Lee Miller, artista motora

Lee Miller (1907-1977) ha hagut d’esperar molt per tenir exposicions a l’altura de la seva obra. Acostumava a ser on calia per afavorir o accelerar el desenvolupament d’un procés, ja fos la fotografia experimental de fa un segle a París, la foto de guerra al Londres del 1942, als camps de concentració que s’obrien i els fotògrafs documentaven el 1945 o al pis de Hitler per constatar des de la seva banyera (!) que el dictador ja no existia. Durant anys considerada musa, aquesta paraulota detestable, la nord-americana és ara a la Miró de Barcelona amb una expo que il·lumina la seva trajectòria presentant-la com el que va ser: una artista motora, catalitzadora. En fotografia, i en el fèrtil i sovint mal interpretat surrealisme britànic i, així, en l’art de la primera meitat del segle XX.

Una de les obres no fotogràfiques que més bé la representen, per poc vista, és la reconstrucció d’un dels seus objectes-escultura, del 1937, El petó: un avantbraç esquerre de dona, erecte, amb les ungles pintades de vermell anglès, duu una polsera rígida que, de prop, veus que està feta imitant genives i dents d’una boca ben tancada, ben serrada.

Lee Miller va debutar amb un autoretrat provocador, el seu selfie de 1930 a París.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya és una òptima exposició, i no només perquè permet veure una bona selecció de la seva obra, a càrrec d’Eleanor Clayton, del Hepworth Wakefield que l’ha organitzat, un dels museus recents dedicats a l’art britànic a partir de la figura tutelar de l’escultora Barbara Hepworth que li dona nom. Hi ha més motius. És una proposta excel·lent perquè reuneix la Miller amb els seus coetanis i amics, amb els quals va treballar a fons, creant xarxa: les pintores Eileen Agar i Leonora Carrington, els pintors Miró, Picasso, Ernst, Penrose, Dalí, Paul Nash i més, l’escultor Henry Moore, els fotògrafs Man Ray, Dora Maar i l’inseparable col·lega de Miller en el fotoperiodisme de guerra, Scherman. Una idea preciosa ha estat sumar al diàleg els surrealistes ibèrics Maruja Mallo i Àngel Planells.

Va ser una fotògrafa d’envergadura, per la seva tècnica i per com enfocava el que tenia al davant, ja fos ella mateixa o els seus amics –són cèlebres els retrats que va fer del grup surrealista a Canes i a Cornualla el 1937–, les models per a Vogue i revistes londinenques, la seva visió del desert quan se’n va anar a viure a Egipte abans de la guerra i, sobretot, la seva manera d’enfocar el fotoperiodisme de guerra quan va tornar a Europa i es va trobar amb el que es va trobar. Cal tenir una mirada molt ben posada, malgrat els desànims i tot que la Miller va conèixer, per fotografiar com ho fa ella les imatges pertorbadores i alhora teatrals, iròniques i subversives que oferien les màscares antigàs i antifoc al Londres del 1941 en endavant. Per fotografiar un fotògraf vestit per a la guerra com si fos un maniquí d’una revista de moda. Per informar amb un maniquí, ara sí, dels modelets de camuflatge que es posaven d’exemple en aquells anys per preparar el personal per a la guerra. Per, amb tota la gosadia, fotografiar-se a la banyera de Hitler el 1945.

Crescuda al costat d’un pare fotògraf que no va parar de retratar-la des de la infantesa, Lee Miller va debutar amb un autoretrat provocador, el seu selfie del 1930 a París. Tenia 23 anys, era una noia bellíssima, i mostrava el seu tors nu, els pits rígids i el seu perfil girat cap a l’esquerra de l’espectador (cap al passat). És l’obra que inicia el recorregut de l’exposició. Una pot pensar en veure’l que ja ens tornem a trobar amb les muses i els seus fotògrafs. No ho interpreta així l’expo, que presenta aquesta foto com una declaració de principis, però que també es pot descriure així: la Miller afronta la mirada masculina clàssica –el seu model és l’escultura grega— potser per dir prou, potser que no. No se sap bé llavors. Se sabrà a continuació, quan anem veient les fotos d’aquest període, al laboratori del seu compatriota Man Ray a París, on gràcies a ella (per aquests errors de laboratori tan necessaris) tots dos arriben al procediment de la solarització, la inversió de la llum en el negatiu que tantes bones imatges proporcionaria a partir d’aleshores a tants fotògrafs fins avui mateix.

“No tinc temps per ser musa, estic massa enfeinada treballant”, va dir sense contemplacions aquells anys la pintora Leonora Carrington, una altra de la colla. A Lee Miller no li va caldre afirmar-ho, sinó que ho va aplicar, igual que la seva bona amiga Eileen Agar, molt present en aquesta magnífica expo amb les seves pintures, escultures i dissenys teatrals.

“No tinc temps per ser musa, estic massa ocupada treballant”

 Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF