Els que han aconseguit escoles, asfalt i transport públic

Quan es repassa el que van aconseguir, a un gairebé li agafa angoixa de pensar què se n’hauria fet, dels barris de Nou Barris, sense la lluita veïnal. Eren temps a cavall dels 60 i els 70 del segle passat i l'abandonament institucional de la perifèria nord de Barcelona era... temerari. Eren barris diferents en orografia: uns d'habitatge social, d'altres privat, Cases Barates aixecades abans de l'Exposició Universal de 1929 i també cases d'autoconstrucció.

Poblats sobretot d'onades de migrants que arribaven de tot Espanya per treballar, compartien carències: no hi havien clavegueres, ni carrers asfaltats, ni aigua ni llum, ni escoles o instituts, ni serveis mèdics... ni semàfors, i menys encara de transport públic. Els seus èxits també van forjar un orgull de barri indestructible.

Les associacions veïnals es van nodrir de veïns combatius i/o que militaven en la clandestinitat i “van augmentar la capacitat de resposta col·lectiva”, com assenyalen Albert Recio i Pep Ortiz, de la Coordinadora d'Associacions de Veïns i Entitats del districte. En aquells anys, sempre amb la repressió policial present. I en alguns casos, la complicitat dels capellans obrers. Aliances que van donar lloc a imatges com la del jesuïta Santiago Thió, amb sotana! col·laborant amb els veïns de les Roquetes a construir una claveguera.

El districte ara celebra 50 anys de moviment veïnal, de la creació de l'Associació de Veïns 9 Barris. El primer acte va ser la presentació, aquest dissabte, d'un número especial de la revista Clatellot, el butlletí de la Coordinadora. Un monogràfic que repassa aquestes lluites barri a barri i que també serveix per constatar com de diferents són les problemàtiques a la ciutat. Aquí no apareixen el turisme i els seus devastadors efectes sobre el teixit social i comercial d'altres zones. Però el districte, que ha continuat acollint migrants, ara de tot el món, és a la cua de la renda familiar de la ciutat.

Nou Barris, que oficialment no va ser un districte de Barcelona fins a 1984, són 13 barris: Can Peguera, Canyelles, Ciutat Meridiana, la Guineueta, Porta, la Prosperitat, les Roquetes, Torre Baró, la Torre Llobeta, la Trinitat Nova, Vallbona, Verdum i Vilapicina. “Érem suburbis de ciutat”, afirma l'article de la revista que firma l'Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris.

“En aquells temps els veïns havien d'organitzar-se en centres socials, administrats per l'Església o el Patronat de l'Habitatge, cosa que donava aparença legal de cara a la dictadura de Franco. Era el mateix cas de les associacions de caps de família o dels sindicats verticals, on s'infiltraven els veïns més combatius i, més tard, en alguns casos, es convertirien en associacions veïnals”, repassa el text.

Una de les grans fites dels veïns, si no la més important, va ser la conquesta el 1977 de la planta asfàltica que amb els anys es va convertir en el primer equipament públic de la ciutat gestionat pels veïns, el potent Ateneu Popular de 9 Barris. Més enllà d'incomptables manifestacions, qualsevol acte era bo per cridar l'atenció d'una administració que els ignorava: segrestar autobusos, organitzar caceres de rates per mostrar com campaven al seu aire, o ocupar edificis reivindicant-los com a equipaments.

“En general, el moviment veïnal a la Barcelona dels anys setanta va ser un motor de canvi i un maldecap per al tardofranquisme”, recorden a l'arxiu del districte. Encara que entre reivindicació i reivindicació els barris també van recuperar les festes populars i majors. Avui les festes de San Xibeco o la ProspeBeach són imprescindibles al calendari del districte, que també ha inventat cites com La cultura va de festa o el Festival de Sopes del Món, una trobada que plasma com l'arribada de migrants al barri no ha parat.

El monogràfic de Clatellot concentra cinc dècades de lluites que, llegides d’una tirada adquireixen una dimensió èpica. A Can Peguera (llavors conegut com les cases barates de Ramon Albó) van aconseguir ni més ni menys que paralitzar la demolició del barri sencer. Per cert, que Can Peguera, que continua lluitant contra la pobresa, va trigar 73 anys a veure un bus entrar al barri (no va ser fins al 2002). A Ciutat Meridiana, on s'organitzaven les caceres de rates, relaten la lluita per l'escola, l'institut o el metro, lamenten l'enterrament de la piscina que hi va haver, i assenyalen com ara el barri lluita contra els desnonaments. “Som Ciutat Meridiana, però no entrem en els plans de pacificació de l'avinguda que ens dona nom”, resumeixen.

A la Guineueta, les Roquetes i Verdum a més dels equipaments i l'espai públic, va ser sonada la lluita per la cobertura de la Ronda de Dalt i també les denúncies i mobilitzacions contra atemptats feixistes en els 80. Perquè aquestes associacions també van fer seves altres batalles: vagues generals, campanyes contra l'OTAN, la guerra de l'Iraq, el feminisme...

La reconversió en equipaments d'espais com l'Hospital Mental (avui seu del districte) o instal·lacions industrials (de La Maquinista o la Harry Walker) també són molt presents a la revista. Com “l'heroïna que va colpejar els joves del barri” i com “les respostes van teixir llaços de solidaritat”, escriuen des de l'associació de Prosperitat. Avui són temps diferents i relaten la defensa d'un espai de pregària per a la comunitat musulmana.

A la Trinitat Nova, les millores als habitatges (afectats per aluminosi, com al Turó de la Peira) han copat part de les reivindicacions, i el barri ara celebra l'impuls de l'institut escola, que un nou equip ha convertit en referent i que ha aconseguit que les famílies tornin a escolaritzar els joves al barri.