Consciència democràtica

Diu Juan Benet, en unes consideracions pedagògiques que fa al final de l’assaig Sobre el carácter tétrico de la historia, que la gran virtut cultural de la consciència democràtica prové del reconeixement d’una certa paritat de cada home amb els seus semblants, per tal com és l’única cosa que li permet separar-se’n, alliberar-se de la massa, individualitzar-se. L’elitisme cultural —tan vilipendiat pel cada vegada més mal entès ideal d’igualtat— és, en conseqüència, part consubstancial de la consciència democràtica, perquè és aquesta la que empara el dret a pensar com a individu, a recer de les exigències del poder i els prejudicis de les multituds, forces que en el model de societat igualitarista que impera al nostre temps s’han acabat superposant amb una perfecta coincidència dels traços.

Tocqueville va ser el primer a advertir el problema: la tirania de l’opinió pública —el magma de simplificacions, falsedats, sentiments i fúries que ocupa fins a la saturació l’espai de la veritat— és l’aliment i el verí de l’ordre democràtic, el qual no pot deixar mai de fer equilibris sobre aquesta paradoxa. Perquè a l’opinió pública se li assigna el lloc del pensament i se li atribueixen totes les facultats d’aquest: coneixement, anàlisi, racionalitat, decisió. De la consagració d’aquest equívoc venen tots els mals del segle. A The Closing of the American Mind (1987) Allan Bloom va identificar els elements que a la dècada dels vuitanta ja havien erosionat la democràcia liberal als Estats Units: l’igualitarisme, el relativisme, els moviments identitaris, el prestigi decadent de les humanitats, la substitució de la cultura per les emocions i l’entreteniment, la revisió ideològica del passat concebuda com un atac frontal a la tradició cultural d’Occident. Són plagues que s’han vigoritzat i s’han estès afavorides per la caiguda del comunisme, cap al final del segle XX, i la crisi econòmica del 2008. Ara que les conseqüències últimes d’aquesta corrupció de la consciència democràtica —llargament advertida per tots els seus pensadors— es deixen veure de més a prop, ens convé llegir de nou The Closing of the American Mind per entendre millor d’on venen. Partint de les observacions de Tocqueville, segons les quals el gran perill de la democràcia és el de constituir una societat esclavitzada per l’opinió pública, Bloom adverteix a la Universitat que no pot renunciar a la seva funció primordial: la de formar persones racionals capaces de combatre els deliris de la societat. A la introducció del llibre ja ha proclamat que un professor de veritat sap que la seva missió consisteix a ajudar els alumnes a lluitar contra les forces deformadores de les convencions i els prejudicis. Però no ens podem fer gaires il·lusions: la universitat, com el periodisme, ja és en gran mesura un territori conquistat.