‘Justine’, a Alexandria

Dimarts passat vaig tornar a Alexandria amb l’ànima lleugera i vaig aprofitar, entre altres coses, per renovar-me el carnet de la biblioteca (la nova). Ho vaig fer, de renovar-lo, després de pagar de 120 lliures egípcies (uns 6 euros), en el mostrador d’entrada, a prop d’on l’estàtua del primer bibliotecari (de la vella), Demetrio de Falero, sembla que somriu quan sent que entren diners a la caixa. Però de seguida la ciutat es va apoderar de mi com una d’aquestes llums ataronjades i polsoses de les quals pengen tires enganxoses que atrapen les mosques. Em va capturar l’espessor vell de la capital antiga dels Ptolomeus i em van emborratxar els seus somnis malenconiosos, dels quals no et despertes amb facilitat. “Als mateixos carrers t’embolcallen interminablement/ els mateixos suburbis de l’esperit”, va escriure aquí el vell poeta, Cavafis. “La ciutat és una gàbia”.

Fa 19 anys que la vaig visitar per primera vegada, 10 de l’última (en la qual vaig navegar amb Frank Goddio sobre el palau submergit de Cleopatra mentre el caçador de tresors tirava les seves xarxes) i gairebé 13 que van llançar al port les cendres de Terenci, fos amb la ciutat com el déu soldat que la va fundar i que jeu al Soma, allà on sigui, ficat en el seu sarcòfag de vidre. En l’endemig va morir la germana de Terenci, Anna Maria, i Papitu Benet i Jornet, que també va venir, viu en un món despullat de records al qual ja no arriba la llum del Far i en el qual mai em vaig fer passar pel seu fill per salvar-los a ell i a Inés d’uns camellers perversos.

“Vas a Alexandria?, oh!, saluda a la ciutat de part meva”, em va dir molt durrelliana Núria Espert, una altra de la companyia d’amics que el 2005 va esventar Terenci a l’ampla badia durant l’alabada entre versos de Cavafis i el cant dels muetzins. Núria, tan fidel a l’amic recalcitrant, Lluís Pasqual, escorxat alexandrine style, precisament, per la versió local dels monjos negres del patriarca Atanasi que van escorxar amb teules Hipàcia. Ho van fer aquí mateix, torturar i matar a la dona sàvia, sota la finestra de la meva habitació (306) al Cecil, l’hotel emblemàtic d’Alexandria, en què avui hi ha la plaça sorollosa de Saad Zaghloul (un dels pares de la independència egípcia l’estàtua del qual presideix l’indret) i on s’alçava el Cesari amb els seus dos obeliscos, que després es van exiliar a Londres i Nova York, respectivament.

Vaig arribar a Alexandria per carretera des del Caire. Vam passar uns cartells grans de promocions immobiliàries a New El Alamein (!) i versions egípcies de Marina d’Or, ciutat de faraons, ui, de vacances. Al llac Mariut, l’antic Mareotis, on Nessim i els seus amics caçaven ànecs i que dorm il·luminat entre reflexos i arraulit entre els seus joncs a esquenes de la ciutat, vaig tornar a observar com batien i es capbussaven els fidels alcions garsers (Ceryle rudis). Ja els tinc per esperits blanc-i-negres guardians de l’indret, a l’altura de les estranyes divinitats protectores de les catacumbes de Kom el Shogafa; són la meva humil aportació personal, juntament amb els subratllats de Justine, al pòsit de mites d’Alexandria.

I és que en realitat, com Hipàcia, tots ens deixem esquinçalls de la pell aquí. No passes indemne per Alexandria. Encara menys si vens amb el Cuarteto incorporat i et deixes impregnar per l’atmosfera i la llum malva llimona de la tarda decreixent que va descriure Durrell. M’ho confirma Daniel Ortiz, canceller del consolat espanyol, després de la presentació a l’Institut Cervantes —al carrer El Horreya, la famosa Via Canòpica de l’antiguitat— de la nova novel·la de Julia Navarro, Tu no mataràs (Rosa dels Vents), que en bona part se situa a la ciutat. “Sembla mentida com t’absorbeix i et consumeix Alexandria. Fa quatre anys que hi soc i em sento com ella, que es va deteriorant inexorablement”, assenyala el diplomàtic, al qual si Larry Durrell l’hagués arribat a conèixer l’hauria posat amb Pombal, Scobie, Clea, Balthazar i els altres. La ciutat sembla haver-li despullat de tot el que és superflu i l’ha deixat amb el que és essencial, i en mànigues de camisa. Li parlo dels vells edificis escrostonats encara més decrèpits que anys enrere, de les capes de brutícia i de pols omnipresents, de les escombraries als carrers, dels gats famèlics a les ruïnes de Kom el Dikka. “No n’hi ha prou amb tot el que es fa. És la ciutat sencera la que sembla enfonsar-se”.

Segueixo la tradició (la meva tradició) d’anar a l’horabaixa al restaurant Fish Market a la Corniche per evocar la dispersió de cendres de Terenci i conjurar els amics. Però em trobo amb la sorpresa que no es pot accedir al moll on vam fer la cerimònia. Uns guàrdies de seguretat fornits m’ho impedeixen. Es veu que ara és un espai exclusiu per als membres d’un club marítim privat. Ho intento amb el carnet de la Biblioteca d’Alexandria i usant el nom de Demetrio de Falero (que, per cert, no ho he dit abans, va morir per una mossegada de serp), però em fan fora de mala manera, que en el cas dels guàrdies de seguretat egipcis és molt però que de molt mala manera. Me’n vaig amenaçant-los amb tornar la propera vegada acompanyat per Maruja Torres, i veig com es pon el sol i escolto la crida a l’oració darrere d’un reixat, juntament amb uns cartells vells d’un espectacle sobre Cleopatra. Mentrestant, torno a llegir els poemes de Cavafis del llibret de butxaca de Mondadori que vam fer servir en el seu moment i que conservo dedicat per tots els que hi eren, inclosos Anna Maria i Papitu. “Corta va ser la bella vida/ però quina poderosos els perfums/ en quins jaços esplèndids vam caure, a quins plaers vam donar els nostres cossos”.

Torno al Cecil —tan atrotinat i moribund com la resta de la ciutat— trist com un mico i pensant en May, el desaparegut Monsieur de Graziella i meu. Però al cap d’una estona, no sé com, estic ballant un twist en el famós Bar Monty de la primera planta mentre una parella d’esforçats artistes egipcis canten. La dona és corpulenta i té un gra a la barbeta que no dissimula la gran quantitat de maquillatge. Ell m’explica en una pausa que és cinturó negre de taekwondo i que de jove va competir a Barcelona. Pujo a l’habitació, sol —tot i els cinc sexes d’Alexandria—, després de passar per davant del famós mirall que reflecteix la primera aparició de la protagonista de Justine, i m’instal·lo al balcó amb el primer tom del Cuarteto. Obro a l’atzar el volum endurit i llegeixo i llegeixo davant la deserta Corniche —”l’exquisida paràbola” (I. M. Forster)— i el mar en calma, esperant l’alba. “Digues-me com es comporta ella i la imitaré. En la foscor totes som igualment carn i traïció, per diferent que sigui el nostre pèl o l’olor de la nostra pell. Digues-m’ho i jo et somriuré amb el somriure del casament i cauré als teus braços com una muntanya de seda”. Justine, Alexandria…