Amor i classes socials

Poques novel·les deuen il·lustrar tan bé l’aguda observació de Gabriel Ferrater que “una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones” com les de la britànica Jane Austen (Steventon, 1775; Winchester, 1817). Karl Marx va néixer un any després de morir ella, massa jove, massa aviat, però llegint Persuasió, l'última novel·la que va escriure, publicada pòstumament, és difícil no percebre com la seva pulcra però corrosiva mirada deixa en evidència la rígida estructura de classes de la societat anglesa en temps del rei Jordi III (1760-1820).

En aparença, Persuasió és una novel·la en què la protagonista, Anne Elliot, aspira a acomplir el desig de casar-se amb l’home que estima, però hem d’esperar fins a la frase que tanca el capítol tercer, una breu insinuació, per tenir la primera pista de la trama sentimental, i la trobada d’Anne amb Frederick, el seu antic amor, es demora fins al capítol setè, on ja arrenca la lluita per recuperar-lo.

Tindrem final feliç, sí, però força anticlimàtic: a l’últim capítol, Austen no ens estalvia les previsibles dificultats futures de la parella i, per postres, acaba amb un paràgraf referit a la senyora Smith, una vella amiga d’Anne que viu en condicions modestes, i a l’ombra de la guerra que plana sobre Frederick, oficial de marina (L’acció acaba el 1815, poc abans de la batalla de Waterloo).

En realitat, la història d’amor és el baix continu que acompanya la melodia principal, l’esmolat retrat d’una família de l’aristocràcia rural mitjana. El títol Persuasió —a la manera dels previs Orgull i prejudici i Seny i sentiment— el van posar els editors pòstums, però Austen s’hi havia referit com Els Elliot i la novel·la arrenca amb el pater familias, Sir Walter Elliot entotsolat en la lectura de l’epígraf que li dedica la Crònica dels baronets, el catàleg dels llinatges que ostenten el seu títol nobiliari.

Al llarg del llibre, Austen dibuixa implacablement el pare d’Anne: vanitós, autoconscient (viu en una casa plena de miralls), incompetent per fer rendir la seva propietat agrària i pendent de tractar només amb qui considera que són els seus iguals, sempre mogut per l’interès.

La intel·ligència narrativa d’Austen, d’una modernitat total —i aquí cal recordar que és mig segle anterior a Flaubert!—, es desplega amb el virtuosisme i l’aparent lleugeresa d’un quartet de corda, tal com va apuntar el traductor, crític i professor de literatura José María Valverde. Ridiculitzant les novel·les sentimentals en voga al seu temps, Austen aprofundeix el caràcter dels personatges amb retrats precisos, amb una ironia que de vegades frega el sarcasme quan en liquida alguns de ben execrables amb quatre pinzellades demolidores. La incomoditat d’Anne amb l’entorn familiar —un llast de prejudicis i de compromisos socials— s’ajunta amb observacions ben sensates sobre els matrimonis de conveniència i el paper de les dones, però Austen escriu sense subratllats obvis, mostrant mirades i pensaments dels personatges que deixa caure gairebé de pas.

Aquest festival literari ens arriba, però, en una traducció repescada que ja grinyolava quan es va publicar fa més de trenta anys. Esforçada i fidel a l’original (de vegades massa i tot), la versió de Jordi Arbonès opta per un català literari que allunya el lector amb tries lèxiques artificioses que sovint no s’adiuen amb el registre d’Austen, complex i d’una certa formalitat que reposa més en la ductilitat sintàctica, no sempre assolida per Arbonès, que en l’elevació del vocabulari, de la qual abusa.