Un nou capità empunya l’arpó contra la balena blanca

Digueu-li Ahab. Josep Maria Pou encarna el físicament i espiritualment desgavellat capità, obsessionat a caçar la balena blanca (“per allà esbufega!”) a Moby Dick, una versió teatral molt essencial (tres actors) i condensada (700 pàgines convertides en 23!, 90 minuts de funció) de la titànica novel·la de Herman Melville. El muntatge, una producció de Focus dirigida per Andrés Lima i adaptada i traduïda al català per Juan Cavestany, arriba als escenaris demà divendres (Teatre Goya de Barcelona, convertit en Nantucket) precedit d'una enorme expectació. Déu-n'hi-do Pou fent d'Ahab!, lívida cicatriu en una cara ennegrida, una extraordinària cama de fusta i os (creada per l'oscarizat estudi d'efectes especials DDT), llançant des de l'alcàsser la seva mirada embogida sobre la platea, convertida en un mar d'aigües pàl·lides, en què el condemnat Pequod traça un rastre tèrbol i blanc.

L'equip artístic inclou els actors Jacob Torres i Oscar Kapoya, que es reparteixen tots dos sols la tripulació del balener, l'escenògrafa Beatriz San Juan, el creador dels vídeos que es projecten en una gran pantalla durant l'espectacle, Àngel Raió, i el músic Jaume Manresa, exmembre del grup Antònia Font.

“Moby Dick et descol·loca, és la creació total, metaliterària, moderníssima, d’un artista que decideix tirar-se per la borda”, apunta Lima, amb un pertinent símil mariner

Pou i Lima han conversat amb aquest diari després d'un assaig en què l'actor, que té com a missió "caçar l'inassolible Ahab, igual que ell intenta caçar la balena", no parava de demanar-li insistentment al director: "Controla'm molt, que no quedi excessiu, que no aclapari el públic". Per interpretar el personatge, afirma l'actor, "t'has de col·locar al caire de l'abisme”.

Amb l'escenografia en forma de passarel·la que suggereix la proa d'un vaixell, de fusta i ivori, i alhora un derelicte desgastat pel pas del temps i les tempestes (la balena no apareix més que suggerida, a la pantalla), Pou i Lima explicaven apassionadament, amb una aroma de salnitre, la seva mútua obsessió per Moby Dick i Melville. A l'abast de la mà, recolzat a la paret, el gran arpó d'Ahab, que l'actor mostra durant la funció. La fulla semblava que brillava, com batejada impiament amb la sang dels arponers i banyada en la resplendor del foc de Sant Elm.

Quina novel·la tan estranya i desmesurada, Moby Dick. “Publicada el 1851, va ser originalment un fracàs, era inclassificable, i quan Melville va morir se n'havien venut menys de 4.000 exemplars”, reflexiona Pou, que no es pot treure del cap la imatge de la balena envestint el Pequod; “la gent no entenia què era allò, aquell llibre, a quin gènere pertanyia aquella desmesura”. “Moby Dick et descol·loca, és la creació total, metaliterària, moderníssima, d'un artista que decideix llançar-se per la borda”, apunta Lima, amb un pertinent símil mariner; “aquí dins hi ha de tot: documental, aventura marina, viatge, filosofia, poesia, ciències naturals, teatre, pesca, és clar, i un insòlit intercanvi de veus, des del narrador omniscient fins als mateixos personatges que interpel·len directament els lectors”. Fins i tot es canta a l'uníson en la novel·la la cançó popular Spanish ladies, que, per cert, Spielberg, en un gest cap a l'obra de Melville, va posar en boca de Quint, aquest Ahab malcarat i cerveser que apareix a Tauró.

“Ahab diu als seus homes: ‘sense imaginació no em podreu seguir’”, assenyala Pou. “Aquesta és una frase fonamental per a nosaltres”

Per a Lima, la novel·la de Melville, que oscil·la entre la llum i la foscor, inclou una reflexió personal sobre com s'ha d'afrontar la vida, “que és lluitar amb la balena”. Ahab és destructor, diu, un capità que sacrifica la seva tripulació per interès propi, “però hi ha un punt d'heroisme a sota, que l'impulsa a mesurar-se amb una força molt per sobre de la seva i que fa que es mereixi ser admirat”. “Col·loca els seus homes en una missió sacrílega, una lluita contra Déu, Ahab és un caràcter tan larger than life que causa admiració”, acorda Pou. “Moby Dick és el bé contra el mal, d'acord, però qui és què? Aquí, en aquesta ambigüitat, Melville connecta amb Shakespeare”.

