Jaume Plensa: “Seria una frivolitat reduir la pandèmia a una lliçó de vida”

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) ha vingut a parlar del seu llibre. De Plensa 61, un llibre objecte en edició limitada que edita Artika i és una perfecta via d'accés a la intimitat de l'artista, perquè deixa entreoberta la porta d'un espai sagrat: el seu estudi. Plensa el concep com “una ampolla que he llançat a l'oceà amb l'esperança que algú la trobi i senti curiositat pel missatge que porta a dins”.

L'escultor barceloní ha vingut a parlar del seu llibre, però també (comunicador infatigable, home de múltiples facetes i curiositats omnívores) de qualsevol tema que li vulguem proposar. De Carmela, de Julia i d'Arwilda, les seves nenes gegants de resina i marbre, escultures de gran format que han fet arrels en llocs com Madrid, Barcelona, Londres, Salzburg, Houston, Boston, Liverpool o Rio de Janeiro i que formen part del Plensa públic, el que tothom coneix. Del seu instint nòmada i els seus nous projectes, dels seus anys a Berlín o Brussel·les. De la vida quotidiana, de cinema, de novel·la negra, de la responsabilitat de l'artista en temps convulsos, de formigues, de tragèdia grega, de bellesa supèrflua, de com suportar un confinament forçós sense deixar de crear i sense perdre el seny i l'alegria.

Quan li comentem que la seva manera d'exhibir la pròpia intimitat –en un llibre que és un pont cap a sensibilitats alienes– ens sembla “molt d'abans”, anterior a l'era de les piulades incendiàries i a les actualitzacions d'estat imprudents i narcisistes, Plensa recorre a una cordial ironia: “Potser és que ja començo a ser un senyor ‘molt d'abans’, però crec que si hi ha alguna cosa que mereix ser compartida és un objecte bell”.

P. És Plensa 61 l'oportunitat d'endur-se a casa un Plensa de dimensions humanes?

R. M'interessen molt les qüestions d'escala i de context, com aquesta Julia gegant a la via pública [a la plaça de Colón de Madrid] és percebuda de manera diferent a una Julia a escala humana en una exposició o reduïda gairebé a miniatura a les pàgines d'un llibre. El cervell que les percep s'hi relaciona d'una manera molt diferent. Al final, l'única Julia que de debò importa és la imatge que queda en el record de qui l'ha vist. Una imatge sense mida i potser distorsionada per l'efecte transformador de la memòria.

P. Deia Luis Buñuel que el primer que el va fascinar del cinema van ser els plans de detall i, sobretot, els primers plans de rostres, que vistos en una gran pantalla eren per a ell com un paisatge humà insòlit. Potser les seves nenes gegants produeixen un efecte semblant.

R. Potser sí. Fixa't que jo les vaig concebre més aviat perquè se les veiés des de lluny, per aquest motiu vaig dedicar molta atenció a la perspectiva, a l'entorn… Pero sí, em consta que molts passejants s'hi apropen guiats per la curiositat i gaudeixen d'una experiència diferent, d'una contemplació del detall, les deformacions, les fugues, les possibles imperfeccions i l'erosió gradual dels materials. Això pot apropar-se a la perspectiva insòlita i la sensació d'irrealitat de què parlava Buñuel.

Soc molt cinèfil i em sedueix la idea que les meves escultures puguin interpretar-se com a primers plans. Ara n'instal·laré una a Nova Jersey, a la vora del Hudson, que mesurarà 22 metres. Serà la més alta, però la meva fascinació infantil per les formigues ja em va ensenyar que la mida és sempre relativa. Vistes des de lluny, les formigues són minúscules, però a mesura que t'hi aproximes, com es pot considerar petita una criatura capaç de carregar fins a nou vegades el seu propi pes?

P. He llegit que vostè és un gran aficionat al cinema negre i que la seva pel·lícula preferida és potser El son etern, de Howard Hawks.

R. Sens dubte. Vaig arribar al cinema negre a través de la novel·la negra nord-americana, especialment Raymond Chandler i Dashiell Hammett, que van escriure novel·les seques i aspres que són com tragèdies gregues. De Hammett m'agrada sobretot Collita roja i l'agent de la Continental és un dels meus personatges de ficció preferits. M'encanta que no se'l citi mai pel nom i se'l defineixi com un paio baixet, més aviat panxut i poc atractiu, un home en aparença gris però que pot capgirar una ciutat sencera amb la seva intel·ligència i la seva energia.

P. Se m'acut que vostè té algunes de les qualitats del detectiu privat del cinema negre, una mena de desclassat al qual acudeixen els rics i famosos (mecenes privats i institucionals) perquè el necessiten i fins i tot respecten o admiren, però que en el fons no forma part del seu món.

