Hermann Hesse i el somriure trist de Borrell

Mentre passaven per davant d’ell Gabriel Rufián i altres diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya, compatriotes seus, Josep Borrell va mantenir un somriure trist, propi de qui no es creu el que està passant. Va passar dimecres passat al Congrés. La fotografia s’ha publicat a tots els mitjans, però la pressa amb què ara tot passa va fer que aquesta instantània passés com un soroll més de la tarda.

L’enfrontament dialèctic que va acabar amb l’expulsió del diputat Rufián de l’hemicicle va començar amb un malentès. El ministre va creure que el seu adversari l’havia titllat de racista, i, amb la confusió, la tensió es va convertir en un espetec. L’havia titllat de feixista.

És evident que el ministre no és un feixista. Ho saben el senyor Rufián i els senyors que se’n van anar després que ell ho fes, i ho sap bé el senyor Tardà. De manera legítima, el senyor Borrell ha defensat idees contràries a les que sostenen els independentistes catalans. És obvi que atacar-lo com el va atacar el senyor Rufián respon als desitjos d’aquest d’anar més enllà del que és acceptable en un debat. El diputat d’Esquerra creu que es pot dir tot, perquè tot és ficció, i no para compte que s’està posant un parany, perquè qualsevol exageració, encara que sigui espectacle, converteix en ridículs els escarafalls.

El somriure malenconiós de Josep Borrell no es va sentir a l’hemicicle. Tampoc es van sentir els escarafalls de Rufián (les mans desplegades, reclamant de manera patètica un protagonisme que va fer vergonya aliena i pròpia). Però tots dos fets, el somriure del ministre i els escarafalls del diputat, van dir més que la picabaralla anterior. A Borrell se’l va veure malenconiós, perquè el que estava passant semblava mentida que passés a les Corts democràtiques, que algú digués feixista a un altre només per insultar, i a Rufián se’l va veure ufanós, ignorant del greuge que es causa, i que causa als seus, segurament. El greuge, aquesta és la paraula que ara marca l’època. L’era del greuge.

La situació remet a un article, també malenconiós, com la ràbia continguda, que Hermann Hesse, l’autor de El lobo estepario, va publicar al bell mig de la I Guerra Mundial deplorant el to que polítics i intel·lectuals del seu país, Alemanya, seguien per escarnir, ridiculitzar o insultar els adversaris. L’article està recollit a La eternidad de un día (Acantilado), una compilació de textos clàssics del periodisme alemany publicats entre el 1834 i el 1934.

Hesse ho va titular ¡Amigos, no en ese tono!, i hauria de ser lectura que recomanessin a Rufián els qui l’acompanyen en els escons republicans de l’hemicicle, i tots els qui, en un costat i en un altre de la vida pública, es vanen de cridar més que el de davant. Després de la seva publicació, els nacionalistes que més cridaven llavors a l’Alemanya prehitleriana van perseguir Hesse, i, quan els nazis es van fer càrrec del Govern alemany, els seus llibres i els seus articles van ser prohibits.

Per demanar que els seus compatriotes canviessin de to, exaltat per la guerra, Hesse es va fer aquestes preguntes: “Què ens esperaria un cop acabada la guerra —un futur que ja comença a inquietar—, quan es reprenguin els viatges i l’intercanvi cultural entre els pobles? I qui col·laborarà perquè tot recuperi el seu curs, perquè ens tornem a entendre, a apreciar-nos, a aprendre els uns dels altres?”. El to s’havia fet a miques.

La malenconia de Borrell, la cara de vergonya de l’hemicicle, la desolació de la presidenta de les Corts, la cara de les estenotipistes, el gest de Tardà, l’enorme soroll que va aixecar, la pena, però també la joia, que marca ara la conversa política, els aprofitats mediàtics del soroll… I després què? Qui demanarà perdó pels plats trencats?