El cranc blau ocupa el delta de l’Ebre

“Ara només pesquem cranc blau. Què has de fer davant d’aquesta explosió? No hi ha una altra. Si l’any passat n'agafàvem 15 quilos al dia ara en són entre 200 i 300”, explica Ivan Samper, el patró del Saron, mentre pilota cap a les monetes (paranys per a crustacis), que l’esperen pacients a les aigües de la badia del delta de l’Ebre. El cranc blau (Callinectes sapidus), que és autòcton de l’Atlàntic Occidental, des de Nova Escòcia, Maine i el nord de Massachusetts fins a l’Argentina, incloses les Bermudes i les Antilles, es va detectar a la zona per primera vegada el 2012, tot i que ja es trobava per Itàlia, Turquia o Grècia. Ara el delta de l’Ebre n'està infestat i l’espècie, que viu en estuaris i llacunes, avança cap a altres litorals.

Mentre el Saron sura a les aigües tranquil·les, els crancs, atrapats en les nanses i sense cap possibilitat de fugir, van omplint cistelles grans de plàstic, ajudats pel mariner Salvador Moreso, que adverteix: “Compte, si et pessiguen no et deixen anar i fan mal”. Per la gran mida de les pinces d’aquest imponent crustaci, amb puntes d’un blau intens en els mascles i vermell en les femelles, no hi ha cap dubte. La longitud de la seva closca pot arribar als 24 centímetres i hi ha exemplars d’un quilo.

Más información

El delta de l’Ebre porta a la cassola el seu últim invasor

El cargol poma arriba als arrossars del Baix Empordà

Aquest cranc tan voraç s’alimenta sobretot de bivalves de petxina fina —pot menjar 575 cloïsses al dia en un banc marisquer sense cap protecció—, així com d’anèl·lids, peixos, plantes i gairebé de qualsevol altre element que pugui trobar, fins i tot, individus de la mateixa espècie. El seu únic depredador natural és el pop, “i no n'hi ha prou per poder eliminar-los”, ironitza Samper. Només queda l’home, “però cal que aconsegueixi un bon preu en mercat, com passa als Estats Units”. La setmana passada va oscil·lar entre els 3 i els 0,70 euros per quilo a la llotja de Sant Carles de la Ràpita, des d’on es comercialitza el cranc, que “fa un bon brou per a l’arròs” i s’obre pas a les cuines de xefs prestigiosos.

Joan Balaguer, secretari de la confraria de pescadors de Sant Carles, afirma que en capturen una mitjana de 1.000 quilos al dia. “L’any passat vam arribar a les 60 tones i, aquest any, en dos mesos estem en 37, cosa que dona una visió de com ha crescut l’espècie”, concreta. No és gens estrany, si es té en compte que, en cada posta, les femelles ponen entre dos i vuit milions d’ous, i que viuen en aigua dolça i salada, assenyala Pere Abelló, un investigador de l’Institut de Ciències del Mar a Barcelona del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). “Es fomenta la seva pesca per intentar mantenir-lo a ratlla, perquè erradicar-lo ja és impossible”, adverteix. La Generalitat ha impulsat un pla de gestió de l’espècie i ha creat un comitè de gestió en què participen pescadors i mariscadors, científics i ecologistes.

Vicent Moya, que és pescador a Sant Carles des dels 14 anys, afronta ara, que en té 52, el canvi de rumb que li ha imposat el crustaci. “Han desaparegut les escopinyes, les cloïsses i el cranc verd, el d’aquí, tot i que la navalla encara aguanta”, detalla. Una situació que l’ha empès, com a la resta, a optar pel nou inquilí. Moya es pregunta com això afectarà el pop, la sèpia… Amb aquests antecedents, l’espècie està inclosa entre les 100 més invasives del Mediterrani, tot i que encara no apareix al catàleg d’espècies exòtiques invasores d’Espanya. El Ministeri per a la Transició Ecològica ha iniciat el procediment i està esperant el dictamen del Comitè Científic.

La por als danys que pugui causar la plaga es palpa entre els aqüicultors. Jesús Carles, procedent d’una família que es dedica al cultiu de musclos i altres mol·luscos des de fa “almenys 56 anys”, des d’una barca mostra els 120.000 metres quadrats de parcel·la destinada al cultiu de la cloïssa japonesa a la badia del Fangar (al delta de l’Ebre), ara ocupada només per ànecs. “L’any passat els crancs se les van menjar totes, i no podem posar-hi cap protecció perquè es cria a la terra”, explica. L’explotació, l’única d’aquest tipus que hi havia al delta, produïa 80.000 quilos anuals “i hi havia un potencial molt gran per expandir-ne el cultiu”.

De moment, el musclo se n’ha lliurat. “Però tenim els pèls de punta, esperant que arribi l’estiu, quan hi ha més cranc”, explica Gerardo Bonet, el gerent de la Federació de Productors de Mol·luscos del Delta de l’Ebre (Fepromodel). A les plataformes de les dues badies (Fangar i Alfacs) es produeixen quatre milions de quilos de musclos i 400.000 d’ostres. L’aqüicultor continua la marxa per la badia i s’apropa a una de les plataformes de cria. En una de les cordes, un cranc blau s’està menjant els musclos. “Trenquen la closca sense cap problema”, explica Carles.

L’artròpode continua la seva marxa implacable pel litoral i ja ha arribat al mar Menor o el parc natural de l’Albufera de València. L’estiu de l’any passat es van confirmar els primers exemplars a la badia del Guadalquivir i a Mallorca i Menorca. “El que desconcerta és que quan s’hi estableix s’adapta a qualsevol situació”, explica Carmen Barberá, una investigadora del Centre d’Investigació Marina (CIMAR) de la Universitat d’Alacant. Els científics estan col·laborant amb els pescadors. Diego Amorós, el president de la Confraria de Pescadors de Guardamar del Segura, ho té clar: “O ho parem o se’ns escapa de les mans”. “Aquí ens dediquem a la pesca del llagostí i ens destrossa les xarxes, així que intentem fugir-ne”, comenta.

Miguel Vivas, un investigador de l’Institut Espanyol d’Oceanografia que vigila l’espècie al mar Menor assegura que “ha arribat per quedar-se, tret que es contagiï d’alguna plaga o que hi hagi un altre problema sanitari que el pugui afectar”. També el preocupa l’impacte que pugui tenir sobre el cavall de mar. “És una espècie que té tots els números per perdre. Ja tenim proves que se n’alimenta”. Mentre científics i l’Administració pública intenten aturar un invasor que els atropella, el pescador Ivan Samper compta els dies per enfocar cap a alta mar i deixar enrere el cranc que amenaça el seu entorn.