R. Una mica d'això sí que hi ha. Un artista és admès a les mansions dels multimilionaris, com Philip Marlowe a El son etern, però al final del dia torna a la seva oficina als suburbis i se'l tracta amb certa condescendència. Sí, em diverteix la idea. A més, encaixa amb aquest altre pensament: que als artistes se'ls respecta, però no se'ls escolta. Penso que, encara que s'accepta que aportem alguna cosa, moltes vegades no se sap gaire bé què.

P. El seu llibre és també la porta d'accés a un Plensa privat, a aquest lloc al qual torna al final del dia i que no es pot veure a través de la seva exposició pública?

R. És la porta d'accés a un espai, el meu estudi, on es conceben i realitzen els meus projectes, els més grans i els més petits. Volia mostrar-ho com el que és, un espai orgànic que es transforma contínuament. M'he sentit com un actor al centre de l'escenari de la meva creació quotidiana, i això implica sens dubte un cert grau d'exhibició de la pròpia intimitat.

P. Fins a quin punt el seu estudi és una mena de santuari al qual molt poca gent accedeix?

R. Bé, no és un espai del tot íntim, perquè hi treballo amb un equip de 13 persones. Però tampoc acostumo a rebre visites ni faig venda directa de la meva obra, com sí que fan altres artistes. Així que diguem que intento no convertir-lo en un espai públic, preservo fins a cert punt la seva privadesa. Però no d'una manera obsessiva, sinó amb naturalitat. Jo, en línies generals, porto una vida amagada, molt de portes endins.

P. És possible convertir la creativitat en rutina, crear alguna cosa cada dia?

R. Detesto la disciplina i el mètode, però els necessito i faig el possible per imposar-me'ls. I no només perquè haig d'adaptar-me als horaris d'altres persones, sinó també perquè sé que en el fons és veritat allò que és millor que la inspiració t'agafi treballant. Intento conviure de manera poètica amb les meves contradiccions, equilibrant caos i ordre. Jo sento que sempre estic creant. Però que quedi clar que crear no implica necessàriament fer alguna cosa tangible ni “construir” res definitiu. La més creativa de les activitats humanes és pensar, tot i que de vegades els pensaments no es transformin en objectes. Cal pensar més i fer menys. Jo em sento com un atleta que es passa la vida entrenant-se per a una competició que està a punt de començar, però de vegades no sé si correré una marató o els 100 metres llisos.

P. Un ciutadà del món com vostè no sent que el planeta se'ns ha encongit de sobte, que a causa de la pandèmia i de la nova normalitat que n'ha sorgit ara haurem de viatjar menys i pot ser que siguem més mal rebuts als llocs on viatgem?

R. Sens dubte. Trobo a faltar la possibilitat de viatjar on vulgui. Però el que més em mortifica és no poder supervisar de manera activa els meus projectes internacionals. En tinc un a Hawaii i no hi podré anar a veure com evoluciona. Pitjor encara: estic a punt d'inaugurar una escultura a Grand Rapids, a l'estat de Michigan, 400 tones de marbre, i no podré veure com es munta, no podré assistir a aquest instant màgic en què la teva planta arrela en terra estranya. Ho hauré de deixar en altres mans i ni tan sols ho podré veure. Pot semblar una ximpleria, però és una cosa que m'angoixa.

P. Deu ser com que un fill teu creixi en un altre continent, lluny de la teva supervisió.

R. Una cosa per l'estil! I també enyoro llocs que potser em resultarà més difícil tornar a visitar a partir d'ara. Penso en ciutats on vaig viure durant la meva joventut, com Berlín i Brussel·les. Encara que la veritat és que el Berlín i la Brussel·les que de debò enyoro no són els de ara, sinó els que vaig conèixer en el seu moment, i aquests ja no tornaran. Sobretot, no tornarà molta de la gent amb qui vaig compartir aquells espais. És veritat que la pandèmia ens ha empetitit el món, però ja ho estava fent, almenys per a mi, el pas del temps.

P. Vostè ha fet una vida nòmada i va triomfar abans en l'àmbit internacional que a Espanya, però la veritat és que la seva obra té unes arrels mediterrànies molt sòlides. Potser és aquest el (paradoxal) secret del seu èxit global?

R. Crec que sí. Allò internacional no existeix, és una etiqueta buida. Sí que existeix allò universal. És el meu caràcter mediterrani el que permet connectar íntimament amb l'africà, l'oriental, l'anglosaxó, perquè aporto una identitat que pot entroncar amb altres identitats oferint un intercanvi, un diàleg. L'art sense identitat, sense arrels, o no existeix o no interessa a ningú.

P. Quines qualitats necessita un artista?

R. Diria que, sobretot, uns ulls transformadors, capaços de convertir l'experiència quotidiana en matèria primera amb la qual crear alguna cosa diferent. És una qüestió de sensibilitat i després, és clar, cal adquirir una tècnica i sentir aquest impuls tan pur i tan salvatge; no sé si la generositat de compartir el que fas amb el món convertint una cosa molt teva, molt íntima, en un acte de comunicació. Crec també que cal estar una mica boig, però la bogeria dels artistes sol trobar la teràpia adequada en la seva pròpia obra, per sort per als artistes i per desgràcia per als psicoanalistes.

