Carlos Zanón: “El meu Carvalho és més torturat i violent”

Pepe Carvalho, potser el més popular de tots els detectius nostrats, ha ressuscitat. Més prim, greument malalt gairebé segur, sense menjar ja les excel·lències que cuina, que es plany a si mateix i s'amarga, sens dubte més escèptic i amb brots de cinisme; també més violent i faldiller. Setze anys després de la mort del seu creador, Manuel Vázquez Montalbán, i 24 aventures després, així és com l’ha bastit Carloz Zanón (Yo fui Johnny Thunders, Marley estaba muerto, Taxi...) a –i és que no podia tenir un altre títol– Problemas de identidad (Planeta).

Más información

Pepe Carvalho torna el 15 de gener amb ‘Problemes d'identitat’

Zanón: “La novel·la negra és Galdós amb dues hòsties”

La clau per resoldre aquesta resurrecció l’hi va proporcionar el mateix Vázquez Montalbán: quan ja n’havia publicat les dues primeres entregues, en els seus articles per a Interviú l’escriptor es feia passar per personatge que visitava uns veïns que eren un detectiu i el seu ajudant. Menjaven, bevien i parlaven del tema motiu de l’article. “Em va agradar la idea de jugar amb el fet que existís el Carvalho de debò i després fer-lo en primera persona, per saber què pensava directament, sense la veu del seu creador, una cosa que ja m’havia plantejat com a lector”, assegura Zanón.

El Carvalho original era un derrotat moral i ara ho és també físicament i gairebé psíquicament, que sent molta commiseració per si mateix, clarament. Sembla que s’ho passi bé recreant-se en la seva davallada moral, sentint “el meravellós alliberament de la derrota total”, com diu a la novel·la. “És més torturat perquè també parla en primera persona, però és que he fet un llibre amb Carvalho, amb el meu, no un llibre de Vázquez Montalbán; tot i així, crec que he preservat els seus trets essencials: l’humor, la tendresa amb els seus, l’odi a l’abusananos, al fatxenda, al poderós, certa consciència de classe…”, recita. Però, sobretot, ha respectat “aquesta barreja de coneixement i decepció, que la veritat sempre és decebedora: et fa més savi, però no et cura”.

El nou Carvalho també és menys nostàlgic, li fa menys mal la transformació de la ciutat com a metàfora de la mutació del seu propi món emocional. “Excepte el seu domicili a Vallvidrera i el seu despatx a la Rambla, que és com si Sherlock Holmes no fos a Baker Street, la resta del mapa de la ciutat de Carvalho ha canviat. Jo no tinc aquesta mirada global que tenia Vázquez Montalbán sobre Barcelona, aquests passejos que feia pels carrers, amb les claus per entendre la situació sociopolítica”. En canvi, ha utilitzat amb trames i subtrames detectivesques casos reals que han succeït a la capital, però distorsionats: una mort tèrbola d’un manter a les mans d’un guàrdia urbà; un robatori en un pis de l’Eixample barceloní que va acabar en carnisseria; prostitutes assassinades a la falda fosca de Montjuïc (que ja va voler utilitzar a la seva novel·la Taxi), la immigració il·legal amb pisos pastera (“amb restes de sèrie de set nacionalitats diferents del Cirque du Soleil”), un apunt del drama dels narcopisos a Ciutat Vella, un mobbing a un adolescent… “Es una manera de denunciar que Barcelona no només és la del Mobile Congress i una postal turística, que a l’esquena també hi tenim a Montjuïc noies que es lloguen per cinc euros”.

Zanón és conscient que fent de Carvalho gairebé un malalt de la bulímia, un faldiller sense gaire contemplacions, un paio “més violent” o algú poc ètic amb els seus clients posa contra les cordes els essencialistes del detectiu. “Si el ressuscitava, havia de jugar fort; sense risc no hi ha creació… Tot i així, crec que la seva relació amb la nova secretària Estefanía o amb la seva amant Laura són molt d’igual a igual; també admet col·laborar amb altres en la investigació, ara no és un detectiu autista”. És la punta de l’iceberg d’un dels leitmotivs tàcits del llibre: “Carvalho no sap si actua com ell sent o si és així per com l’han escrit… És la idea de l’artifici i la màscara que apareix a tot el llibre: què hi ha darrere de la màscara”. ¿No és, però, imperdonable el duríssim tracte al fidel Biscúter, per més que el protagonista se senti tan vigilat per ell i pels metges, li estigui tàcitament retraient l’abandonament de la Charo, la seva nòvia de sempre (que ni apareix en la trama), i que tot estigui agreujat perquè participa en el concurs Masterchef? “El Biscúter aquí s’independitza, no és un lacai, per primer cop fa el que vol... i crec que Carvalho sap que és injust amb ell... Problemas de personalidad denuncia, en el fons, les relacions de maltractament, de dependència, de poder, entre la força física i el més feble, ja sigui en l’assetjament escolar, a la classe alta, o amb unes prostitutes: el fort sempre abusa del feble i Carvalho es posiciona aquí clarament”.

