Un inici gamberro
'Benvinguts a la família', una comèdia molt negra
Amb un mort a la piscina es poden explicar moltes històries i molt diferents. La Riera s’obria amb la Mercè contemplant sense parpellejar l’agonia del seu marit a l'aigua. A El crepúsculo de los dioses, un film que comença pel final, el mort a la piscina és el narrador. A Benvinguts a la família, la sèrie que ahir va estrenar TV3, també hi ha un cadàver en remull. Tres títols amb tres cadàvers i tres piscines i, en canvi, tres títols ben diferents. Una telenovel·la familiar, una crònica negra sobre Hollywood o una comèdia negra. Així és com defineixen el seus creadors el gènere de Benvinguts a la família. Al primer capítol hi va haver comèdia i va ser negra. Òbviament, es pot espatllar, però aquest primer dia ens vam trobar amb dues famílies desguitarrades unides per la mort del pare i marit, un cabronàs que representa els valors més tradicionals.
Hi ha un punt gamberro que seria desitjable veure créixer. La situació de partida és inversemblant i això dona als guionistes molta més llibertat per embolicar la troca i prendre el pèl al mort i a qui el vetlla (no tots).
Es tracta, això sembla, d’una sèrie molt femenina perquè, desaparegut el pater familias, qui passa al davant per sortir d’un fenomenal i absurd embolic són la filla i l'esposa del difunt. Les dones manen (fins i tot la veïna tenista) i semblen disposades a tot per salvar la seva peculiar família. Les dues protagonistes del primer capítol, tot i ser una sèrie molt coral, van estar servides esplèndidament per Melani Olivares i Yolanda Ramos.
Ens vam trobar amb dues famílies desguitarrades que uneix la mort del pare i marit
Els creadors de la sèrie, Pau Freixas i Iván Mercadé, ja van estar al darrere de Polseres vermelles i Cites, de la factoria Filmax, com aquesta d’ara. Aquí trepitgen un territori ben diferent. De famílies a la tele n’hi ha hagut sempre. Des de la Monster o els Ingalls a les de Transparent o Modern family. Ara per ara, Benvinguts a la família no és precisament La casa de la pradera. Són unes criatures excloses o adossades al món de luxe del difunt que, simplement per sobreviure, no per emulació, necessiten habitar-lo peti qui peti. En aquest primer capítol vam veure molta llenya per cremar... tant de bo que ho facin. Seria saludable i així podrem passar una bona estona amb un humor adult, amb dolenteria, que no es basa en la troballa d’un acudit, sinó amb una boja peripècia.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.