Poques rectores per a una majoria d’universitàries

Quatre de les 50 universitats públiques a Espanya estan regides per una dona. I una cinquena, València, ho estarà ben aviat. La xifra sembla escassa, a priori, però la veritat és que el sostre de vidre s'està esquerdant. EL PAÍS va aprofitar una reunió a València per retratar aquestes quatre professionals —Pilar Aranda (Universitat de Granada), Margarita Arboix (Autònoma de Barcelona), Nekane Balluerka (País Basc) i María Antonia Peña (Huelva)— en una imatge inusual. Fins al 1982 cap dona va ocupar aquest càrrec, i des de llavors amb prou feines n'hi ha hagut 15 més. El no-res en gairebé vuit segles d'universitat i sense oblidar que fins al 1910 elles no es van poder matricular de qualsevol estudi.

Encara hi ha situacions que passen desapercebudes per a la majoria dels seus col·legues. Margarita Arboix, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), no ho va plantejar, però aquell episodi no se li oblida. Va ser fa un any, en la primera assemblea de la Conferència de Rectors Espanyols, la CRUE, després que la Universitat de Sevilla suspengués l'exdegà d'Educació Santiago Romero, condemnat a set anys de presó per abusos sexuals i lesions psicològiques a dues professores i una becària. Un rector va demanar que es fes un comunicat conjunt davant de la gravetat dels fets. “Ni es va votar, es va comentar que era millor que aquell tema es resolgués a casa. Va passar inadvertit. No s'ha reprès el tema”, recorda Arboix, catedràtica de Farmacologia. Sí que hi va haver un pronunciament de la CRUE, no obstant això, en aquelles dates pel plagi del rector de la Universitat Rey Juan Carlos, Fernando Suárez.

Han passat més de 35 anys des que Espanya va tenir la seva primera rectora, Elisa Pérez Vera, que va estar al capdavant de la UNED (1982-1987) i, a més de problemes invisibles, n'hi ha d'altres que es perpetuen. Com el difícil encaix entre la vida familiar i l'acadèmica. “Vaig haver d'esperar que altres companys accedissin al lloc abans”, es lamentava el 2011 Adelaida de la Calle, l'única dona que ha presidit la CRUE (2011-2013). La rectora de Granada aprofundeix en la qüestió: “Fins que no ens han avaluat externament, amb comissions, no hem arribat a catedràtiques. Les oposicions les controlava el cap. Des que existeix la llei d'igualtat hi ha moltes més catedràtiques, un 20%”.

Avui accedeixen a la universitat més dones que homes (54%), són més aplicades i es graduen més (57%), segons l'estudi Científiques en xifres 2015, del Ministeri d'Economia, però a l'hora d'optar per fer un doctorat els percentatges s'igualen (50%), i des d'aquell moment decreixen fins al cim de la piràmide. Tot just un 13% de les professores universitàries arriba a catedràtica, respecte al 25% d'homes. Aquest és el gran embut que explica que gairebé no hi hagi rectores, perquè per governar un campus s'ha de pertànyer a aquest cos acadèmic. “Per accedir a la càtedra has de tenir una activitat investigadora força consolidada, amb publicacions, estades a l'estranger… I quan les dones —som més doctores que doctors— volem accedir a ser investigadores principals, ens toca en l'edat en què hem d'optar entre tenir fills o altres projectes de vida”, reflexiona Nekane Balluerka, al capdavant de la Universitat del País Basc des del 2016.

Les quatre donaran suport, en diferent mesura, a la vaga feminista

Cada vegada més universitats busquen la paritat en l'equip rectoral i previsiblement algunes d'aquestes noves vicerectores, una vegada mostrada la seva gestió, optaran a arribar al cim. Passarà el mateix amb les deganes i directores de departament, que a poc a poc creixen en nombre. La majoria de les grans universitats no han tingut mai cap dona al capdavant, però almenys ara es presenten en les eleccions. “Hem perdut la por”, assegura Aranda.

A cap de les quatre els entusiasma la discriminació positiva, però entenen que encara és necessària. L'Autònoma de Barcelona suma un any més d'antiguitat a totes les seves professores per cada fill, just per compensar l'aturada investigadora. La iniciativa, segons Arboix, ha tingut poc ressò en els òrgans de Govern dels rectors.

María Antonia Peña ha estat l'última a arribar a aquest club tan reduït. Encapçala un campus jove, la Universitat de Huelva. Els seus col·laboradors fan broma perquè, en 25 anys de recorregut, la de Huelva ha aconseguit el que no ha tingut la Universitat de Salamanca en 800 anys d'història: una dona al capdavant. “Em sento molt responsable, es tracta d'arribar a la gestió i demostrar que som molt bones, perquè ho som. És el millor per desmuntar tòpics”, reflexiona. Com en els seus diversos viatges al Marroc i altres països del Magrib quan ocupava el càrrec de vicerectora d'internacionalització: “Vaig tractar amb vicerectors rocosos, d'aquells que percebies clarament que pensaven que havies de ser a casa amb els teus fills en comptes d'allà. Però fins i tot aquests acaben reconeixent els teus mèrits”.

A més de les quatre públiques, set dels 26 campus privats estan avui en mans de dones: Rosa María Visiedo (CEU-València), Imelda Rodríguez Escanciano (Miguel de Cervantes), Concepción Burgos (UDIMA), Myriam Cortés (Pontifícia de Salamanca), i Josefina García, Asunción Gandía i María Rosario Sáenz Yuguero, de les universitats catòliques de Múrcia, València i Àvila. “En les privades el consell d'administració tria el rector, no la comunitat universitària, i aquí es refien de la gestió de les dones”, lloa Aranda, rectora i catedràtica de Fisiologia.

El gran embut per arribar a dirigir una institució es troba en les càtedres

En pocs dies se sumarà al seu club Mavi Mestre, que acaba de guanyar les eleccions a la Universitat de València davant d'una dona i un home. “Això és imparable, encara que va a poc a poc”, coincideixen a afirmar Balluerka i Aranda.

Les quatre rectores donaran suport, en major o menor mesura, la convocatòria de vaga de dijous 8 de març, Dia Internacional de la Dona. A la seva lluita sembla que s'hi ha sumat el nou president de la CRUE, Roberto Fernández (Universitat de Lleida), que té dues rectores i una secretària general en un comitè permanent de 10 membres. “Alguns rectors també estan donant suport al canvi i els necessitem”, afegeix esperançada Balluerka.