Catalans... tots?

Llegir que Juan Marsé era “un escriptor espanyol que vivia a Catalunya” i no era, per tant, “un escriptor català bon patriota” perquè no escrivia en català i no combregava amb l'oficialitat no va ser sorprenent, ni tan sols per haver-ho llegit el mateix dia de la seva mort. Ell ho va sentir durant anys; molts menys, és clar, dels que ha sigut, i serà, considerat un dels millors escriptors en llengua castellana del segle XX. Tampoc no va sorprendre que titllessin d'espanyolista, poc després de morir, Rosa Maria Sardà pel seu rebuig públic de la legalitat del referèndum de l'1 d'octubre, ni van estranyar les crítiques a Montserrat Caballé després de la seva mort pel seu rebuig a l'independentisme.

Sembla que ser bon o mal català continua sent qüestió de llengua i política, com es va veure a les xarxes després que morís Pau Donés, a qui van criticar perquè la seva música era en castellà, cosa que impedia que fos “dels nostres”. Fins i tot un dels assessors de Puigdemont, Josep Lluís Alay, es va queixar que haguessin dedicat massa temps a TV3 a parlar de segons quins morts.

D'aquestes queixes i menyspreus i d'altres de semblants també en sap bastant la flamant Premi Nacional de Cinematografia Isabel Coixet, que sembla que ha de demanar perdó cada vegada que rep un premi. És igual que sigui una de les nostres realitzadores més reconegudes a nivell internacional. El seu pecat és que no combrega amb el catalanisme excloent dels que governen per a qui, de nou, la llengua i la política, no els mèrits, són el que compta.

Arribats aquí, sorprendré ningú si dic que si vols “triomfar a Catalunya” és indispensable aprendre a ballar l'aigua als independentistes i als governs de la Generalitat en l'“única llengua de la República” i també semblant més català que “el pa amb tomàquet”, encara que fos invent de murcians. Sense anar més lluny, fa uns dies, el filòleg Pau Vidal en un tuit titllava de “feixistes i enemics” aquells que defensem el bilingüisme.

Així les coses, com no insistir a defensar la “llengua única” en una comunitat constitucionalment bilingüe?, han hagut de pensar des del Departament de Cultura de la Generalitat. I en un dels últims acords de govern pel qual s'ha aprovat elaborar el “Pla Nacional del Llibre i la Lectura de Catalunya” i crear el Consell Nacional de la Lectura, per a prestigi i visibilitat dels autors, han apostat per la literatura, sí, però... Només en llengua catalana i occitana.

Acabéssim.

Ni pensar en aquells autors catalans que també escriguin en castellà. Per què llegir Matute, Tanques, Marsé, Mendoza, Vila Matas, Torres o Fernández Cubas?, es devien preguntar. Potser, influïts per això, en algunes escoles públiques es trien obres d'autors estrangers traduïdes per a les lectures de llengua castellana, no fos cas que els nens descobrissin que hi ha autors catalans que escriuen originàriament en castellà.

Tot i que potser els podem tolerar, com bé s'ha encarregat de comentar la nova consellera de Cultura, Àngels Ponsa, que entre les seves primeres declaracions ha assenyalat el seu desig que el castellà (i totes aquelles llengües que es parlen a Catalunya) passi a utilitzar-se en la intimitat, mentre que el català acabi sent la "llengua comuna" i de "connexió" entre la ciutadania.

Amb aquests vímets, com no hauria de ressorgir Súmate!, una associació que es va fundar el 2013 amb la “missió” de promoure el vot independentista a Catalunya entre els castellanoparlants. Entre els que “vam arribar des de tots els racons d'Espanya, Catalunya es va convertir en la nostra llar”. Segons Súmate, els teus pares o avis van arribar a Catalunya complint uns plans de colonització traçats des del franquisme.

Però no t'amoïnis, pots canviar si et “sumes” a la causa independentista, si renegues d'aquests orígens. Si, a més, intentes parlar català com a llengua vehicular i vols convèncer els que encara els pesa massa el seu passat que somiïn amb un futur separat d'Espanya, encara millor, ho has aconseguit: ets un bon català. I deixaràs de ser un d'aquests pares o mares que tant molestaven a la Marta Ferrusola perquè quan anaven al parc els nens es barrejaven i els seus fills “no podien jugar quan eren petits” i li deien: “Mare, tots són castellans”.

2020 i jo encara em pregunto quant tardaran a entendre que tots som igual de catalans, parlem la llengua que parlem.

Carmen Domingo és escriptora i periodista.