Com es porta una novel·la així a l'escenari? La seva versió teatral, expliquen, no intenta il·lustrar el relat, mostrar la balena i els mars. “Ahab diu als seus homes: ‘sense imaginació no podreu seguir-me’”, assenyala Pou. “Aquesta és una frase fonamental per a nosaltres”. La versió teatral se centra en Ahab i és d'alguna manera “el que li passa pel cap durant Moby Dick, el seu món psicòtic, l'enfrontament que manté amb el seu costat més fosc”. De fet, l'espectacle, que recull pràcticament tot el que diu el capità a la novel·la (on només apareix, en un magistral exemple de suspens, a partir del capítol 28), tots els seus soliloquis, s'havia de titular Ahab. “I realment és això, la història, l'aventura personal del personatge”, recalca Pou. “No només una concentració brutal de la novel·la, sinó del mateix Ahab”, remata Lima. Les imatges que es projecten a la pantalla mostren “el que veuen els ulls d'Ahab, i de vegades el mostren a ell mateix”; tenen un estil expressionista de cinema mut i reflecteixen “l'ànima d'Ahab”.

L'objectiu, reflexiona Lima, “és servir la poesia en acció que és Moby Dick, prendre el vaixell i salpar amb les veles plenes d'amor cap a l'aventura". El director recalca que hi ha moltes capes en la novel·la i que cal assumir la seva immensitat i les seves contradiccions, com fa Melville, que et col·loca alhora dins i fora de l'acció.

La conversa sobre el sexe i la balena porta Pou i Lima a esmentar els estudis que parlen d’un impuls homoeròtic en la novel·la

Les veus d'un cor masculí afegeixen un to d'oratori, de cant fúnebre. Lima apunta que li agrada veure el Pequod com un vaixell que s'encamina cap a la mort amb un suïcida al timó. “Trobo que hi ha un component molt eròtic aquí, en això de saber que t'espera la mort i llançar-t'hi decididament”, afegeix, parafrasejant el segon oficial Stubb.

La conversa sobre el sexe i la balena porta Pou i Lima a esmentar els estudis que parlen d'un impuls homoeròtic en la novel·la, l'obsessió desbordada de Melville per Hawthorne i els passatges més calents de Moby Dick, com quan Queequeg gairebé s'ho munta amb Ismael a la pensió, l'escena explícita del processat amb les mans de l'espermaceti (capítol 94), que suggereix una gran masturbació col·lectiva, o la del prepuci de la balena convertit en impermeable. “El problema de Moby Dick és que conté tantes coses”, sospira Pou. “També idees progressistes sobre els negres i un qüestionament del puritanisme i les sagrades escriptures”, apunta Lima.

La tripulació de trenta homes del Pequod (el número el cita Melville, tot i que si els comptes te'n surten en realitat 44) queda reduïda a Pou i a dos actors més, que es reparteixen els personatges: un fa els “tous”, Ismael, el marmitó negre Pip; i l'altre, els “durs”, els oficials i arponers, Starbuck, Stubb, Queequeg... “El viatge és endinsar-nos a la ment embogida d'Ahab”, subratlla Pou.

Per a l'actor és claríssima la dimensió shakespeariana de la novel·la, igual que la bíblica. “Hi ha paràgrafs en què Ahab és el rei Lear”. Pou està en una situació particularment bona per encarnar el capità, rei del mar, kan de la coberta, gran senyor dels Leviatans, ja que ha fet de Lear (“fer d'Ahab és fer de Lear una altra vegada: el mateix viatge d'aprendre a ser humà”). I també d'Orson Welles (a Su seguro servidor, Orson Welles), un altre gran obsessionat amb Moby Dick, que va portar la novel·la al teatre i –dues vegades, les dues incompletes– al cinema, i que va interpretar en el film de John Huston (1956), el més famós sobre l'obra de Melville, el pare Mapple al seu púlpit fet amb la proa d'un vaixell.

A Pou el persegueix la balena des de nen, des que la va trobar per primera vegada en una edició juvenil reduïda (sobre aquest tema afegeix que espera que la gent que es pensa que Moby Dick és una novel·leta d'aventures per a joves descobreixi en el muntatge la seva immensitat literària, “a l'altura de Dostoievski”). A Lima, l'obsessiona la balena especialment des que va fer el càsting per a El corazón del mar, la pel·lícula de Ron Howard sobre l'atac d'un catxalot al balener Essex (episodi real que va inspirar a Melville la seva novel·la). “Havia de fer del capità espanyol sense braç que adverteix la tripulació de l'Essex, però finalment el paper el va aconseguir Jordi Mollà”. En tot cas, un arponer decisiu en aquesta nova caça de la balena blanca ha estat, acorden Pou i Lima, el president de Focus, Daniel Martínez, que sempre ha estat obsessionat a produir una versió amb Pou fent d'Ahab.

I què és la blancor a Moby Dick? Aquesta blancor que marca tant la balena com el capità. “La idea bàsica de Melville és que el blanc pot significar el més fosc”, reflexiona Lima. “El blanc ho és tot, la suma de tots els colors. Ahab ha decidit que la blancor és la mort, i la blancor és la balena”. Per Pou, el blanc “és allò inexplicable, l'inassolible”, el misteri irreductible de la balena, d'Ahab i de la novel·la.