogràfica, una tria de textos autobiogràfics i uns itineraris literaris, ens fa veure nítidament l’home, l’ésser humà singular que hi ha darrere dels poemes.

Un dels llibres que més ha fet per baixar Torres de l’estratosfera del mite és Les coses tal com són (Acontravent, 2011), a cura de Jordi Julià i Pere Ballart, extensíssima antologia (500 pàgines) de breus fragments de la correspondència general de Torres articulats en set nuclis temàtics, on emergeix de manera incontestable l’extraordinària personalitat humana, social, intel·lectual i artística del poeta.

Un canvi de ‘look’ del poeta

Torres no era cap accident biològic, sinó que era el fill d’un context familiar que el va nodrir, esperonar i fer. Per això és tan recomanable la lectura complementària de la biografia del seu pare, Humbert Torres. Metge, filòsof, polític (Alfazeta, 2009), de Jaume Barrull Pelegrí, i el llibre tardà del seu germà, Víctor Torres, Memòries polítiques i familiars (Pagès Editors, 1994).

El proppassat octubre, durant el 75è aniversari del traspàs del poeta, va aparèixer Cartes a Mahalta (Club Editor), mostra ben significativa de 116 de les 503 cartes que es van creuar Màrius Torres i Mercè Figueras durant l’estada que van compartir al sanatori de Puig d’Olena entre 1935 i 1942. Són 86 cartes de Torres a Figueras i 30 cartes del model original de la figura de Mahalta al poeta. Cartes a Mahalta fa díptic amb la nova edició augmentada del ja llegendari volum Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales (Club Editor, 2014). Cartes a Mahalta i Cartes a Màrius Torres són la clau que obre definitivament la intimitat del nostre poeta.

A hores d’ara, entre uns i altres han dotat Torres de la crònica biogràfica que li correspon. I no hem de pensar que la biografia del poeta sigui un compartiment estanc. De cap manera. La reconstrucció laboriosa de la vida de Torres ha desbordat el camp del memorialisme i s’ha desplaçat lentament cap al terreny dels estudis literaris i textuals. De l’aproximació biogràfica ha emergit un Torres molt més complex a nivell humà i, un cop assumida aquesta nova complexitat de la personalitat del poeta, calia replantejar-se de dalt a baix la seva figura literària. Així, ha aparegut el seu compromís amb la realitat en lloc de ser un ultramundà, o el seu caràcter, a vegades divertit, en lloc de la constant tristor del sentenciat a morir.

I si, a banda de la concreció de la biografia de Torres, hi ha alguna tendència que caracteritza durant els darrers anys el panorama d’estudis sobre l’autor, és la superació total de la imatge de l’escriptor monocord, dedicat en cos i ànima a un sol gènere literari: la poesia lírica. Ara tenim un perfil literari de Torres molt més ric, divers i complet. Ara sabem positivament que, al marge de la poesia lírica, conreava altres gèneres com el teatre, el conte, la novel·la, el dietari, l’assaig, la vinyeta en prosa, l’articulisme i la traducció en vers. Aquest canvi de look de Torres com a autor és possiblement la revolució més insòlita que s’ha produït en la recepció de l’obra d’un autor en les darreres dècades.

Tot el procés de rehabilitació i remodelació de la imatge literària de Torres va començar amb la publicació de la seva única obra de teatre, Una fantasma com n’hi ha poques: farsa en tres actes (Aula Màrius Torres / Ajuntament de Lleida, 2007), escrita just abans d’ingressar al sanatori de Puig d’Olena el 1935. No és pas una peça residual i negligible, rescatada del fons del Llegat Màrius Torres, sinó una graciosa reflexió sobre la identitat en la societat moderna.

El 2010 van continuar les descobertes amb dos volums pràcticament iguals que reivindicaven amb contundència l’existència d’un Torres gran traductor de poesia: Màrius Torres tradueix (Alfazeta Edicions, 2010), a cura de Miquel Àngel Aguado i Txema Martínez Inglés, i Versions de poesia europea (Pagès Editors, 2010), a cura de Pere Ballart i Jordi Julià. Els dos llibres se solapen i ens proporcionen moltes dades sobre les lectures formatives de Torres i la seva manera d’abordar l’escriptura poètica. És interessantíssim observar com el nostre poeta va apropiant-se de bards com Shakespeare, Racine o Rilke. Tota una lliçó.

Després del dramaturg i el traductor ha arribat el torn de la reivindicació en tota regla del Torres prosista, gràcies a l’extens volum de mig miler de pàgines, La prosa de Màrius Torres (GRACMON / Universitat de Barcelona Edicions, 2017), a cura dels estudiosos reincidents Julià i Ballart. Evidentment, La prosa de Màrius Torres és el germà bessó de Les coses tal com són. El llibre recull una mostra dels diferents vessants de l’obra en prosa de Torres: 22 articles, set relats, una novel·la, dos dietaris personals, tres assaigs, sis vinyetes de viatge, paisatges i retrats i una tria generosa de la seva correspondència personal. A partir de l’aparició d’aquest llibre, disposem finalment d’una imatge fidel de l’escriptor Torres, que va conrear els tres gèneres de la literatura clàssica: poesia, teatre i prosa. I no hi ha possible retorn al Torres mitificat de via estreta, sempre tocant la mateixa tecla de la poesia!

I no cal dir que un Torres més ple i més plural ha demanat a crits el corresponent revifament i posada al dia de la lectura crítica de la seva obra. I no s’ha fet esperar gaire. La primera entrega són les actes d’un congrés universitari especialitzat, I Simposi Màrius Torres (Aula Màrius Torres, Pagès Editors, 2011), a cura de Joan R. Veny-Mesquida; la segona entrega és molt més recent: De poeta a poeta. 36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres (Aula Màrius Torres / Pagès Editors, 2017), a cura de Josep Camps i Imma Farré. Amb aquests dos llibres s’ha començat el reset total de la recepció crítica de Torres.

Màrius Torres i la seva obra han encetat una nova vida pòstuma de molta més veritat i exigència. Té una nova biografia, té una obra més pròdiga i més completa i té nous lectors per assegurar la correcta transmissió del seu llegat en òptimes condicions. El ressorgiment totalment renovat de Màrius Torres no hauria de ser un cas aïllat. Molts poetes catalans esperen aquest tracte modèlic que Lleida ha volgut i sabut dispensar al seu poeta.