Per què plorem per Notre-Dame

Molts van vessar llàgrimes. La primera reacció davant de l'incendi que va arrasar Notre-Dame va ser la commoció. La caiguda de l'agulla de la catedral es va viure amb commoció i fins i tot es va comparar amb l'11-S, tot i la diferència flagrant en el nombre de víctimes (3.000 morts contra cap). La hipotètica destrucció d'un fragment de la suposada Creu del Calvari va ser viscuda com una tragèdia per ciutadans del tot agnòstics. Hi va haver mostres de suport abnegades, pressupostos públics desbloquejats en qüestió de segons i abundants donacions de multimilionaris en honor de la seva reconstrucció. Per què plorem per Notre-Dame? Per què la societat es mobilitza per unanimitat per la pèrdua d'una catedral, però no per altres causes? Universitaris francesos estudien, des dels noranta, batejat com a “emoció patrimonial” per l'antropòleg Daniel Fabre.

“Es tracta d'una globalització de les reaccions emotives respecte als edificis en perill, que ja no responen només a una qüestió de proximitat”, assenyala la historiadora Isabelle Saint-Martin, professora de l'Escola Pràctica d'Estudis Superiors de París. Recorda que, el 2001, quan els tres budes esculpits a la roca en una llunyana vall de l'Afganistan van ser destruïts pel règim talibà, molts van lamentar la pèrdua malgrat no haver visitat mai el lloc ni saber que existia. El mateix va passar amb la inundació de Florència, la desaparició de Tombuctú, la destrucció de Palmira o el terratrèmol que va arrasar Bagan, la ciutat birmana de les mil pagodes. “És un sentiment que sorgeix amb la Societat de Nacions als anys trenta i que s'acaba d'imposar amb la noció de patrimoni de la humanitat, que la Unesco va adoptar el 1972”, afirma Saint-Martin.

Aquest dolor es pronuncia quan el monument és conegut o està sobrecarregat de símbols, com la catedral parisenca. “En el cas de Notre-Dame, l'emoció patrimonial és evident. S'assimila la desaparició d'un monument a la d'un ésser humà”, indica Anne-Marie Thiesse, investigadora del prestigiós CNRS i especialista en història cultural. “A més, la seva reputació està lligada al llibre de Victor Hugo, amb la seva història extremadament tràgica i els seus personatges marginals. Aquesta setmana s'ha despertat el record de les emocions viscudes durant la lectura o en descobrir les seves adaptacions cinematogràfiques”, considera Thiesse. En la dècada prèvia a la publicació de Notre-Dame de París el 1831 i al fenomenal èxit que va aconseguir, hi havia diferents projectes per derrocar l'església. “Es trobava en mal estat i la renovació es considerava excessivament cara. Llavors no existia un gust per l'art gòtic. Va ser la novel·la la que va generar un nou gust pel que és antic”, afegeix la historiadora.

Per a la sociòloga de l'art Nathalie Heinich, professora de l'Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials (EHESS), el sentiment de pèrdua és més simbòlic que no pas material i va molt més enllà del que és pròpiament religiós. Per això no només els catòlics i creients han lamentat l'incendi. “El que està en joc és la transmissió d'un bé comú, que pertany a tot un col·lectiu. En aquest cas, la nació”, assenyala Heinich. “La destrucció d'aquest patrimoni fa impossible que hi hagi una transmissió, la qual cosa explica les reaccions doloroses i traumàtiques que veiem des de dilluns”. A la sociòloga li sembla significativa la insistència a l'hora d'afirmar que es va aconseguir evitar el pitjor i que la nau de la catedral es va poder salvar. “Quan hi ha un accident de carretera, sempre és millor que hi hagi dos morts que no pas quatre. En les situacions de dol, es positiven els fets per evitar que et destrossin. És un pensament màgic que serveix per consolar-se”, argumenta Heinich.

Al gran medievalista francès Jean-Claude Schmitt, Notre-Dame li sembla una catedral gòtica com qualsevol altra. “No és la més bonica ni la més important. Ni tan sols en termes religiosos: els reis eren coronats a Reims i enterrats a Saint Denis. Fins al segle XVII, Notre-Dame ni tan sols va tenir una arxidiòcesi pròpia”, recorda. La seva importància procedeix del fet de ser la catedral de París, just quan la ciutat es convertia en capital de França. Impulsada el 1160 pel bisbe Maurice de Sully, Notre-Dame va ser “un projecte conjunt de l'Església i la monarquia”, dues seus del poder veïnes a la minúscula illa de la Cité, per assentar el poder d'aquesta nova capital. “A partir del segle XIX, amb l'èxit de la novel·la d'Hugo, Notre-Dame deixarà de ser un monument religiós i es convertirà en un de tipus nacional”. En una catedral de consens, gairebé ecumènica, amb la qual cada ciutadà, francès i del món, s'hi pot identificar a un nivell diferent. “Per això l'emoció és tan forta. Amb la catedral d'Estrasburg no hauria passat mai el mateix”, opina Schmitt.

Aquest registre emotiu també ha envaït el discurs polític. En el seu discurs televisiu de dimarts, Emmanuel Macron va rememorar, amb veu tremolosa, la nit dels fets. “Els francesos han tremolat, commoguts. Els estrangers han plorat”, va expressar. El subtext, no sempre subtil, és que aquesta catedral som tots. “Des del punt de vista de la història de l'art, és un fet deplorable. Des del punt de vista social, pot tenir una utilitat”, apunta l'arquitecte en cap dels monuments històrics francesos, François Chatillon, a càrrec de la restauració del Grand Palais. “L'arquitectura gòtica és un joc de plecs en el qual els elements se sostenen els uns contra els altres. És com la societat mateixa: així aconseguim viure coses terribles sense perdre del tot l'equilibri”.