La meva primera cita amb un cosmonauta rus

Des que als 12 anys el meu padrí de confirmació em va regalar Vuelos espaciales rusos. Gagarin-Titov (col·lecció Ciencia y Aventura, Vicens Vives, 1965) –algun avantatge havia de tenir rebre el sagrament–, sempre he somiat conèixer personalment un cosmonauta de la vella la Unió Soviètica. He trigat exactament mig segle a tenir una cita amb un. Una mica més i ja som a Mart.

M’hauria agradat que el cosmonauta fos Iuri Gagarin, esclar, un dels meus grans herois, de qui em caracteritzava ja de petit amb un vestit espacial amb escafandre que m’havien comprat, però resultaria difícil, perquè el primer home que va estar a l’espai (el 12 d’abril de 1961, a la Vostok-1), va morir pilotant un reactor Mig-15 (un dels meus avions favorits!) el 1968, just quan jo feia la confirmació. En tot cas, als meus pares imagino que els hagués semblat poc convenient que conegués un comunista soviètic (i adúlter: recordeu l’episodi en què la seva dona el va trobar al llit en una datxa a la ciutat de Foros amb una jove infermera) al cap de poc de ser ungit amb el sant crisma. Encara es debat si anava sobri –Gagarin, no jo, que a la confirmació, a la catedral de Barcelona, vaig acudir en perfecte estat de revista, en trencar-se l’ídem–. Personalment m’abono a la teoria que el Mig-15 biplaça (volava amb l’instructor Vladimir Serugin) es va desestabilitzar en l’aire en passar-li a prop a tota llet un nou jet supersònic Sukhoi Su-11. El misteri d’aquest altre avió és com el del segon tirador de Dallas. A Iura, com anomenaven familiarment Gagarin, el van recollir a trossos, alguns va caldre despenjar-los minuciosament dels arbres propers. Ell, que havia sabut caure tan bé de les estrelles, per a sorpresa d’una dona, una nena i una vedella que el van veure descendir en paracaigudes. “Mireu-lo, a Gagarin, fort / en el fragor de la caiguda / va passar i va somriure sobre la mort”.

Pensava en totes aquestes coses alhora, i en la carrera espacial, i en la gosseta Laika, i en el terrible final de Komarov –el primer soviètic mort en un vol espacial– mentre esperava al vestíbul de l’hotel Negresco Princess el meu cosmonauta. No seria Gagarin ni Titov (el primer a vomitar a l’espai), ni Tereixkova, però ningú no podia negar que era, en efecte, un cosmonauta i un autèntic heroi de la Unió Soviètica posseïdor de l’Ordre de Lenin, quin paio.

Vaig reconèixer de seguida Oleg Iurievitx Atkov malgrat que no portava vestit ni escafandre i, òbviament, havia envellit des que el 1984 va passar 236 dies, 22 hores i 49 minuts a l’espai, majoritàriament en òrbita a l’estació espacial Saliut-7. Vaja, jo és que passo només una hora allà a dalt i torno amb tots els cabells blancs i tremolors. Atkov, nascut el 1949 a Khvorostianka, a l’oblast de Samara, llavors l’URSS i avui Rússia, va aparèixer envoltat d’altres compatriotes, de manera que allò semblava una reunió del Politburó. Venien de l’homenatge als aviadors soviètics caiguts en la nostra Guerra Civil que va organitzar l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR ) a la Sénia, a Tarragona. Vaig saludar els diplomàtics Valeri Morozov i Vladimir Txikhuadze, al director de l’Arxiu Estatal Rus Vladimir Tarasov i la traductora Elena Astakhova, retardant a propòsit l’intens moment en què estrenyeria la mà d’un cosmonauta de carn i ossos. Quan ho vaig fer, Atkov va somriure (no tan àmpliament com ho feia Gagarin, és cert, perquè això és impossible) i jo vaig pensar que tant de bo hagués estat allà la meva mare per veure l’escena, ella que tantes vegades havia presenciat els meus rampells d’entusiasme i de terror a l’espai quan era un nen embotit en el meu petit vestit espacial taronja, imitació sensacional del de Gagarin d’activitat intravehicular (SK-1, Skafandr Komitxeski, manufacturat per Zvezda), amb fins i tot el mirallet a la màniga per mirar enrere, i el casc amb les grans lletres “CCCP”. Atkov va semblar una mica sorprès per la meva emoció.

Oleg Atkov, que té un aire simpàtic a l’estil de Woody Allen, no prové de l’aviació militar com els pioners de l’aventura de l’espai, sinó que és metge cardiòleg. Es va integrar a la missió de la Saliut-7 com a especialista científic. Ell i la resta de la tripulació, el comandant Leonid Kizim i l’enginyer Vladimir Soloviov, van arribar a l’estació i es van acoblar amb la seva nau Soiuz T-10. Després tornarien en una altra nau, la Soiuz T-11 (en la seva se’n van anar abans altres visitants). “Quan vam arribar a la Saliut-7 no hi havia llum”, em va explicar el cosmonauta com si res. “Sempre cal encendre el llum quan arribes a casa”, va dir fent broma. “Però el més complicat va ser obrir la porta”. La imatge conjura escenes arquetípiques del cinema de por espacial, des de Terror en el espacio fins a Gravity, passant per Alien. “Entrem a les fosques il·luminant-nos amb llanternes”, va continuar. La cosa era encara més sinistra, ja que si no hi havia ningú mantenint l’estació era perquè l’anterior missió havia estat a punt de socarrimar-se en enlairar-se i es va haver de cancel·lar. “El seu coet va començar a pujar, va caure i va explotar: bum!, ho vaig veure amb els meus propis ulls, sabent que els següents érem nosaltres. Això et fa pensar”. Es passa por com a cosmonauta? Aktov va fer cara de sorpresa. “Por? No, diria que no, és una feina comuna i corrent, t’hi arribes a habituar. No es pot viure amb por”. Ui, però la claustrofòbia, el vertigen... “En la selecció per a cosmonautes érem 600 i en vam passar sis. Si et detectaven qualsevol fòbia o predisposició a patir-la t’eliminaven immediatament del programa. Però deixi’m que li expliqui un acudit rus: la por és no saber què et passarà; saber-ho és el terror!”.

