‘Les de l’hoquei’, del ‘crowdfunding’ a TV3

L’hoquei té poca televisió no solament perquè no mobilitza gaire audiència. En té poca perquè és un esport que, per televisió, la pilota no es veu. Així m’ho justificava un tècnic. Particularment els tirs a porta i si ha entrat o no ha entrat. És a dir, et perds el clímax el gol. A Les de l’hoquei el primer partit que s’ha vist, al segon capítol, no s’ha aprofitat per vigoritzar visualment aquest esport. Surten molt millor els entrenaments. Però no és en la millora televisiva del seguiment de les jugades on aquesta sèrie s’ha de guanyar les garrofes.

Les de l’hoquei té moltes circumstàncies a favor. D’entrada, que l’esport femení va aconseguint una atenció mediàtica impensable fa dos anys, una justa, i encara petita, visibilitat. Es tracta d’una ficció que neix del treball de quatre estudiants de Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra (Ona Anglada, Laura Azemar, Marta Vivet i Natàlia Boadas). Les coordinadores de guió són Marta Grau i Núria Parera. El punt de vista femení sembla, doncs, garantit.

Van començar finançant amb crowdfunding el pilot acadèmic a Verkami i han acabat amb la productora Brutal Media i TV3. Aquest salt, han explicat, va comportar eixamplar l’univers de la sèrie introduint personatges adults i ampliant les trames de l’equip masculí del club.

En el tractament del món adult i la seva relació amb el jovent és on van donar-se, per exemple al segon capítol, les millors escenes. La tensió domèstica a casa d’una de les jugadores i de l’entrenadora ocasional va ser encertadament retratada, tot i que s’enceta amb una fortuïta, molt fortuïta, circumstància que fa que la filla descobreixi l’adulteri de la mare. El dilema entre el silenci o la delació al pare i l’efecte quasi terapèutic que té aquesta delació estan molt ben resolts.

En canvi, la figura del president del club respon als arquetips previsibles i així també el veuen els altres personatges, fins al punt d’aixafar-li una cita. “Soc el dolent de la pel·lícula”, diu en una escena de la sèrie, en un joc de cine dins del cine. I ser el dolent té un preu en la densitat del personatge, ara per ara, que no hauria de pagar.

Als primers dos capítols s’han vist apostes positives, com ara un nou planter d’actrius joves que resolen bé el seu paper. La sèrie té una voluntat combativa que s’enuncia clarament a la banda sonora, el lema de careta. Es diu Juntes i parla d’anar sempre endavant, que tenen les de guanyar, que són com una fera i que juntes no tenen barreres. Les seves versions (instrumental, cantada..) són consultables a Spotify. Però amb aquest esperit no n’hi ha prou. Les bones intencions (millorar la visibilitat de la dona, una narració que fuig d’una perspectiva de gènere dominant...) no fan per si mateixes que una ficció sigui satisfactòria. La construcció argumental no admet manifestos. De moment, essent molt clara la voluntat de la sèrie, el sermoneig no afoga. I, en contra de les previsions, no és tan merlinesca com podria ser. Les trames amb personatges adults resulten fins i tot millors que les gresques del grup, encara que tot apunta que aquestes gresques s’aniran acabant. Es couen els problemes per a algunes d’elles.

Els dos primers capítols ens diuen que som davant d’una sèrie que té la correcció de la factoria domèstica de ficció. Per anar millor, hauria de créixer.