Gossos persona

Ha passat una dècada des que Juan Pablo Villalobos (Mèxic, 1973) va publicar Fiesta en la madriguera, una primera novel·la que es mirava el narcotràfic amb els ulls màgics d’un infant. Allí ja treien el nas les idees força de l’autor: la violència heretada, la identitat dislocada, la incongruència de la realitat i una afecció divertidíssima a dinamitar els estudis culturals. Fa prop de 20 anys que Villalobos viu a Barcelona, l’han traduït a 15 idiomes i acaba de treure la sisena novel·la, La invasión del pueblo del espíritu. Anagrama és la seva casa literària.

Els crítics han abordat els llibres de Villalobos a partir del fet que Mèxic hi sol pul·lular. I és veritat que la seva novel·lística es pot llegir com l’intent d’espolsar-se la mexicanitat tòpica: brutalitat estructural, cançoneria postcolonial, surrealisme defensiu, metaindigenisme i colors estridents. Però aquestes lectures empobreixen el projecte literari en qüestió, perquè Villalobos és prou intel·ligent com per no encarnar-se en un altre tòpic, el del mexicà professional que aborda la immensitat a partir del folklore de l’abarrote. No. Parlem d’un novel·lista audaç, particular i ambiciós, que seria ell mateix si hagués nascut esquimal, novaiorquès o gos.

Amb la segona novel·la, Si viviéramos en un lugar normal (2012), i des dels ulls d’un adolescent, pren volada una constant villalobosiana: domesticat, l’esperpent és ideal per auscultar el petit gran guinyol de la vida en societat. I si allí dissecava el Mèxic de finals dels vuitanta, amb Te vendo un perro (2015) Villalobos es posa en la pell d’un jubilat descregut, i sembla que mexicanitzi un bloc de pisos hilarant, sembla que encabeixi la història de Mèxic en una quadrícula satírica quan, en realitat, ens serveix una plantilla que es pot aplicar arreu on es cogui la humanitat: rancúnies, passions, ideologies de pa sucat amb oli i molta tendresa castrada pel poder.

A la quarta novel·la, No voy a pedirle a nadie que me crea (premi Herralde, 2016), potser la del Villalobos més negre (pel gènere i l’humor embastats), la babel humana pren un caire fatalista, de xoc indefugible entre murris, ofesos, impenitents i voluntariosos. I a la cinquena, Yo tuve un sueño (2018), l’autor abaixa el foc de la sàtira i es posa al servei de la innocència assassinada, carn d’abusos, la dels nens que travessen la frontera entre Mèxic i els EUA.

Acaba de sortir La invasión del pueblo del espíritu. Ha tornat el Villalobos més guinyolesc, però també el més filosòfic, tendríssim, divertit sense fer acudits, amb les temples una mica més canoses, i això vol dir més madur també. És una novel·la sobre la por i alhora la curiositat que desperten els altres. Tant li fa si són immigrats, turistes, desmemoriats, extraterrestres o bacteris. Els altres com un accelerador social de partícules, vet aquí la cosa més bonica del món que, a les mans de Villalobos, fulgeix.