Els Lara, una monarquia entre llibres

“No he hagut de fer gaires putades perquè el meu pare ja les va fer gairebé totes”, va admetre una vegada José Manuel Lara Bosch sobre el seu progenitor i fundador de Planeta, José Manuel Lara Hernández, algú dotat amb “la llestesa del que havia passat gana, però amb la còlera d'un legionari”, com també el va definir. Ho deia qui, al seu torn, era molt conegut pels seus rampells, que també devia heretar, com la llestesa; però el fill era, en el fons, “un home de gran cor que anava per la vida de xulo”, tal com el qualifica avui qui en va ser un estret col·laborador...

Són pinzellades del quadre psicològic i biogràfic que apareix al nou llibre Los Lara. Aproximación a una familia y a su tiempo (Galaxia Gutenberg, que estrena coedició amb la revista La Maleta de Portbou), de José Martí Gómez. “Quan la vaig acabar, com que havia parlat amb ells, per delicadesa els la vaig enviar per si hi havia errors; van tocar algun matís; el capítol final, on apunto que aquesta monarquia familiar s'acaba, ni els la vaig passar”, aclareix l'autor després de tres anys de feina. Martí Gómez (Morella,Castelló, 1937) va fer la primera de les seves entrevistes al vell editor el 1972 i el juliol del 2017 va entrevistar-se amb els nets, José Manuel i Pablo Lara García, tancant un cercle de 45 anys d'assídues relacions professionals amb la família i els que més el van tractar, trobades (“uns 70, dels quals una vintena han demanat anonimat”) amb les quals ha conformat una particular biografia coral, la primera que aborda les tres generacions dels qui van construir el que és avui el setè conglomerat editorial del món, que té més del 21% del mercat espanyol.

Un patriarca dur. A Lara li agradava Pedro Páramo, de Juan Rulfo, perquè li recordava el seu poble natal, El Pedroso, on de petit anava porta per porta cobrant als veïns les feines del seu pare, el metge. A més de vendre galetes María, ballar al cor de Celia Gámez (“guanyava 10 pessetes per dues funcions diàries; després vaig passar a 15”) i treballar a la Pirelli, la picardia per al negoci editorial la va demostrar ipso facto: el 1944, quan va comprar la primera pedra del seu imperi, Tartessos (per 200.000 pessetes), abans va anar a veure-la i va calcular que “venent part dels llibres a qualsevol saldista se'n treia prou per pagar-la”.

Qui en els primers moments portava truites de patates als seus treballadors en un paternalisme que amb els anys i el to derivava sovint en molesta grolleria, va tenir només tres amics, un d'ells el periodista Manuel del Arco, a qui enviava a entrevistar els escriptors, senyal que aquests interpretaven com que havien guanyat el premi Planeta, que en les seves primeres edicions va convocar a Madrid perquè “estava en fase de biberó i no volia enfrontar-lo al Nadal”. Portar-li la contrària, com va fer la seva adorada Mercedes Salisachs quan es va entestar en un llibre de contes en comptes d'una altra novel·la d'èxit, podia condemnar l'escriptor a l'ostracisme. No tenia manies, com va ratificar en robar una sucursal sencera de venda a terminis, del gerent al mosso de magatzem, al seu competidor Plaza & Janés.

Els pocs amics de la família van acabar passant generacionalment a fills i nets. Entre ells, el fiscal Romero de Tejada: jugava a minigolf amb ell molts migdies, va ser un informal conseller literari (li va recomanar editar Somerset Maugham) i cada dissabte sopaven amb les respectives parelles, de menú, per estalviar. Lara va estar sempre prop del poder: tractava la Carmen, la filla de Franco, i contribuïa a les arques d'Aliança Popular. “Jo he estat franquista”, reconeixia l'editor, xerraire, però que, segons el seu fidel col·laborador Manuel Lombardero, “no va dir mai cap paraula que no li interessés dir”. Va ser víctima, això sí, de profundes depressions per baixades de liti, curiosament algú que admetia que era “excessivament agressiu i violent, però ella va aconseguir frenar-me”, en referència a la seva antagònica dona, María Teresa Bosch, la seva parella en una activitat fonamental en l'imperi dels Lara: el bridge. Dominar i compartir els escacs de les cartes, com feien ell i, de manera brillant, els seus dos fills, és encara avui una bona credencial per arribar a la cúpula del grup Planeta.

José Manuel Lara Bosch, un histriònic humanitzat. “No aspiro a més”, va dir el vell Lara quan va inaugurar (1976) la seu editorial al carrer Còrsega de Barcelona. El 2001, el seu fill José Manuel va comprar per 90 milions d'euros l'emblemàtic edifici de Banca Catalana: havia fet mutar l'editorial en un grup de comunicació i educació multimèdia, potser revenja psicoanalítica després de l'aposta del seu progenitor pel seu germà Fernando, apartant-lo a ell de la direcció general de Planeta, que va portar entre el 1970 i el 1983.

