‘Galgos o podencos’

Preguntava Sancho al Quixot: “¿Por qué dicen Santiago y cierra España? ¿Está por ventura España abierta y de modo que es menester cerrarla, o qué ceremonia es esta?” La pregunta té 400 anys. La resposta, des de llavors, s’ha anat repetint, dramàticament, com una imparable maledicció periòdica de la nostra història. Ara, quan, després d’innombrables esforços, errors i insuficiències, Espanya està per ventura raonablement oberta des de fa 40 anys, ressorgeix el xerric dels forrellats ancestrals. Són els forrellats de la contraporta rovellada de Vox, que ha vingut a tancar Espanya, una altra vegada.

Són els forrellats que, si poguessin, tancarien immediatament les autonomies, i, per descomptat, la primera seria la de Catalunya, criminalitzant els partits polítics i entitats independentistes perquè “persegueixen la destrucció de la unitat territorial de la Nació i de la seva sobirania”. Transformarien el constitucional Estat autonòmic en un “Estat unitari”. Al frontispici: “Un sol Govern, un sol Parlament”, una escassa variació d’aquell tenebrós “Una, grande y libre”.

Mantindrien tancades les fosses de les víctimes del franquisme que ni tan sols s’han arribat a obrir. Derogarien, quan poguessin, la llei de memòria històrica, perquè, segons el seu criteri, “cal homenatjar conjuntament tots els qui, des de perspectives històriques diferents, van lluitar per Espanya”. És una manera més cínica que subtil de dir que el Valle de los Caídos, si poguessin, no es tancaria mai, amb els ossos del dictador a dins, naturalment.

Si en algun cas la frase de “cierra España” cobra tota la seva literalitat és quan es refereix a la immigració irregular, que anomenen il·legal. El pany i forrellat contra els immigrants irregulars és un exemple d’insolidaritat sense complexos. Primer de tot, una mesura preventiva: a Ceuta i Melilla aixecarien “un mur infranquejable”. El mateix lladruc que Trump. Només admetrien, si poguessin, els immigrants que convingui “en funció de les necessitats de l’economia nacional”. Els altres serien il·legals. Aquests serien incapacitats “per a tota la vida” per aconseguir la legalització i per a qualsevol ajuda de l’Administració, i deportats als seus països. I si acabessin a la presó se’ls eliminarien els drets penitenciaris de salari pel treball i de seguretat social. Per a les ONG que, segons ells, col·laborin amb les màfies de la immigració irregular ja tenen previstes rigoroses penes de presó. Lladruc model Salvini. El problema és què entenen per col·laborar, perquè el model italià abasta qualsevol salvament al mar a embarcacions que van salpar per impuls de les màfies. És la criminalització de l’ajuda en circumstàncies d’extrema necessitat que sempre ha estat una causa de justificació, un reconeixement del mèrit humanitari, altruista i solidari.

El forrellat principal, el més autoritari i ancestral, és el que tancaria per sempre les dones en la seva condició històrica de submissió, suprimint totes les històriques conquestes igualitàries. Si poguessin derogarien la llei de violència de gènere i “tota norma que discrimini un sexe respecte a un altre”. Suprimirien “els organismes feministes radicals subvencionats”, que són l’instrument més bàsic i directe d’autoprotecció. D’això a penalitzar les organitzacions feministes només hi ha un pas. És el lladruc del masclisme ancestral.

Segons la Llei orgànica 1/2004, la violència de gènere és el símbol més brutal de la desigualtat existent en la nostra societat. Des que va entrar en vigor van sorgir crítiques, argumentant que suposava una desigualtat per als homes, ja que penalitzava més greument les agressions en l’àmbit domèstic si ells eren els agressors. El Tribunal Constitucional va resoldre el problema afirmant que la llei s’ajusta plenament a la Constitució i va sentenciar que aquestes agressions de l’home són més greus, i mereixen més pena, perquè són el reflex d’una desigualtat de gravíssimes conseqüències per a qui d’una manera intolerable té una posició subordinada. Amb l’agressió de l’home –continua dient el TC– la dona veu intensificada la seva submissió a la voluntat de l’agressor, i veu danyada la seva dignitat, en ser agredida a l’empara d’una arrelada estructura desigualitària. Aquest sòlid raonament no els importa als de Vox, perquè també tancarien el Tribunal Constitucional i, a més, suprimirien l’empara d’organismes europeus, com el Tribunal Europeu de Drets Humans, per fer impossible qualsevol control extern sobre uns jutges que voldrien sacralitzar.

Augmenta el xerric dels cadenats, que cada vegada es fa més agut, i se sent cada vegada més a prop la gossada de Trump, Salvini i els seus cadells. Sembla que els sentim amb la naturalitat amb què suportem el soroll del carrer mentre debatem sobre els nostres problemes. Tant de bo no arribi el dia en què ens sorprenguin mentre discutim si són galgos o podencos.