La fi del bon gust

Les reformes que s’han anat aplicant aquests últims anys a l’ensenyament universitari tendeixen a repudiar l’ideal il·lustrat de formar amb l’educació ciutadans lliures i responsables. La prioritat dels nostres dies és posar la universitat al servei de l’empresa, objectiu que, si bé pot tenir un sentit relatiu en algunes carreres, no es pot veure en general més que com l’últim assalt al coneixement pur.

La pedagogia de la utilitat, aplicant un mateix patró a totes les disciplines, posa en primer pla el compliment de certes activitats pràctiques, enteses segons una concepció que no troba res que es pugui considerar pràctic en la lectura profunda d’obres de pensament, la discussió fonamentada d’idees, la complexa elaboració del criteri amb el perfeccionament de l’estil o la maduració del sentit estètic.

A l’obsessió per la pràctica, s’afegeix el desprestigi de la classe magistral. L’estudiant es reconeix ara com un subjecte actiu, amb un dret a fer-se sentir tan legítim com el del professor. El fenomen raja de la mateixa font que inunda amb les veus del poble la política i els mitjans de comunicació: des del moment que totes les opinions són igualment respectables, no hi pot haver ja debat lliure, sinó una expansió constant dels prejudicis que la societat també vol veure respectats a les aules. La combinació d’aquest despropòsit amb la infantilització creixent dels alumnes —obligació d’assistir a les classes, avaluació del rendiment amb pautes imitades de l’ensenyament escolar— ha de tenir per força efectes letals.

En el projecte il·lustrat, hi havia per damunt de tot la consciència del llenguatge com a instrument del raciocini. A Sobre la necesidad de unir el estudio de la literatura al de las ciencias, una conferència pronunciada a final del segle XVIII al Real Instituto Asturiano, Jovellanos va argumentar l’oportunitat d’incloure la formació literària i filosòfica en l’ensenyament de la ciència. El centre, fundat per ell mateix, es dedicava a l’estudi de la mineria i la nàutica, de manera que el seu discurs s’adreçava a una audiència de científics i tècnics. Jovellanos els explica que la funció de la gramàtica, la retòrica, la poètica, la dialèctica i la lògica és la d’expressar rectament les idees: “¿Es otro su fin que la exacta enunciación de nuestros pensamientos por medio de palabras claras, colocadas en el orden y serie más convenientes al objeto y fin de nuestros discursos?”. I, en l’enunciació exacta, l’instrument no es distingeix del producte: el llenguatge no és tan sols un canal d’expressió, sinó la matèria de què estan fets els pensaments. D’aquesta laboriosa construcció, Jovellanos en diu “el buen gusto”.