Per què tens els ullals tan llargs, dents de sabre?

Si hi ha un animal que concita tota l'espectacularitat i la fascinació de l'època dels grans mamífers de la prehistòria és el tigre de dents de sabre (que no era un tigre, però per descomptat tenia unes dents ben grosses). Aquesta icònica bèstia poderosa amb uns canins superiors enormes que li sobresortien amenaçadorament de la boca s'ha convertit en el paradigma del terror, i també de certa bellesa (hi ha qui els troba sexis), una bellesa letal, dels temps pretèrits, com també passa amb el T. Rex en l'era dels dinosaures. Un dents de sabre (en realitat hi va haver molts tipus d'animals diferents que reben aquest mateix apel·latiu) ocupa ara el tron que va deixar vacant a CosmoCaixa precisament un tiranosaure (una femella), la Trix, protagonista de l'exposició que va aconseguir un rècord de visitants l'any passat.

El dents de sabre que presideix la nova mostra temporal consagrada a les excavacions i els descobriments des del 1991 al jaciment de Cerro de los Batallones, a Torrejón de Velasco (Madrid), i titulada Sabres i mastodonts, la megafauna del miocè, és un Machairodus aphanistus, una mena de fèlid de la mida d'un lleó i les proporcions d'un tigre moderns però amb un coll més llarg i musculat, la cua molt més curta, com de linx i, pel que es pot intuir, intencions fins i tot més perverses que les feres conegudes.

Es pot veure el gran depredador a l'entrada de la mostra i fa la inquietant impressió d'estar molt viu. És, no obstant això, un minuciós model de mida natural creat a partir dels fòssils de l'animal i recobert d'una pell artificial amb unes marques que no es corresponen amb cap felí existent en l'actualitat. Sembla que estigui a punt de saltar sobre el visitant i clavar-li els famosos ullals al coll. Els del gènere Machairodus (“dent d'espasa”), que van viure des de fa 15 milions d'anys fins fa 2 milions, són uns dels dents de sabre més coneguts, i els altres més famosos (també hi ha els Homotherium, dels quals s'han trobat esplèndids fòssils, H. latidens, a Incarcal, Girona) són els Smilodon, molt més moderns (n'hi havia fa només 12.000 anys) però gràcies a Déu també extingits. Aquests últims tenien les dents encara més llargues i un dels seus representants, l'Smilodon populator, “el que sembra devastació” –cosí de Zumosol dels ja immensos Smilodon fatalis de Rancho la Brea (Los Angeles)–, és el fèlid més gran que ha existit, amb 400 quilos de pes, ullals com dagues i una musculatura de tigre que fa hores extres al gimnàs.

Entre els principals llocs on s'han trobat les restes de Machairodus fossilitzats hi ha Cerro de los Batallones. Als diferents sectors del jaciment, una excavació que dirigeix el paleontòleg Jorge Morales, ha aparegut una col·lecció absolutament excepcional de fauna de fa 9 milions d'anys (el miocè intermedi o vallesià), de la qual l'exposició és una bona mostra. S'inclouen fòssils dels felins (entre els quals hi ha cranis sencers i una reconstrucció anatòmica d'un Machairodus en ple salt que posa els pèls de punta) i també d'altres animals sorprenents desapareguts, com el mastodont Tetralophodon, l'èquid Hipparion, la hiena primitiva Protictitherium crassum o el giràfid Decennatherium rex: l'holotip (l'exemplar sobre el qual es descriu una espècie) es va trobar al Cerro i el seu crani cornut sembla el d'un dels dracs de Joc de trons.

Es recorre l'exposició, amb 160 peces i visitable fins al 31 de maig, com si es fes un safari prehistòric. De fet, Cerro de los Batallones era una mena de Serengueti en aquesta etapa del miocè, un món d'urpes i ullals (llargs) plens de sang, com el defineix amb hàlit de Kipling el coordinador d'exposicions de CosmoCaixa, Alejandro Pérez Jiménez.

Es recorre l’exposició, amb 160 peces, com si es fes un safari prehistòric. De fet, Cerro de los Batallones era una mena de Serengueti en aquella època

Ajuden a posar-se en situació, per dir-ho així, els grans murals amb il·lustracions de fauna, obra del famós il·lustrador científic i referència mundial dels dents de sabre Mauricio Antón –autor de l'imprescindible Sabertooth (Indiana University Press, 2013)–. També hi ha vídeos amb animacions i reconstruccions. Un mural reprodueix un dels famosos avencs del jaciment, autèntics paranys naturals, com el de Rancho la Brea, on van quedar atrapats milers d'animals: entre els quals hi ha nombrosos depredadors que hi anaven atrets per la pitança aparentment fàcil dels que hi havien caigut abans. En la imatge d'Antón es pot veure un dels nostres Machairodus, enfurismat perquè no pot sortir de la cavitat (Batallones 3), en la qual comparteix presó amb dues tortugues gegants Titanochelon i un parent extint de l'os, l'Andarctos arctoides, del qual s'exhibeixen a l'exposició fòssils i el seu envejable bàcul (penis ossi).

L'exposició no resol (tampoc s'ho proposa) la intrigant qüestió de per què tenien aquests ullals tan llargs els dents de sabre fèlids –n'hi va haver d'altres que no ho eren, entre els quals els rèptils Gorgonopsia i els marsupials Thylacosmilidae (la veritat és que semblen noms de Star Trek), que van desenvolupar dents semblants per una evolució convergent–. S'han ofert diferents respostes. La més acceptada és que aquestes dents s'utilitzaven per clavar una ràpida i hiperviolenta ganivetada que destrossava els grans vasos sanguinis i produïa una mort gairebé immediata de la presa, un final més piadós, paradoxalment, que les mossegades dels felins moderns.