Cinc consellers de Cultura en quatre anys

La cultura continua sent el fanalet vermell dels departaments amb menys recursos de la Generalitat. Per a aquest any hi havia pressupostats 287 milions d'euros, un 1,1% del total; lluny del 2% que reclamen associacions i professionals de la cultura. Les dades són clares: la despesa en cultura per habitant a Catalunya és de 35 euros; a Portugal, 120; a França, 200, i a Suècia, 800. La cultura representa un 3,5% del PIB català, però la pandèmia ha fet molt mal a un sector que ja havia estat castigat per la crisi del 2008. Segons el mateix Departament, si fins al gener el sector facturava 45 milions d'euros al mes de mitjana, a l'abril només van ser 8. L'afiliació a la Seguretat Social dels treballadors relacionats amb activitats artístiques i d'espectacles va disminuir un 14,2%, mentre que en el total de Catalunya va ser un 4,3%. De les 5.900 empreses que han presentat un ERTO a Catalunya, el 14% són culturals, cosa que ha afectat 53.000 treballadors. Però la xifra més contundent són els 42,5 milions d'euros que han deixat d'ingressar els principals equipaments culturals, com el Liceu (10,6 milions), el Palau (9), els Museus Dalí (4,5), la Fundació Joan Miró (3,4), el MNAC, l’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya (2,1 cadascun), el MACBA (1,4) i el Teatre Lliure (1,2).

Àngels Ponsa prendrà possessió com a consellera de Cultura el dimarts que ve, en substitució de Mariàngela Vilallonga. Serà la cinquena responsable del departament dels darrers quatre anys, després de Santi Vila, Lluís Puig (només tres mesos), Laura Borràs i Vilallonga. Una prova de com de poc importa la Cultura és, segons algunes fonts, el fet que aquesta conselleria s'hagi vist implicada en els canvis que Torra va fer en el Govern amb la intenció d'eliminar els consellers no afins al partit de l'expresident Carles Puigdemont. Vilallonga era independent i, per tant, aliena a aquesta lluita fratricida, però, per blanquejar els canvis i arrodonir com si hi hagués torna, va ser cessada, cosa que va sorprendre la mateixa exconsellera, segons ella mateixa ha explicat.

Entre els èxits aconseguits per Vilallonga durant els 18 mesos de mandat hi ha, segons ella destaca: “La prestació social als treballadors més precaris de la cultura”. També va desencallar la renovació del plenari del CoNCA i va posar en marxa durant la pandèmia el Pla Rescat, amb diverses línies d'ajuda per un valor de 31 milions d'euros (10 en préstecs de l'ICEC). Entre aquestes, dues per a les empreses culturals com ara llibreries, teatres i galeries per fer front al tancament i els ERTO. La primera ja està adjudicada i la segona es va publicar en el Diari Oficial el 28 d'agost. Malgrat això, han sigut les extemporànies declaracions de Vilallonga sobre l'excessiva presència de castellà a TV3 les que han marcat el seu mandat d'any i mig.

Ponsa no és cap desconeguda del món cultural. Durant els darrers mesos ha participat, com a directora general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques, en les reunions que s'han fet amb representants del sector per mitigar els efectes de la pandèmia. Tothom la defineix com a pencaire i dialogant. Dissabte, a la SER, la que serà la nova directora del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli, va lloar llargament Ponsa com algú que sí que coneix fil la política cultural de cap a peus. La seva tasca, en els pocs mesos que duri el govern de Torra fins que es convoquin eleccions, es preveu continuista. Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure, es mostra inevitablement escèptic després de “cinc consellers en quatre anys”. Però està disposat a alimentar esperances. “Si el relleu respon a un canvi real de mentalitat que posi fi a la indefinició i indeterminació de la classe política cap a la cultura, si es tracta d'abandonar un sistema en fallida i buit, benvingut sigui. Però si tornem a allò de sempre, si del que es tracta és de continuar donant suport a un joc per mantenir-se en el poder, de continuar amb un pressupost irrisori, de no veure la necessitat vital fins i tot d'un rescat cultural, el remei pot ser pitjor que la malaltia”. I destaca: ja n'hi ha prou d'omplir-se la boca amb la paraula cultura i demostrar, en canvi, menyspreu cap a aquesta. Ara sí que no hi pot haver cap excusa per passar decididament a l'acció. És urgentíssim!”. Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), assegura que “la cultura, des del 2008, ha viscut dues crisis encadenades, amb el sector en crisi i amb reptes d'una gran complexitat, que requereixen un canvi molt bèstia i que no són possibles si no hi ha continuïtat.” Serra creu que “cal anar cap a una política cultural diferent, que sobrevisqui als nomenaments, en què hi hagi una sola esfera de govern, pública i social. Els programes han de ser a llarg termini, i així no es pot avançar”. I recorda: “Vaig treballar el Pla del MNAC amb Mascarell, Vila, Puig, Borràs, Vilallonga i ara ho hauré de tornar a explicar. Això sí que ho veig problemàtic”. Per a Serra “hi ha molta feina per fer i no és feina dels directors dels equipaments fer política cultural”.

