Conversació i democràcia

L’ús de les noves tecnologies per part de la població —sense que ara es pugui fer cap distinció entre els nens, els joves, els adults i els ancians—, sumant-hi potser un o altre factor, ha estat la causa que la població llegeixi molt poc. Però també és la causa de moltes altres desgràcies o desaparició de bons costums. Entre ells, com ja resulta evident, l’art de la conversació.

Sobre la base de la conversació va néixer la filosofia socràtica, que és la mare de tota filosofia dialèctica, i, per anar de dret fins als segles moderns, per la conversació també la democràcia, o el nouveau régime, es va obrir pas al segle XVIII. Sobre l’art de la conversa ja hi ha una bibliografia molt rica al mercat en llengües de cultura del continent, començant pels llibres de Benedetta Craveri, el llibre de Verena von der HeydenRynsch (Los salones europeos. Las cimas de una cultura femenina desaparecida, 1998), o el més antic, igualment bo, de Roger Picard, Les salons littéraires et la société française, 1610-1789 (1943).

No és estrany que molts d’aquests llibres hagin estat escrits per dones, perquè elles van ser les grans protagonistes de l’art de conversar durant el temps que va de Lluís XIV a la revolució de 1789. Aquell costum que, a l’inici d’aquest període, era una cosa reservada a la cort, va passar, amb els anys, a les cases aristocràtiques de París, i després als salons de l’alta burgesia, en especial la parisenca, però també la de províncies.

Catherine de Vivonne, marquesa de Rambouillet (1588-1665), va ser possiblement la primera gran dama francesa que va reunir a casa seva el bo i millor de la intel·lectualitat francesa i europea en general, amb l’únic propòsit de parlar, compartir idees, conèixer les novetats de la ciència, ballar una mica, i berenar o sopar, segons els casos. Per l’hôtel (casa noble urbana) Rambouillet van passar-hi l’esteta Rabutin, cunyat de Madame de Sévigné, el poeta Malherbe, reformador de la poesia francesa, el duc de Buckingham o Corneille, el dramaturg. Però ja hem dit que el fenomen va ser d’àmbit europeu: Cristina de Suècia, que als vuit anys ja parlava nou llengües, va convidar Descartes al seu saló i va promocionar-hi la gran música de Gesualdo di Venosa; i eclesiàstics d’alta volada van enamorar-se’n al temps que la vida religiosa i el sexe no estaven enemistats.

Al segle XVIII els salons es van multiplicar i aburgesar. Si els del temps de Lluís XIV encara feien olor de Versalles i s’hi practicava una certa tafaneria paraeròtica, o preeròtica —vegeu les novel·les, les memòries i la comèdia del XVII—, els salons del XVIII es van obrir d’una manera més decidida a la conversació literària, filosòfica i política. En cases nobles urbanes, cases amb boiseries encerades o pintades de colors clars amb dauradures, estàtues mitològiques escampades per aquí i per allà, mobles de preu, cortinatges de vellut, instruments de música, quadres de Van Loo i gravats de Watteau a les parets, les grans dames reunien al voltant de vint o trenta persones —no tants a la casa de Julie de Lespinasse, que tenia menys fortuna i una casa més modesta—, i tot era conversació guiada per la mestressa, sempre atenta al perill que s’entrés en paratges pantanosos.

Així van fer-ho les sempre recordades i enyorades Madame de Lambert, Madame de Tencin, Madame Geoffrin o Madame du Deffand, entre desenes. Hi acudien les grans testes del segle, entre elles, naturalment, les dels savants, els philosophes i els enciclopedistes: Helvétius, Holbach, D’Alembert, Diderot, Grimm —el de la fastuosa Correspondance, font de la millor informació, literatura i crítica del XVIII—, l’abbé Galiani, Crébillon i La Harpe. S’hi debat sobre L’esperit de les lleis de Montesquieu i les reformes polítiques del canceller Maupeou; s’hi enraona sobre Clarisse, de Richardson; s’hi discuteix sobre la música de Piccinni i de Gluck; es contrasten opinions sobre el mesmerisme, moda llavors com sabem també pel Così fan tutte, de Mozart.

Però el més important de tot va ser que, de conversa en conversa, quan a París encara hi havia poca gent que llegís els diaris, les opinions literàries i polítiques d’aquests salons van fer saó a favor de la revolució que havia de venir a final de segle. Quan es parla de la influència dels il·lustrats en la revolució de 1789, cal precisar que això no es va deure als subscriptors de l’Encyclopédie, que era caríssima, sinó a l’expansió, entre la burgesia, de les opinions que es generaven a les desenes de salons de conversació de tot França, especialment de París. En suma: aquests salons que avui ens semblarien tan passats de moda van tenir un paper de primer ordre en un canvi històric de les conseqüències del qual encara vivim.

El món és ple de dones elegants, intel·ligents i cultes, però costa pensar que puguin tornar aquells salons de conversació quan, de fet, ja hi ha molt poca gent que experimenti el goig d’una conversa civilitzada, tranquil·la i sàvia.