Què se n’ha fet de la noia més guapa de COU?

Venint d’un batxillerat en una escola religiosa, amb educació segregada (només xicots, esclar), formació de l’esperit nacional, primers divendres, Domund, etcètera, fer COU el curs 1974-75 a la molt liberal i mixta acadèmia Wellthon, al capdamunt del carrer Aribau de Barcelona, on es van ajuntar alguns dels pitjors elements, més entremaliats, estilosos, progres, ‘pijos’ i més divertits de cada casa aquell temps, em va suposar un canvi inexplicable. El primer dia em vaig posar dret com un pal quan el professor va entrar a l’aula, fet que va provocar l’alegria i la riota de tota la classe, fins i tot del mateix mestre, aleshores Gerard Jacas, que ens feia llengua, filosofia i literatura. Jacas, escriptor, poeta, home molt compromès políticament amb l’esquerra de veritat d’aquells temps del franquisme tardà, i una de les persones que més m’han influït a la vida, ens descobriria aquest inoblidable curs, digne d’El club dels poetes morts, tot, però amb ‘tot’ vull dir ‘tot’: dels presocràtics a la semiologia, passant per l’existencialisme, l’estructuralisme, Alberti, Neruda, Miguel Hernández i León Felipe –“Marinero”, citava normalment, i a mi m’agradava pensar que es dirigia directament a mi, “tú tienes una estrella en el bolsillo/ ¡Drop a star!”. No sé què se n’ha fet de Jacas. Aleshores deien que formava part d’un grup anarquista i que havien trobat pistoles desmuntades als testos de la terrassa de casa seva, però sigui on sigui, li envio una salutació des d’aquí, amb tot el meu etern agraïment, tot i que, ben pensat, em vaig merèixer més que un “Bé” a la nota final de filosofia, gràcies el meu fulgurant recorregut: des de creure’m que Lévi-Strauss eren només uns texans fins a llegir-me apassionadament El totemismo en la actualidad.

A l’altre extrem de la meva experiència a la Wellthon, però no menys extraordinària, hi havia Mercedes Udaeta. Companya de classe superrossa, era coneguda com la més guapa de COU A de lletres (el meu), tot i que aquesta condició podia ser ampliada, sense cap mena de dubte, a la resta dels cursos, a la Wellthon sencera, i ja que hi som, a tota la ciutat i voltants, que llavors arribaven fins al Pachá de Sitges i el Crac’s de Caldetes. Es dona el cas que jo, en una altra vida molt anterior a la meva atribolada adolescència, ja havia conegut la Mercedes. Filla del doctor Udaeta, que era amic dels meus pares, havíem estudiat junts quan érem petits, dels 5 als 8 anys, al Col·legi Norma del passeig de Gràcia. En retrobar-me amb ella a la Wellthon (mentrestant ella havia anat a les Teresianes i s’havia convertit en una preciositat), amb prou feines vaig poder recordar-li, entrebancant-me, com li estirava les trenes i li desordenava, per fer-la enrabiar, la capsa de llapis Caran d’Ache. Que a la classe hi hagués noies, i algunes de tan notables com Margarita Cuxart, Liliana Guerin, Sylvana Mestre, Eleonora Furlan o Pepa Mollfulleda, era la repera, però que a més hi hagués la Mercedes, va convertir aquell COU, amb totes les seves revelacions i aprenentatges del cor i la ment, en una veritable Arcàdia. Per descomptat la competència era duríssima. Hi havia nois molts més guapos i desperts que jo, com Alberto Freixas i Javier Richard, i com que, a més, tenien Vespes, anaven a la moda (moda Gatsby, pantalons de pinces, tirants, camisa sense coll) i estaven menys concentrats en la fenomenologia i els poetes, perquè lligaven més. En realitat, el meu màxim acostament a Mercedes Udaeta va ser firmar junts un treball d’història que vaig fer jo sol perquè ella, només calia veure-la, tenia coses molt més importants per fer. El curs va anar passant, la professora de francès es va embolicar amb un alumne (Luis Álvarez, discjòquei a l’Aranya a les hores lliures), a mi em van votar delegat de classe, i va arribar la selectivitat i també la desbandada.

