El racisme a Catalunya

La radiació que emet el Convent de les Salesas Reales, seu del Tribunal Suprem, continua condicionant tota la política catalana, que en les properes campanyes electorals corre el risc de girar a l’entorn de l’exclusiu tema de la situació dels empresonats que els uns consideren presos polítics i els altres, polítics presos, la repressió que els uns troben evident (incloent ara 41 senadors francesos) i els altres es neguen a reconèixer, i el dret a l’autodeterminació que els uns posen com a condició sine qua non per reprendre el diàleg i els altres diuen que no acceptaran mai. En les últimes setmanes, el tema ha adquirit una dimensió vodevilesca gràcies a l’obsessió d’un partit polític amb els llaços grocs i a la ineptitud de l’inefable president Quim Torra –que alguns dels seus correligionaris, per cert, aquesta vegada no han pogut passar per alt.

Mentre es posaven i treien pancartes i entre els uns i els altres es creuen requeriments, denúncies i querelles per a més glòria de la judicialització de la política, la realitat es continua mostrant tal com és, amb aquestes facetes desagradables que estan demanant política i acció de govern a crits.

El 23 de març unes 3.500 persones, segons la Guàrdia Urbana, es van manifestar a Barcelona per protestar contra el partit de Santiago Abascal sota el lema de “Stop Vox”. Els manifestants, entre els quals hi havia representants de tots els partits excepte els possibles aliats de Vox a les Corts Generals, també van reivindicar la lluita contra el racisme. Manifestar-se en contra d’un partit que flirteja amb el racisme i la xenofòbia com ho fa Vox constitueix gairebé un deure cívic, però circumscriure el racisme i la xenofòbia a aquest partit –o a tres, si fos el cas– constitueix un seriós error d’anàlisi. Durant aquests dies d’estira-i-arronsa entre la Junta Electoral Central i el president de la Generalitat s’han donat a conèixer dos informes sobre racisme i xenofòbia a Catalunya que mereixen molta més atenció de la que han rebut, i no precisament en el bon sentit.

En primer lloc, l’associació SOS Racisme va donar a conèixer l’estudi InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya, l’informe corresponent al 2018 d’una sèrie que va començar el 2009. Una de les novetats d’aquest informe és el canvi de tendència que observa en la tipologia de casos de racisme. Si fins ara el tipus més comú eren els abusos i agressions per part de cossos policials, el 2018 les agressions i discriminacions entre particulars es van situar al capdavant, amb el 36 per cent dels casos detectats. I dins d’aquest tipus destaquen els conflictes entre veïns (40 per cent) o al carrer (30 per cent), que per descomptat no és possible vincular a cap militància política concreta. Segons SOS Racisme, aquest augment del racisme entre particulars es deu a la falta de prevenció i promoció de la cohesió social per part de les institucions públiques i també al context sociopolític mundial: per més que alguns ho voldrien, Catalunya no és impermeable al fantasma filofeixista que recorre tot el món occidental, des dels Estats Units de Trump o el Brasil de Bolsonaro fins a la Itàlia de Salvini o l’Hongria d’Orbán, per posar-ne alguns exemples conspicus. Encara que quedi fora de l’abast temporal de l’informe de SOS Racisme per al 2018, l’esfereïdor atac amb matxet a Canet de Mar i l’assalt organitzat a l’alberg de Castelldefels on s’allotjaven 35 menors estrangers no acompanyats s’inscriuen en aquest context.

En segon lloc, l’Ajuntament de Barcelona va presentar l’informe La discriminació a Barcelona 2018, elaborat per l’Oficina per a la No Discriminació, en col·laboració amb 13 entitats de la ciutat. Amb un total de 265 casos analitzats, una de les principals conclusions de l’informe és que el racisme i la xenofòbia han estat el primer motiu de discriminació a la ciutat, per davant de l’orientació sexual i la identitat de gènere. En la mateixa línia de SOS Racisme, l’informe barceloní constata que els casos que provenen de particulars o empreses privades encapçalen el desgraciat rànquing de la ciutat. En l’acte de presentació de l’informe, el professor Karlos Castilla, de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, va dir que “la discriminació continua sent una realitat a Barcelona, i cal treballar per canviar-ho”. La frase és extensiva a tot Catalunya, i seria desitjable que els polítics catalans desenvolupessin urgentment una política sobre aquest assumpte més enllà de cimeres solemnes i declaracions retòriques.