Inoblidable Iniesta

La mà de Peter Cech es va quedar a “18 mil·límetres” de la pilota que Andrés Iniesta va col·locar a l’escaire esquerre de la porteria del Chelsea. No és un càlcul gratuït, ni una afirmació qualsevol, sinó el relat que el mateix porter txec fa del gol de Stamford Bridge que va classificar el Barça per a la final de Roma. Cech és un dels testimonis inèdits dels 54 que surten al documental sobre l’exfutbolista blaugrana —avui al Kobe del Japó— que s’estrena el dia 23 a Rakuten TV amb el títol El héroe inesperado.

Ideada per Sports&Life, dirigida per Oriol Bosch i produïda per Del Barrio (Jordi Évole), el fil conductor de la cinta és Marcos López, el periodista d’El Periódico que ja va escriure la biografia del manxec a La jugada de mi vida, possiblement la persona que més bé sintonitza i interpreta la família Iniesta-Ortiz, i també l’interlocutor preferit dels millors entrenadors i futbolistes pel seu altruisme: no és cap casualitat que Iniesta i Michael Laudrup, dos dels més distingits jugadors del Barça, es confessin al bondadós Marcos. Tots dos (i Marcos també) semblen no tenir ossos, com si fossin de cotó fluix, que diria Juan Ramón Jiménez.

Tenen aura, una virtut no sempre ben vista al futbol perquè de vegades es confon amb un caràcter melós i poc competitiu, per no dir planyívol, massa artistes i poc militants, una observació que treu l’Andrés de polleguera. Ha sigut i continua essent un jugador tan exquisit que fa ràbia als que demanen sang, uns aficionats dels quals també n’hi ha al Camp Nou. Iniesta sempre és elogiat perquè no hi ha manera de prendre-li la pilota, com si jugués amb un retrovisor, i per ser un virtuós del regat, el follet del Barça, únic quan es tracta d’eliminar el rival.

A vegades sembla un elegant funàmbul que llisca i balla amb la pilota per les línies de l’àrea mentre esquiva contraris davant la perplexitat del públic, sense que se li retregui res més que ser un futbolista poc maliciós, a vegades fins i tot massa tou, com si jugués sense porteries, el súmmum del futbol de possessió de què tant presumia Guardiola i renegava Mourinho. Ni l’actuació de l’àrbitre Ovrebro va rebaixar l’impacte d’Iniesta al partit de Stamford Bridge. I els aficionats de tots els colors van quedar amb la boca oberta amb el gol que va donar a Espanya la Copa del Món a Johannesburg.

Els gols d’Iniesta són pocs i únics perquè han estat concebuts durant molt de temps d’angoixa i estan plens de dolor pels dubtes, per la impotència de les lesions, per la necessitat de transcendir després de fer-ho tot bé, per la ràbia d’un meticulós que havia de sentir que l’estimaven i admiraven, com va quedar clar al final en el seu adeu en la memorable final de Copa guanyada al Sevilla. Aquell dia es va alliberar del jou i es va escapar amb l’Anna cap al Japó. Avui, pare de quatre fills, viu feliç a Kobe i somriu quan li recorden la seva història al Barça.

I és ara, després que Andrés ja no enyori ningú, quan més se’l troba a faltar, perquè en el seu moment no es va parlar de les coses que s’havien de parlar al Camp Nou. Iniesta sempre recorda que “només s’aprèn a valorar el que tens quan ho has perdut”. Ja no hi ha marxa enrere, ni tan sols per al jugador que ha dominat millor la relació espai-temps al futbol, de manera que no queda altre remei que reviure el que va passar amb programes com El héroe inesperado, un documental construït amb paciència iniestana que escriu Marcos López.

Marcos va néixer a Huércal-Overa i viu a Cerdanyola, mentre que Iniesta és de Fuentealbilla i residia a Esplugues de Llobregat. Així s’explica per què el periodista sap interpretar un jugador que ara té vida pròpia al Japó. Ara és Iniesta qui mira i sent parlar de la seva obra i de la seva vida personatges únics i inèdits com la seva família, la psicòloga Inma Puig, que explica la depressió que va patir el futbolista, o Peter Cech. “La meva mà es va quedar a 18 mil·límetres de la pilota”, diu el que era porter del Chelsea. Una manera de comprendre el minimalisme i perfeccionisme d’Andrés Iniesta Luján, heroi inesperat i també irrepetible, ben retratat en un documental intimista i que funciona de manera natural, sense forçar, com es ell.