Eix del llibre, del retrat en surt un emprenedor extrovertit, d'idees audaces, imprevisible, impacient, una mica setciències, que temia fer mal amb el seu cos d'1,95 metres i gairebé 150 quilos de pes, excessiu també en el consum de 10 coca-coles, de set a 10 cafès i tres paquets de tabac al dia. Mai es va portar bé amb el seu pare, de qui va heretar allò de dir sempre el que volia sense que li importés si era políticament correcte, tot i que, de nou, tot plegat estava molt meditat. Hi havia alguna cosa també en això dels seus rampells prepotents, uns rampells famosos que li van comportar sonades bregues amb, entre d'altres, José María Aznar, i per això feia que fos l'avui president del grup i amic personal (i parella de bridge) José Creuheras qui rebés el llavors líder del PP i cap de Govern quan visitava Barcelona. La mateixa estratègia que feia el vell Lara amb ell quan li enviava a asserenar els ànims dels editors qui havia fet alguna juguesca. Amb el temps, va frenar l'assetjament a autors d'altres editorials (Anagrama) o va ser fins i tot soci clandestí d'alguna (Tusquets), encunyant el neologisme “colpetidors” (per col·laboradors en l'ecosistema) i autocrític per no tenir bons editors al seu propi grup.

Amb una força descontrolada que era filla a parts iguals de l'histrionisme i la humanitat, va assumir la presidència del Cercle d'Economia (2005), reflex de la seva voluntat de lideratge social, funció que s'espolsava, criticava, l'empresariat català, teixit burgès en el qual li va costar entrar i que acusava de mancat de valentia per créixer i arriscar-se: “Diuen que el seny és sentit comú, però en realitat és cangueli”, va deixar anar en més d'una ocasió. En aquesta línia, lamentava que hagués estat ell, i no La Caixa ni sectors catalanistes que parlaven malament de la seva persona, qui salvés el diari Avui o l'editorial Grup 62, amb un deute de 25 milions d'euros.

“Llibertari de dretes”, com s'autodefinia, simpatitzant del PP i membre d'un grup d'alts dirigents per desestabilitzar Podem, va creure que podria mediar entre Mariano Rajoy i Artur Mas quan van començar les tensions independentistes, però no va triomfar; tampoc quan, ja adquirit el diari La Razón per guanyar pes a Madrid, va entrar a La Sexta, mostrant el seu vessant autoritari: aquí no va tenir, com al Cercle d'Economia, qui comprengués o reorientés els seus rampells. No en va sortir malparat, en canvi, del RCD Espanyol: era al club pel compromís adquirit pel seu pare i el seu germà Fernando, que havia de ser el president quan morís el patriarca. Va convèncer perquè encapçalés la junta Daniel Sánchez Llibre (que va posar algun pal a les rodes ocult en l'accionariat d'un grup opositor) i, com a director general, va liderar la venda de l'estadi de Sarrià per recuperar, en el seu moment, els 1.500 milions de pessetes que la família tenia invertides a través de la patrimonial Inmobiliaria Hemisferio.

Martí Gómez apunta que, després que se li detectés càncer de pàncrees el 2011, José Manuel Lara Bosch “s'humanitza i comença el seu aprenentatge de saber disculpar-se, d'escoltar i veure les coses des de l'òptica dels altres”. Potser això ja era als seus gens.

L'ombra de Fernando. El germà petit de José Manuel és una dolorosa absència forçada per la seva prematura mort l'agost del 1995 en accident de trànsit, quan tornava de la presentació de pretemporada de l'Espanyol. Conservador, introvertit, bon gestor, amb una ment analítica, amant de l'ordre tant en la gestió empresarial com en la vida privada, va prendre el comandament de Planeta el 1985 quan el seu pare va defenestrar el germà gran. “Eren mons diferents i es va veure en la gestió de les revistes als anys setanta i vuitanta”, diu a aquest diari Martí Gómez, que en canvi sosté que no va haver-hi rivalitat entre germans. Sí que es recull el crit colpidor de la mare quan la comitiva familiar, en la qual hi havia Creuheras, amic íntim de Fernando i company de brigde, va anar a donar la notícia de la mort als pares, que aquells dies eren a Sitges. Va ser el cop definitiu que va enfonsar psicològicament el patriarca.

Dos nets sense cartes. Parlen poc José Manuel i Pablo Lara García, però se sobreentenen coses, especialment del primer: “Els catalans hem volgut tota la vida manar a Espanya. És el que va intentar sempre el meu pare”, diu, admetent en aquesta ambició la important ajuda de Maurici Casals, maquiavèl·lic assessor a l'ombra, “el príncep de les tenebres”, com se'l coneix al cercle dels Lara, antic professor de Filosofia, germà del dues vegades finalista del Planeta Pedro Casals i home clau del seu progenitor a Madrid, vencent suspicàcies i donant a conèixer a la família.

“Vaig viure tensions amb el meu pare, igual que el meu pare i el seu germà van tenir amb el meu avi”, admet José Manuel júnior. Set mesos després d'aquestes paraules, el 12 de febrer del 2018, aquest jove “tímid, de caràcter complicat” va ser destituït per Creuheras com a conseller delegat del grup. Tots els fills de José Manuel Lara Bosch presenten avui “un perfil baix” i una “situació incòmoda” a Planeta: l'Ángela és periodista a La Razón; la Marta, assessora fiscal; el Pablo, responsable de Grans Publicacions; el José Manuel és ara conseller. Va ser substituït per un veterà de la casa de discreció contrastada, Carlos Fernández, un altre bon jugador de bridge. “No, no juguem al bridge: és massa complicat”, van respondre llavors alhora el José Manuel i el Pablo.