Santiago Sierra: “És un acte de censura anacrònic i exòtic”

El currículum de l'artista Santiago Sierra (Madrid, 1966), que aquesta setmana s'ha tornat a situar al centre de la controvèrsia, es pot dividir en tres parts: obres en col·leccions privades, obres en col·leccions públiques i obres polèmiques. El que ha passat amb la peça Presos polítics a l'Espanya Contemporània a Arco és un nou episodi en una carrera en la qual la provocació ha estat una de les pràctiques artístiques més recurrents.

Más información

Retirada d’Arco l’obra de Santiago Sierra que definia com a “presos polítics” Junqueras i els ‘Jordis’

El Museu de Lleida exposarà l’obra censurada a Arco

Tatxo Benet compra per 80.000 euros l’obra ‘Presos polítics’, retirada d’Arco

Potser la primera obra que va suscitar crítiques negatives des de dins i fora del món de l'art va ser Línia de 30 centímetres tatuada sobre una persona remunerada (Mèxic, 1998), que inaugurava una sèrie de registres d'accions en les quals l'artista buscava persones que, a canvi de diners, es deixaven tatuar, aprenien de memòria una frase o es masturbaven davant de la càmera per 20 dòlars (16 euros). La intenció de l'artista, dirigida a relativitzar la cultura laboral i a qüestionar el que una persona pot arribar a fer per diners, va generar controvèrsia en un món, l'artístic, més acostumat a la subtil representació metafòrica en obres de caràcter polític.

Sierra va fer un pas més enllà sobre la frontera entre el que és ètic i decorós en una acció que va tenir lloc a San Juan, Puerto Rico, el 2000, quan va pagar dos heroïnòmans per deixar-se rasurar una línia de 10 centímetres al cap a canvi d'una dosi d'heroïna. Amb aquests antecedents, a pocs els va sorprendre la proposta amb la qual va representar Espanya a la Biennal de Venècia del 2003: A Paraula tapada l'artista impedia l'entrada al pavelló nacional a qui no tingués un document d'identitat espanyol. Amb això pretenia denunciar la política d'immigració europea i va provocar la indignació de molts dels visitants, forans o no.

Malgrat les irades reaccions que suscita la seva obra, Santiago Sierra no ha renunciat al seu estil. El 2006, l'Ajuntament de la ciutat alemanya de Pulheim va decidir tancar una de les seves instal·lacions, 245 metres cúbics, una cambra de gas simulada construïda a l'interior d'una sinagoga convertida en centre cultural. L'obra al·ludia, segons l'artista, a “la mort industrialitzada i institucional de la qual han viscut i encara viuen els pobles europeus”.

Les polèmiques no van ser obstacle perquè l'artista obtingués el Premi Nacional d'Arts Plàstiques el 2010, guardó que, juntament amb la seva dotació econòmica, va rebutjar amb una carta que va ser venuda a Arco per la mateixa quantitat d'euros que va decidir no cobrar de les administracions públiques: 30.000 euros.

L'artista va accedir a contestar a algunes preguntes d'aquest diari per correu electrònic. El format de l'entrevista no va permetre que se li pogués repreguntar.

Pregunta. Quin és el seu relat del que ha passat amb Presos polítics a l'Espanya contemporània i com ho interpreta?

Resposta. Ifema ha retirat el meu últim treball perquè el públic d'Arco no el pogués veure. És un acte de censura anacrònic i exòtic, com a mínim per al públic internacional. Per als treballadors de la cultura establerts a Espanya és quotidià.

P. La inclusió d'aquest missatge en la seva obra significa que vostè creu que Oriol Junqueras i els Jordis són presos polítics?

R. Això afirmo, exactament. Sí. I no sé per què no ho he de poder dir i no sé qui es pensa que és Ifema per fer-me callar. Ni per dir-li a [la galerista] Helga de Alvear què ha d'exposar a la seva galeria. És molt delirant tot això, però sembla perfectament normal. Ja ningú s'espanta. La persecució per motius de consciència està normalitzada.

P. Què farà ara respecte al que ha passat?

R. Acaba de passar i no sé què fer, suposo que intentar que s'exposi costi el que costi. Em resulta difícil creure que no es pugui fer res.

P. En l'edició del 2010 d'Arco també va ser centre de polèmica per vendre la carta de rebuig del Premi Nacional d'Arts Plàstiques. És la fira un aparador en el qual busca la polèmica, conscient que el ressò en aquest context té una dimensió més àmplia?

R. Tot el que no aplaudeixi les virtuts del sistema és polèmic per als mitjans. Però, en realitat, el públic de l'art és culte i mundà, i no s'escandalitza així com així. Els escàndols es cuinen als diaris.

P. Creu que una fira d'art és el marc adequat per fer reivindicacions polítiques?

R. Sí, però Ifema prefereix la pura decoració, ho ha demostrat unes quantes vegades. Arco s'hauria de replantejar seguir fent la fira amb ells. L'art és el que l'artista decideixi.