La felicitat era això

Quan veus que algú és feliç? Quan et diu que casa seva és a 40 minuts de la ciutat i després trigues i trigues a arribar-hi. Aquests 40 minuts se't fan eterns, mentre no para de sonar el mòbil. Entre corbes i més corbes. Amb la sensació que t'has perdut en una carretera sense final. Que no arribaràs a la banyera de la nena i que probablement en qualsevol moment et quedaràs sense cobertura. Però ell, feliç, t'espera amb un somriure. Quan veus que algú és feliç? Quan en lloc d'hipotecar-se per viure en un petit pis de dues habitacions amb dos nens en una ciutat mitjana catalana, decideix comprar-se un terreny en un petit lloc allunyat on no viuen més d'una dotzena de persones. Però ell, feliç, t'assenyala la casa on viu amb la seva família o et mostra un salt d'aigua que acaba de descobrir, que li ha salvat les tardes de l'asfixiant coronavirus. Quan veus que algú que és feliç? Quan després de mirar Twitter durant hores i veure-hi només mal rotllo, decideix crear un nou compte i li posa un nom: Repoblem.

Ton Lloret té 37 anys i és conservador al Museu Molí Paperer de Capellades. Pare de dos fills, viu amb la seva família a Clariana, un nucli de no més de tres cases habitades a l'hivern a 12 quilòmetres d'Igualada. El Ton passeja per l'únic carrer de Clariana. S'atura davant d'un enorme tió que roman immòbil gairebé tot l'any. El Ton es disculpa i respon al telèfon. Una televisió s'interessa precisament aquesta mateixa tarda pel seu compte de Twitter Repoblem, que lluita contra la despoblació de Catalunya i busca persones amb ganes de viure als pobles. Repoblem ja té més de 12.000 seguidors i menys de tres mesos de vida. “Les ciutats són cada vegada més hostils cap a la seva població: lloguers alts, conciliacions difícils, situacions de precarietat… més el desenllaç de la covid. La ciutat ha canviat molt en aquest temps. Sembla que als pobles es pot viure millor”. Està convençut que la crisi sanitària ha portat molta gent a plantejar-se un canvi de vida. El confinament ha incrementat la demanda per finques rústiques, terrenys i parcel·les de terra on la folgadesa d'espai a l'aire lliure fa més suportables les restriccions a la mobilitat de successius tancaments, explicava Marc Rovira en aquestes mateixes pàgines.

I el que fa ell a les xarxes socials sembla senzill: posa en contacte llocs que fan crides per ser repoblats amb gent que busca casa o feina per viure. “Vaig pensar en una manera d'unir un problema a una solució. Durant el confinament, em passava moltes hores mirant el mòbil. Cada vegada a la xarxes socials hi havia més mala llet. I vaig pensar que les utilitzaria per a alguna cosa positiva. Una cosa útil que la gent pogués trobar”.

A Clariana hi ha actualment una casa de turisme rural, un castell en ruïnes (en època medieval hi havia cinc molins de farina), la Casa del Tió, que vol ser com un centre d'interpretació sobre aquesta tradició nadalenca, i ni una sola botiga. Això sí, hi ha uns tomàquets bestials a l'hort del Cándido. Si et portes malament amb el teu veí, segurament tens un problema. Els nens han d'anar a l'escola a una altra població, en aquest cas a Sant Martí de Tous.

Però la decisió del Ton no és per sempre. “La vida és un canvi permanent. No soc un militant estricte de la vida rural”, contesta a l'eterna pregunta de què farà quan els seus fills siguin grans. “La despoblació és un tema urgent i s'ha de considerar des de tots els angles per fer polítiques per frenar-la. Reobrir o no una escola pot ser crucial per a un poble, fomentar la masoveria o els lloguers, igual que disposar de fibra o de bones carreteres... És un gran repte, però si el Govern parla i escolta l'Associació de Micropobles o la gent del territori es podrà fer”, explica.

Aquesta història s'ha retardat unes setmanes. I mentrestant, el Ton no ha parat d'informar i de guanyar seguidors. El seu últim missatge de mòbil diu així: “Hola, Ana. Avui ha passat això: és la primer família que troba un lloc per viure mitjançant Repoblem”. I l'última pregunta per al Ton és: Ets feliç? I ell tecleja: “La felicitat no és mai completa perquè si no no la podríem buscar. Però sí, soc feliç”.