Brossa, al bosc experimental

Joan Brossa posa cap per avall una A majúscula i sí, fa pensar en el que bateja: Cap de bou (1982). Felipe Boso, entre el 1966 i el 1978, atrapa la mateixa vocal, més futurista, n'hi afegeix unes altres pels laterals i l'acaba convertint, diu, en A de águilas. El català agafarà, en un altre dels seus poemes, una i minúscula, que corona amb un punt i un accent alhora, mentre que el de Palència, afincat però a Alemania, atraparà la paraula lluvia i el punt de la i el dipositarà a terra, com si fos una gota. Poesia visual; amb estratègies molt semblants, en efecte, però la veritat és que Brossa i Boso (els cognoms són gairebé un altre joc) no es coneixien físicament, distanciats per més de 1.300 quilòmetres, i amb prou feines s'havien intercanviat correspondència. Més que influències, doncs, són coincidències, que es repeteixen en una atapeïda constel·lació de noms i països, de Suècia als EUA, de França a Alemanya, de Barcelona a Itàlia, a l'exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980, l'aposta de la fundació del poeta a la seva nova seu de La Seca de Barcelona per a l'any del centenari del naixement d'aquest creador multifacètic.

Amb més de 200 peces, de discos i vells cassets a postals, de poemes objecte a edicions encunyades, la mostra és plena de rareses conceptuals que permeten col·locar Brossa, gairebé misteriosament, a la constel·lació dels canvis trencadors que s'estan donant en la poesia experimental a mig món mentre l'autor de Sonets de Caruixa està treballant, sense sortir de casa com qui diu, en el que serà la seva obra, removent la poesia visual, el teatre, els poemes objecte i els transitables, les sextines o el cinema.

Com que la Segona Guerra Mundial ho va dinamitar tot, també va passar el mateix amb les formes literàries. I la primera avantguarda que sorgeix serà el lletrisme, que es posarà a jugar amb la seva essència minimalista, en formes i textures: la lletra. I aquí hi ha un disc de 45 rpm, Le lettrisme, de Maurice Lemaître, editat per la multinacional Columbia, o exemplars de la revista OU, dirigida per Henri Chopin, primer altaveu de la poesia sonora internacional i que solia incorporar un disc. Aquí hi ha alguns dels Poemes habitables de Brossa. “Hi havia coses seves que sempre havien semblat com ocurrències, però en aquest context agafen tot el seu sentit”, llança Eduard Escoffet, comissari d'una mostra que en bona part s'ha nodrit del seu propi arxiu, així com del de Manuel Guerrero, comissari de l'Any Brossa.

Un to i un retrat encara més crític de la realitat, amb un contacte molt directe i ràpid amb el lector, el va conformar el moviment més internacional dels anys cinquanta i seixanta, la poesia concreta, nascuda alhora al Brasil i a Europa. Juguen aquí la pàgina en blanc i les composicions inversemblants a partir de la màquina d'escriure. La poesia es fa amb els elements mínims i les estratègies de la comunicació de masses. I així apareixen poemes amb sis potes de Salette Tavares, Aranha (1963), o la mínima expressió del bolivià Eugen Gomringer per al seu poema sobre la Rambla barcelonina: “Avenidas / avenidas y flores / flores / flores y mujeres / avenidas y flores y mujeres y / un admirador”. Brossa hi va amb la seva proposta Poema, que acaba amb la culata d'una pistola i, no gaire lluny en l'espai i el temps, el colombià Antonio Caro amb Colòmbia escrita amb la grafia i el logotip de Coca-cola…

“No sabem les vies de comunicació entre ells; en molts casos, no n'hi ha; en la majoria és per correu”, sosté Escoffet davant d'exemplars de revistes franceses, també de la italiana Lotte poetica…, “però perceben i conviuen confluències malgrat que no es coneixen o es tracten poc”, emmarca en la que és una de les primeres grans mostres d'aquest fenomen realitzades a Europa sorgida del centre d'estudis de la mateixa Fundació Brossa.

Per al cas del poeta català, li serveixen en part les antenes dels seus col·legues Guillem Viladot i, sobretot, Josep Iglesias del Marquet: tots tres van ser a l'exposició de la poesia concreta de Lleida del 1971, nou anys abans que Brossa comenci a ser ja àmpliament reconegut. Periodista també, Iglesias del Marquet va ser professor als EUA i va oscil·lar entre l'informalisme i el pop. Si del Viladot farmacèutic i psicòleg es poden apreciar primeres edicions dels seus Poemes de la incomunicació, de l'altre hi ha una petita selecció dels gairebé dos centenars de postals que, transformades per ell en collages, va anar enviant entre el 1964 i el 1966 a la seva dona Paulina Colomer des dels EUA. “Quan va tornar, el carter ens va preguntar que què havia passat amb aquestes coses tan rares i divertides”, recordava ahir la vídua del poeta. Són al costat de les també postals dels Artefactos de Nicanor Parra o a la famosa Baralla irregular de Brossa (els naips espanyols retocats pel poeta). I no gaire lluny dels Poemóbiles, del brasiler Augusto de Campos o la Bombeta-poema, de Brossa.

Acaba la mostra amb portades de deu vinils de poesia sonora de mig món i una selecció d'antologies de poesia experimental. Què n'ha quedat, de tot això? Per Escoffet, va ser “gent que es va avançar molt al seu temps i la seva empremta es pot resseguir en la música o en el disseny; en la seva època el seu impacte va ser difícil de digerir, van fer baixar la poesia del pedestal, però avui els millennials els entendran perfectament”.