Va conèixer els cosmonautes clàssics? “De petit vaig veure molt de prop Gagarin, vaig ser al seu costat. Em va semblar com veure un sant. Per a nosaltres era algú llegendari. Amb Titov érem veïns. Ells eren els nostres grans, d’una altra època de l’exploració de l’espai. Aquells dies pioners es van acabar”. En tant temps allà a dalt no hi va haver problemes de convivència en la seva missió? “El secret era que quan dos discutien el tercer no hi prenia mai partit. Això evitava les tensions. Ningú no estava en inferioritat”. Li deuen haver preguntat moltes vegades pel sexe a l’espai. “No, és la primera vegada, la veritat. Bé, no hi ha problema si tens on agafar-te” (en aquest punt la traductora russa va titubejar i no hi va haver manera d’aclarir del tot la resposta: pel que sembla, el cosmonauta es referia a la falta de gravetat). Vaig insistir en el tema. “Vam tenir la visita d’una dona, Svetlana Savitskaia [la segona dona astronauta després de Tereixkova i la primera a fer un tomb espacial; també els va visitar el primer astronauta indi]. Però la veies com una pilot professional i una col·lega, no com un possible afer”. No hi va haver manera de portar Atkov a altres terrenys sobre aquest tema, així que caldrà imaginar que a l’estació espacial regnava la castedat orbital.

"El sexe en l'espai? Bé, no hi ha problema si tens on agarrar-te".

I què hi ha dels àngels que es diu que van veure? Es va parlar d’uns éssers allargats amb ales. Al·lucinacions producte de la llarga estada? (i sense sexe). “No, no, tot va ser un malentès. Ja abans que tornéssim es deien ximpleries. Va ser un acudit, una broma. Al nostre país celebrem un dia d’enganys i humor, l’1 d’abril. Com el seu dia dels Sants Innocents. Feia dos mesos que érem a l’espai i vaig mirar de fer una broma als de la base a la Terra. Érem sobre Grenlàndia i vaig dir que vaig veure una cosa semblant a un drac amb tres caps. Va passar un llarg minut sense que ningú contestés i llavors ens va arribar un ‘què!?’. A mi em va semblar simpàtic. Però l’any següent, després de tornar, en una reunió d’astronautes me’n va venir un dels EUA i em va dir molt seriós: ‘Parlem. Explica’m allò dels àngels’. Li vaig respondre que havia estat una broma i ell, mirant-me molt fix, va concloure: ‘Sempre he sabut que no es podia confiar en els russos’”. Així que no hi va haver àngels ni al·lucinacions... Com eren els somnis? “Oh, això sí, en teníem molts. La nit abans de tornar a la Terra en vaig tenir un de terrible. Vaig somiar que ens portaven morts, a tots tres, en armó d’artilleria, desfilant per la plaça Roja. Els ho vaig explicar als meus companys i no els va agradar gens. Però és que si no expliques els somnis es poden fer realitat. L’aterratge va ser difícil, gairebé balístic, amb molt vent que ens va desestabilitzar”.

Anirem a Mart? “En algun moment, no tan aviat com pensàvem perquè hi ha molts problemes. Un és que la tripulació haurà de ser un grup molt compatible. Una cosa que no em sembla menor és que la Terra quedarà molt lluny i es veurà molt petita, un punt de llum. Aquest sentiment de ruptura del cordó umbilical té un gran pes psicològic”.

En preguntar-li per les seves pel·lícules de l’espai favorites, el cosmonauta em va dir que les més realistes. El biopic d’Armstrong i Apol·lo 13. Entre les de ciència-ficció es queda amb Solaris, l’original de Tarkovski de 1972 (basada en la novel·la de Stanislaw Lem), per la seva càrrega filosòfica i la idea que “no s’ha de colonitzar, sinó entendre”. És a dir que creu que hi ha algú allà a fora, li vaig preguntar. “Crec que sí. Imagino que no entren en contacte perquè els semblem uns salvatges. Quan vaig estar a l’estació orbital hi havia la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i es veia el fum ascendir des del golf Pèrsic”.

Quin va ser el moment més bonic que va viure allà a dalt? Oleg Atkov va guardar silenci una bona estona, pensant. Al final va respondre: “No vaig anar allà a buscar la bellesa, sinó a treballar. El millor va ser la satisfacció d’haver fet bé el que vaig fer. No soc un poeta, com veu”. El troba a faltar, l’espai? “Sí, una mica menys a mesura que passa el temps”. Em vaig quedar mirant Aktov mentre m’envaïa una estranya sensació d’afinitat. D’alguna manera jo també havia estat un cosmonauta rus, un d’espuri, com aquests lost cosmonauts –fantasmes de les teories conspiradores–, el fake artístic Ivan Istotxnikov de Joan Fontcuberta i el presumpte astronauta nan suïcida que el KGB hauria posat a pilotar el robot lunar Lunojpod 1 el 1970. Vaig tancar els ulls i van tornar el vertigen, l’opressió del vestit i el casc i la vella enyorança que la veu de la meva mare em rescatés de tot això i em portés de tornada a casa. Els vaig obrir i el vell cosmonauta rus continuava allà, marcat per la gràcia de l’espai, i unes llums ballaven en el vidre de les seves ulleres com un cúmul brillant de seductores estrelles.