Pecat de supèrbia

I de sobte, en aquest estiu tan estrany, reapareix amb llum pròpia Núria Gispert. Núria Gispert, no Núria de Gispert. Aquesta última, que va ser militant d’UDC, mà dreta de Duran Lleida, va exercir tot tipus de càrrecs fins que es va lluir en la pitjor versió d'ella mateixa, insultant diversos polítics que no li agradaven, insistint a enviar (si pogués) Inés Arrimadas a... Andalusia!, etc. Al final, fins i tot el Parlament de Catalunya (que va arribar a presidir) va haver de cridar-la a l’ordre.

No, aquí parlem de Núria Gispert, que he conegut bé, dirigent històrica de Càritas quan, sota el franquisme, Càritas era una de les institucions que més irritaven la dictadura. Companya de viatge (llarg viatge) de comunistes, esquerrans, socialistes, cristians de la teologia de l’alliberament i un llarg etcètera. Amb Pep Ribera, d’Agermanament (i llavors Cidob), Alfonso Comín i altres com ells, la Núria sempre hi era. L’altre dia va reaparèixer per, com diu un mitjà de comunicació, “fer-los una estirada d’orelles a Puigdemont i a Torra”.

Llegeixo estupefacte que Torra s’afirma partidari de la teologia de l’alliberament, diu que té capellans amics a la Mina i que està a favor de “l’església dels pobres”, i que Puigdemont dona a entendre que li va penjar el telèfon al monsenyor Omella. A Omella no li perdonen (i aquests senyors Puigdemont i Torra tenen molt llarg el rancor) que “en tots aquests anys no ha fet mai res pels presos polítics”. Ja n’hi ha prou de comèdia i de trampes de pèssim nivell. A Omella no li perdonen que no sigui indepe, que no ho és (com tanta gent a Catalunya). En realitat, sembla que saben, almenys Puigdemont, que des de sempre, a Catalunya, si tens l’Església amb tu, la teva força per anar construint hegemonia se centuplica, la teva capacitat d’influència assoleix grans dimensions. El pujolisme ho va entendre molt bé. També va entendre (Puigdemont i Torra, no) que perquè aquesta simbiosi sigui productiva, cal seguir el llibret de l’ortodòxia cristiana: donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

Tot això va semblar que ho entenia molt de pressa un altre dels presos, el senyor Forn, que va publicar un llarg article a La Vanguardia aclarint, com a cristià, que tot plegat era un malentès, que Puigdemont no havia pretès mai atacar l’arquebisbe Omella, i un llarg etcètera. En realitat, el que Forn, probablement més cristià que el de Brussel·les, sap és que contra l’Església hi pots anar de tant en tant, pots intentar marcar territori a partir de la frase citada al paràgraf anterior, però la cursa de fons sempre la guanya l’Església. Va amb 2.000 anys d’avantatge en experiència, en mobilització, en anar marcant límits al poder polític. No va poder la FAI i, de fet, a mitjà termini tampoc va poder el franquisme, i ¿Torra es pensa que amenaça Omella amb un “expedient sancionador” per la missa a la Sagrada Família? Per favor…

En relació amb aquest tema, agafo en préstec el concepte a l’amic Juliana, que a més ha viscut molts anys a Itàlia com a observador de la famosa finezza de la tradició vaticana: cesarisme en l’era digital. Ja no s’estudia en Dret Constitucional el terme de cesarisme, que seria una forma de lideratge hiperpersonalitzada, amb ribets autoritaris fins i tot quan el personatge no ocupa cap càrrec institucional. S’envolta d’incondicionals, en la seva lluita per concentrar poder (al seu propi camp) no fa presoners, i destil·la una arrogància creixent. En llenguatge eclesiàstic porta escrit al front “pecat de supèrbia”.

Tot plegat ens porta a un altre error històric d’enormes proporcions. S’atribueix a Stalin l’arrogant pregunta: “El Vaticà? I quantes divisions [militars] té el Vaticà?”. I, és clar, qui no li reia la gràcia a Stalin… Però vist des d’avui, on és Stalin? O Hitler i el seu Reich, que havia de durar mil anys? O Franco, que entrava sota el pal·lio a ciutats conquerides? El que sembla que no entengui Puigdemont (i la gent que l’envolta i l’aplaudeix) és que ell està de pas, Torra ja ha passat, la senyora Ponsatí pot anar dient disbarats com “de Madrid al cel”… Tots ells passaran. Però l’Església, amb cardenals com Omella i, mala sort, d’altres que ens agraden molt menys, seguirà, com les altres religions de llibre i moltes altres. Per això, un agnòstic com un servidor pot afirmar que, en consciència, en aquesta vida ha estat un honor compartir camí amb Núria Gispert i amb Càritas. La resta és anècdota.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.