L’urbanisme feminista arriba al polígon

Que les ciutats no estan pensades per al tragí diari de dones, nens i gent gran ja era sabut. D’aquí parteix l’anomenat urbanisme feminista, que reclama que l’espai públic sigui amable per a la vida quotidiana: empènyer cotxets i carros d’anar a comprar, moure’s si es té una discapacitat, seure, que els fanals no il·luminin només la calçada...

Tot això, que les ciutats occidentals comencen a fer, és ciència-ficció als polígons industrials. Carrers perifèrics, mal comunicats amb transport públic, cotxes a la vorera, ningú caminant... i de nit tot empitjora. Això acaba provocant que les dones es desplacin amb cotxe per evitar el trajecte fins al metro o el bus, que quedin a la parada per caminar juntes o que no es vegi ningú al carrer perquè l’única cosa que es pot fer és recolzar-se en una paret.

A Barcelona, l’Ajuntament va crear una guia d’urbanisme de gènere que, assegura, aplica en els nous projectes o reurbanitzacions. I ara la idea és estendre'l als polígons, començant pels del Besòs, on només hi ha un 30% de dones, segons van assenyalar la setmana passada la tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz, i la regidora de Feminismes, Laura Pérez. El projecte porta l’explícit (i polèmic entre les interpel·lades) títol Poligoneres, justícia de gènere als polígons del Besòs.

De la mà de tècnics de Barcelona Regional i del Pla de barris s’han fet tallers, observacions i 12 “marxes exploratòries” (a tota la ciutat, amb 270 dones, organitzades pel Col·lectiu Punt 6 i Equal Saree), dues amb veïnes o treballadores del Bon Pastor, el Torrent d’Estadella, Montsolís i la Verneda. El resultat ha constatat falta de vida quotidiana, façanes a una escala no humana, edificis sense ús, falta de diversitat d’usos, pocs passos de vianants, molt poca accessibilitat, falta de zones verdes, parades de bus de poca qualitat i solars buits.

Des de Barcelona Regional, la psicòloga urbana Ana Paricio explica que s’ha utilitzat la metodologia del Manual d’urbanisme de la vida quotidiana. S’observen cinc indicadors: com són les façanes (usos dels edificis, si tenen finestres, si hi ha comerç...), el carrer (passos de vianants, paviment, accessibilitat, busos o metro), els elements urbans (il·luminació, bancs, ombra, parades de bus, lavabos públics), l’entorn (ponts, porxos, soroll, neteja, sensació de seguretat o inseguretat) i quines persones es mouen per l’espai (edat, tasca de cures, discapacitats, orígens).

“Avaluem si l’espai físic facilita el desenvolupament de la vida quotidiana perquè, tot i que un polígon sigui un polígon, l’espai es pot millorar des d’una mirada transversal: crear espais d’estada per dinar, millorar les voreres, l’accessibilitat, la connexió amb els barris que són a prop, procurar que s’instal·li activitat als baixos, ombra en trams llargs de pas...”, explica Paricio.

En les marxes va participar Lourdes Punter, veïna del Bon Pastor. “Al carrer de Caracas era impossible anar amb cadiretes, era de terra, el camí de la parada de metro de Verneda fa por... en les marxes em vaig adonar que es pensa molt poc en la quotidianitat i que les dones hi tenim molt poca veu”, diu. I explica que els veïns del Bon Pastor van a la biblioteca o al centre cívic del Baró de Viver i els del Baró de Viver, al metge o els caixers del Bon Pastor.

Punter i Jennifer Jiménez, també veïna i amiga, aplaudeixen les millores que s'han fet al carrer de Caracas, tot i que expliquen que han aguantat l'allau de crítiques perquè hi ha un carril menys de circulació. “Ja no hi ha terra ni clots a les voreres, la il·luminació ha millorat i hi han posat més parades; abans només n’hi havia una i a la gent li feia por”. Però llancen un retret: “És una pena que amb l’atur que tenim no hi hagi feina per a la gent del barri en aquests polígons”. I demanen que “les millores no es quedin aquí”.