Mitja hora sortint de mare

Quatre amigues de vint-i-pocs, tan normals, tan diferents, vivint l'agredolç moment de l'emancipació dels pares, en un barri de moda de Nova York, Williamsburg, i més concretament al contigu Green Point, on té la casa la protagonista, Hannah Horvath, que amb la Marnie, la Jessa i la Shoshanna són el nucli de la sèrie, passarel·la d'amors, desamors, amics de llarga durada, coneguts d'estona curta i, de tant en tant, la família. La vida quan en tens vint.

Les Girls eren amigues meves. L'abril del 2012, quan es va estrenar, era la sèrie perfecta per a mi i les meves circumstàncies. Trenta minuts al dia de despreocupació, en una ciutat que sempre és una festa. Jo passava dels trenta i tenia una filla de dos anys. Així que l'estona que em quedava lliure entre que sortia de la feina i recollia la petita a l'escola bressol, l'aprofitava per fer un mos ràpid i veure un capítol d'aquesta sèrie que, com que no passava dels 30 minuts, tenia temps d'acabar. Era el meu moment, el moment del dia en què sortia de mare i em connectava amb el meu jo anterior, quan la improvisació era possible.

El 2012, quan es va estrenar, era la sèrie perfecta per a mi i les meves circumstàncies

Comparada al principi amb Sexe a Nova York, amb aquesta només compartia el nombre de protagonistes i la ciutat. Les meves noies eren molt més normals, o almenys més properes a la meva normalitat, on els manolos són només un nom de bar. Des del primer pla, la Hannah em va enganxar, pel seu atreviment, la seva sinceritat, la seva barra i els seus conflictes, que mostrava sense objeccions. A més, el paper protagonista estava interpretat per Lena Dunham, que també era guionista de la sèrie i dirigia alguns capítols. De fet, es diu que la Hannah era un personatge creat a mida de l'autora, escriptora i guionista novaiorquesa, que va despuntar amb aquesta sèrie, i des de llavors ha estat elevada i injuriada a la mateixa potència.

Amb un cos i una talla fora dels cànons de bellesa imperants, Dunham s'obria en canal, i això era tot un atreviment ara fa set anys, quan no hi havia ni un pèl de més a les pantalles, ni un gram de cel·lulitis a Instagram. Encara que l'acusessin d'exhibir-se massa, veure els seus pits a l'aire, movent-se darrere d'una pilota de ping-pong, mentre jugava a aquest esport amb un rotllo de cap de setmana, ha fet més per normalitzar les diferents talles que qualsevol campanya amb models curvy de catàleg.

Amb un cos fora dels cànons, Dunham s’obria en canal

Dunham ha generat mil i una polèmiques, relacionades amb el seu afany per mostrar-se tal com és i voler ser la veu d'una generació que no trobava a la televisió. No només ha mostrat el seu físic sense filtres, també ha visualitzat els seus trastorns psicològics o una malaltia fins fa poc silenciada, l'endometriosi. Només per això ja soc una defensora de Dunham, per a mi una de les guionistes i actrius que m'han fet passar més bones estones, i a qui res li ha passat per alt, en aquesta era que qualsevol sèrie és analitzada al mil·límetre.

La seva criatura, la Hannah, que parla a raig, espontània, sovint egocèntrica i de vegades repel·lent, però d'altres dolça i sempre sincera, em sembla entranyable. Una noia acabada de llicenciar que busca el somni de viure d'escriure, que no és poca cosa, encara que els seus pares ja l'han amenaçat amb deixar de mantenir-la. Sí, també és una privilegiada, perquè als 24 anys viu a Brooklyn amb les despeses pagades. Però aquesta és ella i les seves circumstàncies. Com passa amb els grups d'amigues, almenys a la pantalla, cadascuna representa un perfil molt determinat, però a Girls, que és una sèrie que destaca els moments de transició, a cap l'èxit li ve rodat, sinó que totes reben garrotades en les seves aspiracions.

La Marnie (Allison Williams), la millor amiga de la Hannah i la seva companya de pis en la primera temporada, encarna la suposada vida perfecta, amb feina i parella estables, tot i que quan aquests puntals s'enfonsen surt a la superfície una noia insegura i fràgil, que necessitarà uns quants capítols de catarsi per tornar-se a alçar. La més pueril, o ingènua, és la Shoshanna (Zosia Mamet), que tenint la vida més arreglada regala moments divertits amb la seva innocència i sortides de to, a més dels seus pentinats, on barreja monyos, trenes i tupès inèdits. Un viatge al Japó –no podria haver triat una destinació més friqui, i un acomiadament laboral la converteixen en una dona més empoderada, que es diu ara. El paper de transgressora és per a la Jessa (Jemima Kirke), la cosina anglesa de la Shoshana, que apareix i desapareix del seu cercle d'amistats a mesura que avancen les seves experiències amb les drogues, els amors fatals i altres peripècies típiques d'algú tan passota i poruga alhora.

Quan estrenava maternitat i em vaig haver d'oblidar de mi per primera vegada, amb la ficció vaig suportar els moments d'enyorança. Amb el segon fill en braços, busco una altra sèrie amb capítols de 30 minuts, però no és fàcil trobar-la. No tinc gaire temps per sortir de mare.