Sí que es respecta el ritual piròman del detectiu de cremar llibres a la xemeneia. Però el sacrilegi arriba al fet que un dels devorats pel foc és un títol de la sèrie, Asesinato en el comité central, pel qual el seu autor tenia una estima sentimental. “La idea que cremés un llibre del seu creador em temptava; a més, és dels que menys m’agraden a mi”, diu qui els ha rellegit tots menys l’últim, Milenio, “per si no donés un testament o coses que no podria fer amb el personatge”.

La novel·la traspua una certa descreença en la cultura, tot i que està carregada de referències cinèfiles i bibliogràfiques, amb gestos per l’obra del mateix Vázquez Montalbán. “Els llibres i les pel·lícules ens enganyen perquè solucionen conflictes amb amor o èpica”, diu el nou Carvalho, que crema llibres “per posar fi a la felicitat del que és inútil”. El seu nou pare es reafirma en el fet que “la cultura no ens salva, ens converteix en éssers mutants i inhàbils per a la vida d’acció”. El Carvalho original cremava llibres perquè, en un moment, va creure que li servien per a alguna cosa i després es va adonar que són artefactes inútils… Ser més lúcid no et salva de la felicitat, et dona matisos de vida, però poca cosa més. Menys feliç, però més savi; això és Adam i Eva: vols ser feliç o vols saber? I va escollir saber”. El tema és molt zanonià, com el de la predestinació, que també es deixa veure en el nou Carvalho. “No canvia res. Ningú pot canviar. El caràcter és el destí”, s’escriu. “No crec que tinguem gaire marge d’elecció, tot i que ens pensem que sí… Tinc una mirada negra sobre els personatges, la realitat i la vida: com ets és el que et passarà”.

Madrid és un inopinat escenari per a Carvalho. “Tot, el 2017, des del punt de vista sociopolític, passava per la capital i el diàleg de sords entre les dues urbs. Això m’agradava i la novel·la va arribar a tenir com a títol provisional Madrid-Barcelona i fins i tot Carvalho s’havia d’enamorar de la dona d’un fiscal d’aquí… Amb el teló de fons del procés, si l’enviava a Madrid Carvalho sabria coses, una manera d’explicar què estava passant a les bambolines polítiques”. Perquè l’independentisme, com les crítiques a Ikea o a La Caixa, hi surt, i ho fa en frases com “banderes patriotes, banderes idiotes”, “lladres espanyolistes”, o independentistes que, en el fons, no volen independitzar-se i ho són només “per sentir-se moralment superiors als fatxes espanyols”. “Carvalho s’ho mira des de fora, li sembla que és una lluita entre dues dretes, dos patriotismes, dues banderes. El Biscúter, per la seva banda, diu que votarà en el referèndum… De fet, ni els catalans sabíem què estava passat ni què volíem en el fons; tot era confús… He intentat reflectir això: Carvalho sempre donava hòsties a tothom, des del Partit Comunista a CiU; sempre em recordava Pepe Rubianes, menys en la seva part esbojarrada, repartint a tort i a dret”. Quina lectura es pot fer de la crema a la xemeneia d’una Constitució del 1978? “M’agradava aquesta irreverència; però si Carvalho ja va cremar Moby Dick, també pot cremar la Constitució”.

De moment Zanón parla, molt en forma en les incisives rèpliques que deixa anar el seu detectiu, d’un únic Carvalho. Un sol tret. “M’ha costat publicar i fer carrera i no vull veure’m hipotecat sent aquell que va fer dos o tres carvalhos. He après molt: mai havia treballat amb la primera persona, no havia fet cap policial, no havia treballat mai amb personatges d’algú altre i seriat, ambientat en dues ciutats. Els meus personatges acostumen a encantar-se i aquí es requeria acció… no sé, en qualsevol cas, el proper llibre no serà un Carvalho”.