Poseu una Pippi a la vostra vida

No ho recordo gaire bé ni qui era però es va costar a la meva taula a la redacció i enmig d’una pila de papers va descobrir una tassa de ceràmica blanca amb la cara estampada de la Pippi Calzaslargas, somrient, amb les seves trenes pèl-roges ben tibants i la seva mirada entremaliada.

—Que maca! Me la dones? —em va preguntar aquesta persona acariciant la tassa, plena de bolis.

—És clar que no! —vaig respondre estupefacte davant de tanta barra. No només per l’atreviment, això també, sinó perquè aquella tassa, que em vaig comprar a Suècia i ha sobreviscut a no sé quants trasllats, forma part de l’imaginari de la meva infantesa. I d’una sèrie que llavors em va fer feliç i que gairebé 50 anys després encara em fa riure.

Potser per irreverent i rebel, la Pippi Langstrump reunia totes les virtuts possibles i la vida més perfecta que m’hauria pogut imaginar: vivia sola i sense por amb un cavall blanc amb piquets negres, el Pequeño Tío, i un mico, el Sr. Nelson; no anava a l’escola; era molt amiga dels seus veïns, el Tommy i l’Annika; arrasava la botiga de llaminadures comprant-ne amb les monedes d’or del cofre que tenia a casa; fugia sempre de la Tía Pastelius; i es mofava tant de la parella de policies pocatraça com de la de lladres que volien robar-li el tresor del seu pare, el marí que vivia als mars del Sud.

Aquella vida, aquella pau, aquella nena esbojarrada em van fascinar tant com van posar els pèls de punta a la meva mare, que de seguida que podia s’abraonava sobre l’aparell de televisió per apagar-lo. La Pippi podia reunir totes les qualitats als ulls d’un nen, però potser no tantes per als d’un adult quan se la veia caminar per les parets, anant per casa en patinet, saltant d’un precipici perquè deia que era capaç de volar o menjant amb les mans estirada al llit.

Va ser, per descomptat, una bona alenada d’aire fresc en ple tardofranquisme —la primera emissió a Espanya data del 1974— i em va atrapar tant que em vaig quedar allà, en aquells episodis d’estiu que semblaven filmats en temps real, on se sentien els ocells, el vent, el so del mar i del riu i que han resistit, almenys per a mi, amb aquella màgica serenitat, el pas del temps. No vull ni recordar la immensa decepció que vaig tenir quan Lecturas va publicar uns anys després que la sèrie es fes popular a Espanya una entrevista amb unes fotografies d’Inger Nilsson, l’actriu, que llavors ja era una noia jove òbviament sense les trenes, sense disfressa i sense les seves mitges carbasses i verdes.

Res del que va venir després per als nens que vam créixer amb dos canals de televisió —Heidi, Marco o Mazinger Z— no va superar mai la Pippi. I amb el seu record vaig conviure i, per una vegada, em vaig fer fetitxista: al joc de cartes infantil s’hi van sumar després bosses, clauers, nines i samarretes... que encara em poso. Les últimes adquisicions, entre les quals hi ha la tassa, les vaig comprar el 2004 al parc dedicat a la Pippi que hi ha a Vimmerby, a Suècia. En aquest complex lúdic hi ha tots els escenaris, les cases i els carrers de la sèrie i no hi falta un enorme Pequeño Tío de cartró pedra que, tot i la vergonya, no vaig poder evitar muntar.

Però al darrere d’aquell aparador feliç, la història d’Astrid Lindgren, la celebèrrima autora del conte, tan traduïda com el mateix Andersen, és una mica amarga. La pel·lícula Conociendo a Astrid remou un passat dur, quan va haver de fugir de Vimmerby —una ciutat tan severa que un diumenge a la tarda ja semblava sense vida— com a mare soltera, va haver de deixar uns anys el seu fill en adopció fins que el va recuperar. La seva imaginació desbordant li va servir per guanyar-se aquell petit i entendre després la seva segona filla malalta d’un pulmó.

Adorada pels nens de mig món, Pippilotta Viktualia Rullgardina Krusmynta Langstrump té valors tan universals com l’amor pels animals (convivia amb dos), a la natura (capaç de donar sepultura a un ocellet), a l’amistat (incondicional del Tommy i l’Annika), la generositat (compartia el seu or per comprar llaminadures per a tota l’escola); i tot revestit de rebel·lia i irreverència cap al poder (la Tía Pastelius, els policies i els lladres a qui més d’una vegada donava de menjar). Davant de tant de prodigi d’aquella nena que es negava a ser adulta, no posaríeu també una Pippi a la vostra vida?