Maleïda bici, estimada Volta

No m’han entusiasmat mai les bicicletes, ni de petit ni de gran, encara menys a Barcelona que a Perafita. I avui més que mai em sento un vianant indefens que fuig de l’atropellament dels qui pedalegen, patinen o corren per la ciutat, com si no es pogués anar a peu per la vida, igual d’exposat també al poble, ara pres pels excursionistes que van amunt i avall, la majoria muntats, difícilment reconeixibles a la seva pròpia casa, fins i tot en comarques tan familiars com el Lluçanès.

Ni tan sols la recordo amablement com aquella joguina de la infantesa que em va ajudar a passar a l’adolescència, perquè si vaig aprendre a anar amb bicicleta va ser perquè volia comprar-me una moto que ja tenia localitzada a la botiga Portús de Vic. Queia i m’aixecava, pujava i baixava pel carrer, sagnaven tant els colzes com els genolls per al final serrar les dents per no arribar l’últim en cadascuna de les curses que fèiem amb els amics a la recta de la carretera BP-4653 que portava a Prats. Tot i que vaig passar bones estones, em vaig divertir poc, potser perquè sempre vaig voler domar abans un cavall sense amo que la bicicleta comprada amb els diners que guanyava amb la venda de cargols recollits de nit als marges dels camps de Cal Cutret. La qüestió és que jo no volia millorar la meva destresa, sinó que una vegada havia après a pujar a una bicicleta ja estava preparat per anar a la recerca de la meva Mick Andrews, millor que una Sherpa o una Cota, i ja no diguem que una Lobito o una Cobra.

Volia una moto de trial per competir amb aquell fatxenda que els caps de setmana treia a passejar les noies del poble que escapaven de la suor com de la pesta per lliurar-se a la fragància de colònia que arribava de Barcelona. No vaig deixar mai de desprendre flaire de quadra, de bar, de camp de futbol mentre vaig anar amb bicicleta, precisament perquè era meva i no prestada, com en temps del mestre Ramis i del Joaquim de Cal Xeres.

La bici em va enxampar a mig camí cap enlloc, perquè a casa no hi va haver més moto que la del meu pare i només la treia per anar cap al mercat de Vic. Jo volia una Mick Andrews per presumir, per conquistar, per triomfar, per ser mereixedor d’aquella noia que es va rendir amb el temps, desenganyada també amb les motos, igualment barallada amb la bicicleta i conductora d’un cotxe abans que jo, entregat com em vaig quedar al final a les curses, cap com el Tour.

Em vaig enganxar a les transmissions televisives de la ronda francesa i a l’èpica de Luis Ocaña per acabar sent un avesat lector de les cròniques literàries de Luis Gómez i Carlos Arribas, dels textos enciclopèdics de Xavier García Luque, dels desplegaments informatius de Sergi López Egea, dels comentaris de Carlos de Andrés i Arcadi Alibés, dels apunts i els consells de Robert Álvarez, de llibres com Planes d’Esport, de Josep M. Planes, especialment dels capítols de la Volta a Catalunya del 1935 i el 1936.

Ningú millor que Planes per retratar el país a partir del recorregut que segueix l’escamot encapçalat per Mariano Cañardo, figura de l’època amb Josep Samitier i Josep Gironès, el crac de Gràcia, anys de poliesportiu, de l’Olimpíada Popular, d’Esport i Ciutadania, lema de Josep Sunyol. “Vic ens ha rebut amb un aire de gran senyora que no està per romanços i hem hagut d’anar a tancar els ànecs a Manlleu”, escriu Planes.

Fa poc que es van acabar els actes de celebració de l’Any Planes amb motiu del 80è aniversari de la mort del periodista de Manresa i el repàs de la seva obra va incentivar el meu interès per la Volta. La meva sort va ser que en plena lectura em va trucar Rubèn Peris, el director general de la prova, per anunciar-me que apostaria per Perafita com a meta volant de l’etapa reina de la 98a edició: Llanars-la Molina. Tal era el seu interès, entusiasmat com està amb el meu poble, que va convèncer l’Ajuntament i l’alcalde, Ramon Casals.

Encara que no va sortir gratis –l’esprint especial es paga a 2.000 euros–, em va semblar un regal si es té en compte l’impacte publicitari de la cursa més històrica del calendari (1911) després del Tour i del Giro. La retransmissió per Eurosport va garantir una difusió rècord a 190 països i per un moment em vaig imaginar que sabrien de Perafita a Oceania, Amèrica i Àfrica. El meu entusiasme no va ser contagiós, i la concurrència va ser relativa, no només perquè de descreguts, escèptics i crítics n’hi ha a cabassos als pobles, sinó perquè a la mateixa hora que passava l’escamot s’oficiava el funeral per l’Aurèlia, la mare del meu amic Josep Currubí, mentre uns turistes s’atipaven de Coques Franquesa.

A banda i banda de la carretera van acudir desenes d’aficionats, la majoria amb estelades, pancartes i llaços grocs que reclamaven llibertat per als polítics presos; molts hi van treure el nas per curiositat i també n’hi va haver que tenien interès per veure els ciclistes i especialment per aplaudir, si era possible, Marc Soler. No seria fàcil distingir l’últim guanyador de la París-Niça perquè l’escamot venia llançat a més de 49,4 quilòmetres i el pendent de la calçada de la meva estimada BP-4653 convidava a córrer encara més per a desesperació de l’alcalde, que patia per si hi havia un accident, un incident, la maleïda fatalitat que es presenta quan es prenen decisions valentes i no sempre ben enteses a localitats com Perafita.

L’emoció va desbancar el risc en un matí de primavera matinera que no volia deixar de ser hivern, de molt moviment de jutges i organitzadors, de cotxes i motos que anaven i venien, de llargs silencis interromputs per megàfons i sirenes que bramaven amb un vent que glaçava, una tensa i llarga espera trencada de cop, en un tres i no res, pel pas de les bicicletes brillants i el so de l’aire travessant els radis tibants de les rodes, xiulant, totes de cop, com si només n’hi hagués una, la d’Alejandro Valverde. El millor ciclista del món havia guanyat l’esprint de Perafita i bonificat tres segons per a glòria de l’alcalde i del Rubèn.

A mi em va picar l’ullet, com només sap fer el meu amic Quim Albareda quan s’entrena per les carreteres de la comarca per preparar la seva ruta d’estiu pels Alps. M’encanten tant els corredors professionals i els bons amateurs com em disgusten els que pedalegen sense saber anar amb bicicleta, tant se val si és pel carrer, el carril bici o la muntanya, a Barcelona o a Perafita. Avui, a diferència de quan era petit, convertit ja en un voyeur fins i tot del ciclisme, hi ha una alternativa al meu propi poble per als qui no poden tenir una moto i no es conformen amb la bicicleta: es diu burricleta, una bicicleta elèctrica que gràcies a Joan Sales i Regina Casas funciona esplèndidament per al turisme rural del Lluçanès. Jo vaig a peu.