Al cap de 44 anys he tornat a veure Mercedes Udaeta. Em va arribar a la redacció un llibre seu i vam quedar per comentar-lo. Jo hi vaig anar amb ganes de saber què se n’havia fet i per reactivar la nostàlgia d’aquell any tan decisiu com llunyà. Prèviament em vaig llegir el llibre, la qual cosa em va permetre descobrir els inesperats rumbs que ha agafat la vida de la meva excompanya de pupitre. Ha passat per un procés de desvetllament, tal com ella l’anomena, s’ha relacionat amb grans mestres budistes tibetans, n’ha après, i ha desenvolupat el seu propi mètode d’alliberament i curació espiritual. A mi, que vinc d’una tradició diferent en què el meu lama favorit continua sent Lobsang Rampa i els meus mestres del Tibet els aventurers Alexandra David-Néel, Francis Younghusband, Michael Harrer (que, per cert, va desemmascarar el murri Lobsang) i Michel Peissel, tot això em queda molt lluny, tot i que cadascú s’ho sap. A Método Tagdrol (Ediciones Dharma) la Mercedes hi explica els beneficis que comporta el contacte amb una sèrie d’objectes sagrats, relíquies, que ha anat reunint, alguns els ha rebut fins i tot del Dalai-Lama. Durant la trobada, ens movíem en realitats separades. Ella intentava explicar-me amb una paciència infinita i encant el seu sistema, karma i txakres inclosos, i jo obsessionat per parlar de COU.

La vida de Mercedes ha estat complicada. Ho explica a la primera part del seu llibre, que és molt sincera i autocrítica i a mi m’ha descobert el revers fosc d’aquella lluminosa i brillant joveneta que vaig conèixer amb 18 anys. Em va sorprendre –tenint en compte la poca atenció que parava a les classes de literatura– veure que el seu llibre arrenca amb ecos de Tolstói: “No hi ha ni una sola família que no sigui complexa. En moltes s’hi amaga la por, la inseguretat, la ràbia, la falta de consciència i connexió amb l’ésser.” Escriu que la seva experiència familiar va ser terrible i que li va produir una profunda solitud i la va deixar emocionalment tocada. Apunta que la relació amb la seva mare era dolenta i la seva infantesa, infeliç. Quina llàstima no haver-la pogut ajudar aquells anys de Caran d’Ache, però jo també tenia les meves coses. Després, diu, va ser una persona del tot “convencional”, interessada en els nois (no en tots, en dono fe) i en si mateixa, falta de base. “Als 17 anys me’n vaig anar de casa i vaig començar el meu camí d’errors fins que vaig conèixer el lama Zapoa Rimpoché, el mestre que em va salvar la vida.” En el nucli de la seva infelicitat hi havia la relació amb el seu primer marit, amb qui va viure 12 anys després de fugir de la seva família a Eivissa. I en el de la seva recuperació i redirecció, una paraula: compassió.

La trobada, al bar de la biblioteca de Lesseps que queda a prop del centre que dirigeix i on aplica el seu mètode (dels antics bars del voltant de la Wellthon no en queda ni un), no va tenir cap dramatisme. Ella va demanar un te i jo un cacaolat i un dònut. Me la vaig escoltar mentre explicava com algú es pot desprendre de la por i la ràbia i dissipar la foscor dels records dolorosos i els traumes del passat. “Quan pots posar nom al que t’ha passat ho pots resoldre”. Jo per part meva li vaig parlar d’aquells dies remots, dels meus descobriments i il·lusions i del que havia fet amb els generosos dons que aquell COU va vessar sobre nosaltres. “En saps”, em va reconèixer ella. “No recordo gairebé res de llavors”. Més tard va viure un temps amb Alberto Freixas, que va tenir una mort tràgica. Va estudiar Arts i Oficis. I no va deixar de preguntar-me per Javier Richard, cosa que em va causar una absurda gelosia retroactiva de 44 anys. Alguna cosa devia llegir en la meva expressió contrita perquè va dir: “La gent és molt desgraciada i més a l’octubre”. Però encara m’esperava una revelació més dolorosa: no es recordava gens de mi, m’ho va confessar. I jo que fins i tot li havia posat el seu malnom, Mus, al meu gat. Va observar amb un somriure la meva ganyota pretesament a l’estil Bogart, mastegant el dònut com si fossin glaçons. “No val per res el que vas ser, sinó el que ets ara”, va sentenciar. I la tarda no havia caigut mai sobre dues persones tan diferents i distants.