Sobre els sobres i les sobres

Definitivament, el món és dels astuts, dels que saben calcular què han de fer per obtenir poder, sobretot el polític. Obtenir-lo és fàcil; es tracta de triar les amistats que rendeixen, llepar-les, saber mentir, no dissentir mai, i reprimir qualsevol vestigi de vida moral.

Tinc amics que diuen que, d’en Jordi Pujol, no en quedarà res. Crec que s’equivoquen del tot, perquè va fer una aportació que passarà a la història per una immensa doble astúcia. La primera: per haver inaugurat a Catalunya el règim de la cleptocràcia, cosa que va obligar Artur Mas a canviar el nom del partit. I la segona: fer creure als votants que tot era per “fer país”. D’aquí sorgeix la majoria absoluta que va tenir durant tants anys. Hem de reconèixer que això té un mèrit brutal.

Tots els noms que han vingut darrere Convergència han après la lliçó i han conservat, renovant-los del tot, els mètodes cleptocràtics. El procés, per exemple, ha enriquit molt a molts, no tan sols els astuts que treballen a l’ombra i organitzen tsunamis, sinó també els seus propagandistes, això que en castellà es coneix amb els noms de voceros i palmeros. Els primers reben els sobres i els segons les sobres, que no deixen de ser milionàries, destinades als mitjans de comunicació i als col·locats.

El mètode per obtenir vots també és bastant fàcil: consisteix a cultivar el patrioterisme. “Totes les porqueries que fem” —ens venen a dir sense dir-ho— “les fem per vosaltres, estimats catalans!”, i és còmic que tants catalans s’ho creguin. Però l’essència de la comicitat és sentir la Laura Borràs, la futura vicepresidenta, repetint-ho cada dia, quan afirma, taxativa, que vol la independència perquè “el poble” visqui millor. És així de generosa, ella. I estic segur que, quan la jutgin per haver afavorit amb diners públics (pretesament, és clar) un amic traficant (suposadament, és clar), els voceros i els palmeros diran a TV3 que els tribunals van contra Catalunya. Ja sento la Pilar Rahola dient-ho a crits.

No és gens estrany que, quan va venir el parèntesi del tripartit, la primera dama digués: “Tinc la impressió que han entrat a casa a robar!”. La frase és extraordinària, perquè té un sentit subjacent involuntari sensacional: “Han entrat a fer el que nosaltres fèiem”. Jo ja ho entenc; devia ser molt trist quedar-se sense els sobres ni les sobres. Per això aviat tanta gent votarà Junts x la Pasta, sentit subjacent del partit de la Borràs.