‘Tabús’, el desastre d’un monòleg

L’any 2018, la televisió flamenca de Bèlgica estrenava Taboo i, segons els diaris, va tenir un 54% de share, una xifra astronòmica. Això segurament ha facilitat la seva exportació a altres televisions com l’australiana o la canadenca i ara, la catalana TV3. Aquí es diu Tabús i és una producció d’El Terrat (de Mediapro). El presentador és l’actor David Verdaguer. En què consisteix? Doncs a reunir quatre persones amb un problema o discapacitat comuna, d’un determinat col·lectiu... i viure una setmana junts amb el presentador. Com a cloenda, convidar-los, amb amics, parents i altres persones amb el mateix problema, a un monòleg suposadament humorístic a càrrec de Verdaguer.

La mercadotècnia del producte ven que es tracta de trencar un tabú rient-nos sense embuts de la seva vulnerabilitat. Riure d’allò que no s’ha de riure. Que no vulgui ser un programa ploraner o compassiu em sembla voler donar un tracte digne als seus protagonistes. De fet, l’estada a la casa consisteix bàsicament en xerrades entre els convidats i d’ells, vis-a-vis, amb Verdaguer. En el primer capítol, els quatre personatges eren cecs i tots tenien un relat molt elaborat de la seva pròpia vida. Sense amagar la duresa de l’experiència... no volien ni fer llàstima ni provocar compassió. Hi havia un punt de reivindicació des de la diferència. Els testimonis de la seva peripècia personal són els millors moments del programa. Fins aquí, tot molt bé. Però ja es veu que la descripció, molt per sobre, de la vida a la casa és irrellevant per als propòsits de Tabús. El plat fort, cuinat perquè l’espectador s’adoni que és on s’hi juguen els quartos, és el monòleg.

El desastre arriba amb el monòleg final. Tot i que a la fitxa tècnica hi figuren 11 guionistes (entre els principals i els encarregats del que anomenen guió addicional), el resultat és d’una misèria inconcebible. No sé si s’ha heretat del format original. Si és així, han estat incapaços de rentar-li la cara.

De veritat fa riure comparar el braille amb acaronar el front d’un adolescent? El pitjor, però, és el capítol de les picardies. Un humor ranci, ple d’acudits verds tronats. I fan molta angúnia perquè veus que és aquí on els responsables del programa volen demostrar la seva gosadia sense adonar-se que el problema no és que facin tabola del gremi dels cecs, una gresca amb tots els permisos en regla d’aquest gremi, sinó que els acudits simplement no tenen gràcia, facin conya dels cecs o de Maria Santíssima. Hi ha un moment que es parla de brindar amb cava semicec. Pesqueu el doble sentit? Doncs totes les brometes són d’un nivell d’intel·ligència semblant. Ocurrències com que els cecs ho deuen ser perquè no van plegar de masturbar-se a temps et porten a un pati de col·legi de color sèpia. Verdaguer és un bon actor, però és impossible servir amb lluïment un espectacle tan pobre i desnortat. Durant el monòleg es mostren insistentment imatges del públic petant-se de riure. Si hem de fer cas d'aquest muntatge, s’ho van passar la mar de bé. Me n’alegro.