La consagració de Dembélé

Després d'empatar fa un parell de setmanes davant Las Palmas, unes taules que fastiguejaven la marxa triomfal del FC Barcelona —malifeta arreglada uns dies més tard amb el triomf davant l'Atlètico—, Iniesta va agafar el micro. "Dembélé ha estat castigat per les lesions i li ha costat agafar ritme, però per a nosaltres és un jugador molt important", va resoldre davant algunes cares d'escepticisme i fins i tot sorna perquè l'extrem havia estat més temps a la rebotiga i a la llitera per tractar-se de les seves reincidents lesions musculars —va arribar a operar-se— que mostrant aquests balls de pilota que el van fer destacar al Borussia Dortmund. Per ventura se'l començava a mirar amb enuig com a André Gomes [rehabilitat ahir a la nit després del seu brutal exercici de sinceritat] perquè més que als rivals es regatejava a si mateix i sobretot fallava de manera repetida en la presa de decisions. "Una mica de paciència", reclamaven des del club al mateix temps que recordaven que amb 20 anys, per exemple, Luis Suárez esgotava el seu temps al Groningen i Coutinho defensava la samarreta de l'Espanyol en una cessió; "però tenim futbolista per a estona".

Profunditat. Així ho creu Valverde, que en el duel en el qual l'equip es jugava el seu futur europeu, va decidir posar-li d'inici, segurament perquè davant un rival amb tres centrals i dos carrilers els únics buits defensius són a les cantonades de la rereguarda. I Dembélé ofereix, sobretot, profunditat. Alguna cosa que agraeix Messi, que fins avui només atenia a les ruptures d'Alba per l'esquerra. Però Dembélé era una incertesa com a blaugrana perquè amb prou feines havia sortit en quatre trobades de la partida i l'únic complicat va ser davant la Juve en la fase de grups. Fins que Messi (i el mateix extrem, clar) va explicar el contrari.

Leo li va prendre la pilota al seu amic Cesc i en unes poques gambades va descomptar Christensen i Azpilicueta. I quan semblava que faria una paret amb Luis Suárez o provaria una nova retallada, va posar una passada a l'arribada de Dembélé, que va controlar l'esfèric per després xutar amb l'ànima a la xarxa. El festeig del Camp Nou va ser d'eufòria; el del francès, d'alliberament perquè era el seu primer gol com a blaugrana, una sort que no provava des del 27 de maig de l'any anterior, quan va marcar a la final de la Copa alemanya. Però la major de l'algaravia va tenir lloc sobre la gespa perquè primer Messi amb una abraçada i després la resta dels companys —a excepció de Ter Stegen, que li quedava molt lluny— van fer una melé sobre l'11. Acabades les abraçades i les felicitacions, va protagonitzar amb Umtiti un ball i un xoc d'espatlles al més pur estil NBA.

Afinat en la rematada, Dembélé tampoc va participar massa en el joc perquè el Chelsea va imposar la seva llei a l'inici del segon acte. Però l'extrem també va negar la major, aquesta que l'acusava de vague en la fase defensiva. Així, en un parell d'ocasions, va arribar a temps per desbaratar el tir de Marcos Alonso alhora que es va endur les palmades d'Alba i Piqué.

Al Camp Nou, el partit va començar amb una pancarta a la graderia d'animació en la qual es podia llegir: God save the King [Déu salvi al rei] i la icònica imatge de Messi amb els braços amunt alt després del 6-1 del curs anterior davant del PSG. Una hora després, Dembélé xocava les mans amb Aleix Vidal, també amb Valverde, i rebia l'afecte de l'afició que, com el 10, el rei, el reconeixien ja de l'Orde Blaugrana.