Mascaretes: d’innecessàries a obligatòries en menys de dos mesos

Fa menys de dos mesos les mascaretes resultaven «innecessàries», fins i tot «contraproduents». Fa un mes, començaven a tenir-se en compte. Van passar a ser recomanables fa tres setmanes. I, des del proper dilluns, 4 de maig, portar-les al transport públic serà obligatori. El Govern ha adoptat gairebé totes les actituds possibles respecte a aquesta mesura de protecció, que ha generat un dels grans debats en aquesta crisi sanitària; no només entre els ciutadans espanyols, sinó també entre la comunitat científica en tot el món.

Quan va començar la crisi sanitària, tant l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC, per les seves sigles en anglès) i el Ministeri de Sanitat recomanaven les mascaretes únicament als professionals sanitaris, als qui estiguessin a cura de malalts i a persones amb símptomes. Mentrestant, els països orientals es posaven les mans al cap. En la seva cultura és gairebé una peça més durant l’hivern per protegir-se de la grip i portar-la en públic (i a vegades també en privat) va ser la norma entre els primers en patir el coronavirus. Diversos investigadors van aconsellar que els occidentals imitessin aquesta prevenció, però els organismes oficials encara van tardar unes setmanes a canviar d’opinió.

Ho van fer a mesura que es van anar acumulant evidències que el virus es propagava també entre persones asimptomàtiques. L’argument abans d’aquesta certesa és que no servien de res, ja que les més comunes fonamentalment eviten encomanar l’altre, no impedir ser contagiats. A més, segons argumentaven els experts, d’una banda, podien produir una falsa sensació de seguretat i, d’una altra, tenir un element estrany a la cara podia causar molèsties: reajustar-la i tocar-la comportaven més risc que no portar-la posada.

Això es barrejava amb un problema d’escassetat. El coronavirus va sorprendre les autoritats sense prou material i el poc que hi havia es destinava al personal sanitari. A principis d’abril, Julio García, portaveu de la Societat Espanyola de Microbiologia Clínica (Seimc) explicava a EL PAÍS: «Si hi hagués mascaretes disponibles i tothom en pogués tenir, estaria bé utilitzar-les». El ministre de Sanitat, Salvador Illa, ho va reconèixer de manera no explícita: «No podem recomanar una cosa que no es pugui complir».

El canvi de paradigma va arribar oficialment el 8 d’abril. L’ECDC va emetre una nova recomanació en vista de l’evidència científica. L’organisme va reconèixer per primera vegada que són útils per a tota la població: «Pot ser una extensió de la pràctica actual, en què només la porta gent amb símptomes».

Dos dies després el Ministeri de Sanitat en va prendre nota i va recomanar portar-les en transports públics i en llocs on es poguessin produir aglomeracions o no fos possible

mantenir la distància de seguretat. Fins aleshores, hi havia dues classes de mascaretes homologades, les de més seguretat (FPP2 i FPP3), fonamentalment per a personal sanitari, i les quirúrgiques, que disminueixen el risc que les persones que les porten encomanin d’altres. Llavors el Govern va publicar una nova norma d’homologació per crear un tercer tipus i que es poguessin fabricar a gran escala a Espanya per evitar problemes de subministrament. Quan la norma va entrar en vigor, es van repartir 10 milions en el transport públic.

Però llavors era només una recomanació. A partir de dilluns començaran a ser obligatòries, com ha anunciat aquest dissabte el president del Govern. Sobre el canvi de criteri, Sánchez s’ha limitat a explicar el següent: «El que hem decidit per recomanació de les autoritats sanitàries, com a conseqüència d’un increment en l’activitat econòmica i, per tant, en el moviment als carrers, per poder garantir no només la distància social, sinó també per evitar els contagis, és obligar a portar mascaretes als transports públics a partir del 4 de maig».

Només tres dies abans, dimecres 29, Fernando Simón, que actua cada dia com a portaveu de Sanitat, havia dit que tot i que eren altament recomanables no era partidari d’obligar a portar-les, ja que hi ha persones amb problemes respiratoris als quals aquesta mesura els dificulta encara més l’arribada d’oxigen. Una portaveu del Ministeri ha aclarit a El PAÍS que els qui pateixin aquesta mena de malalties cròniques han d’intentar evitar el transport públic.

Segons l’opinió de Fernando Rodríguez Artalejo, professor de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Autònoma de Madrid, aquesta nova recomanació és assenyada: «En principi es deia que no feia falta perquè no hi havia plena consciència de la funció dels infectats asimptomàtics en la transmissió, però avui se sap que han contribuït a propagar la malaltia substancialment». A més, afegeix un altre factor pel qual l’obligació de la mascareta, més enllà de la recomanació, és positiva: «De vegades la ciutadania necessita orientacions clares. Hi ha moltíssima gent que la utilitza i que se sent malament quan algunes persones davant d’ells no la porten, perquè saben que s’estan exposant més al risc. Per evitar aquestes situacions, que poden crear tensió, l’ús de mascaretes en espais tan tancats com el transport públic és molt raonable. A més, ajudarà a entendre que la mascareta és un gest de respecte i de preocupació per la salut dels altres».