“Aquest enèsim canvi fa pensar en el més evident: la cultura és molt poc important per a la Generalitat en aquests darrers anys”, resumeix, entre resignada i contundent, Montse Ayats, la presidenta de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, després de l'enèsim relleu a la conselleria. “És mortal, perquè cada nomenament implica una reorganització dels equips tècnics i sant tornem-hi, mai s'acaba res”. En qualsevol cas, per al món del llibre no hi ha temps per retreure polítiques que no s'han complert. “Ara no és el moment de distreure's amb plans nacionals de la lectura o del que sigui, estem cansats de tants plans; si es fessin bé i a temps, entesos, però no està sent així des de fa molt temps i ara mateix a la cultura no podem esperar a veure resultats a cinc anys”. I recorda el cas del Pla de Lectura 2020, que Santi Vila va llançar el 2017 i que havia d'injectar 105 milions en quatre anys: “No es van arribar a executar tots ni de bon tros”.

En aquesta línia, doncs, Ayats reclama “campanyes específiques per reactivar el consum cultural: hem fet el que era fonamental, parar el cop de la pandèmia, però les decisions d'ara han de ser coses concretes, que vagin directament a la vena del sector, cal passar a l'acció ara”. I cita, com a línia a seguir, “iniciatives com la del Dia del Llibre del 23 de juliol, o el Bonus-llibre de l'Ajuntament de Barcelona, però amb més dotació i per a tot Catalunya”. No hi ha consells per a la nova titular, que ha sigut exdirectora general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques: “Coneix el nostre àmbit i és executiva, però què podrà fer amb tan pocs mesos de govern que li quedaran?”, lamenta Ayats. I, forçada a demanar, es conformaria que “s'incrementi d'urgència la dotació del Servei d'Adquisició Bibliotecària”. I, això sí: que es recuperés del pla de Vila “la creació de la Direcció General del Llibre: seria la porta d'entrada a tot, la sensació que ara sí que aniria de debò... Però ho dubto”.

Capacitat de maniobra

“No sé fins a quin punt els canvis són positius, perquè no sabem la capacitat de maniobra ni el temps que tindrà per poder portar a terme els projectes i la visió de la cultura que tingui”, explica el galerista Àlex Nogueras, president d'Art Barcelona, que aglutina part de les galeries catalanes. Nogueras destaca el caràcter dialogant de Ponsa amb artistes, crítics i galeristes. “Coneix més bé que ningú i de primera mà la problemàtica i les reivindicacions del sector, no aterra de fora sense tenir-ne ni idea”. I confia que “com a consellera acabi fent de l'Ars Santa Mònica un centre d'arts visuals amb un director escollit per concurs públic, com s'ha reclamat des de fa anys. Està molt avançat”.

“Tant de bo que sigui un veritable canvi, més que un recanvi”, pensa l'artista Frederic Amat, que assegura que “l'anterior consellera havia aconseguit fer allò tan estrany de ser-hi sense ser-hi.” “He viscut tantes portes giratòries de responsables de cultura que ja no crec, ni demano, carta als Reis. Tan sols que aconsegueixin orientar-se en el dia a dia de la cultura, que tinguin capacitat d'interlocució, d'imaginar una altra realitat social fora de tota cotilla, partidista, localista o de pa sucat amb oli... i capacitat, al final, de pensar més que de transitar per un temps en una responsabilitat incomplerta en un moment en què la cultura se'ns fa més necessària que mai”, explica el també escenògraf i escriptor.