P. He vist a la seva pàgina que durant el confinament ha donat curs a altres facetes de la seva creativitat, com la de dibuixant, en la sèrie de dibuixos titulada Still, en la qual hi ha una reflexió sobre l'ansietat, la por, la depressió, els límits del seny…

R. Sí, és un projecte d'exposició virtual per a la galeria Lelong & Co. de Nova York. Però la meva faceta de dibuixant sempre ha estat aquí: dedico molt de temps a dibuixar, encara que no sempre doni sortida als meus dibuixos. En general formen part d'aquest entrenament atlètic permanent del quat et parlava abans.

Still és un intent personal d'acabar de digerir l'enorme impacte del que estem vivint. És curiós, però mentre feia aquests dibuixos vaig tenir molt presents les meves il·lustracions inspirades en l'obra de Shakespeare i els dissenys d'escenaris que vaig fer ja fa un temps per a les òperes de Verdi. Després vaig recordar que Shakespeare havia escrit Macbeth en plena pandèmia, i encara que no hi hagi a l'obra referències directes a la malaltia, intueixo que aquest patiment col·lectiu hi és, d'alguna manera. Tot està connectat d'una manera íntima. Els mateixos problemes, inquietuds i estímuls tornen una vegada i una altra.

P. Hi desenvolupa relats visuals, una cosa curiosa, perquè una vegada va dir que si s'havia dedicat a l'escultura és perquè la pintura exigeix narració i vostè no sap narrar.

R. És cert que hi ha narració en aquests dibuixos. I resulta curiós també perquè, com indica el seu títol, Still (quiet), és una reflexió sobre com el confinament ens ha obligat a quedar-nos quiets, ha congelat el nostre moviment en un punt determinat de l'espai i del temps i ha fet que afrontem una realitat diferent de la de quan estem en moviment. És paradoxal que una reflexió sobre la immobilitat forçosa hagi acabat sent una de les meves obres més dinàmiques.

P. S'ha preguntat aquests dies sobre quina és la funció de l'art i la responsabilitat de l'artista en temps tan convulsos com aquests?

R. Per descomptat que sí. Els periodistes em pregunteu molt sobre aquesta qüestió i tant de bo els polítics també ho fessin, perquè crec que els artistes som obrers de la cultura i de l'esperit i que la nostra opinió es podria tenir en compte. Jo he col·laborat en obres socials i, sobretot, sento un immens respecte pels metges, perquè són els que s'encarreguen de preservar els cossos, i si no hi ha cossos, tampoc hi ha ànimes. Però deixa'm dir-te que les ànimes també s'han de curar, alimentar i acariciar. I això és el que, modestament, intentem fer els artistes.

P. Una vegada va dir que una de les millors qualitats de l'art és que no serveix per res.

R. És cert. I suposo que potser se'm va interpretar malament. No serveix per res si ho portem en el terreny d'aquesta lògica utilitarista que vol convertir la bellesa en una simple mercaderia, quan hi ha coses que ni poden ni han de reduir-se al seu valor de mercat. Reivindico la riquesa que suposa per a una societat que hi hagi una sèrie d'individus que es dediquin a crear bellesa supèrflua. No a produir-la, sinó crear-la. Això té un valor que va, crec jo, molt més enllà del seu preu.

P. A Andrei Rublev, la pel·lícula de Tarkovski, el protagonista decidia tornar a pintar icones en descobrir que l'art proporciona consol i que, a més, ser capaç de crear-lo és un do al qual no es pot renunciar i que cal compartir amb el món, com si fos una espècie d'imperatiu moral.

R. Exacte. L'art no té per què servir per res, però pot aportar moltes coses. Potser no respostes, però sí preguntes diferents, pot ser que millors.

P. Finalment, què és el més important que ha après de la vida en els últims mesos?

R. De vegades ni tan sols sé si es pot aprendre alguna cosa de la vida, però intentaré respondre a la teva pregunta. [Després de pensar-s'ho amb calma] Em nego a dir que he après alguna cosa de la pandèmia, perquè ha estat un desastre humà de tal magnitud que no vull reduir-ho a una lliçó de vida, seria massa frívol i una falta de respecte per al dolor de la gent. Però sí, la vida t'ensenya. I viure a un altre ritme pot ser una manera de connectar millor amb la música silenciosa de les coses. A mesura que em faig gran em reafirmo en la importància de la fisicitat, de la percepció, del frec. D'apuntar-se al món de manera cada vegada més receptiva esforçant-se per olorar-lo, sentir-lo, palpar-lo. Acariciar-lo més que fregar-ho i aferrar-lo. Però això m'ho han ensenyat el temps i l'experiència d'estar viu, no cap pandèmia.