Secrets de plaers, vicis i negocis

Els grans secrets són aquells que mai es conten ni s’escriuen, i així han de ser perdurables, i llegendaris, també al món dels petits plaers i les recordades sensacions.

Com és lligava la nata chanthilly i la merengue o la pasta dels quartos i quemullars de can Fresquet i de cas Nét (radicals extincions totals de Palma)? Les monges tancades que posaven realment a les ‘bufes’ i ‘pets’ congrets i garrovetes del Papa?

Duia xocolata o just ametlla capolada la caldereta de llagosta de can Burdó de Ciutadella un indret ja inexistent però que era un mite? Hi posen una clovella de taranja al brou de l’arròs de peix del bar Cala?

Quines fustes i sucres tenia la ‘canya’ Valls de can Pansa altre ex-lloc? Com és fan -i no deixen veure- les galletes d’Artà? Quins grans i com s’acaba el torrefacte del cafè d’en Fontanet?

Perquè no s’aferraven ni pujaven (repetien des de la panxa) les pilotes de les tres germanes ‘Jaliscas’ de cas Concos? El gin és de Menorca, de què és, fa finalment, que duu? Les tàperes serveixen per fer pesto o sols els pestucs verds als italians de les tractories 60 anys?

El peix sec què ha de menester bescuit de Formentera o crostres d’Eivissa o galleta forta grossa? Quins són detalls mínims té la recepta del foigràs paté Munar de la padrina Rosita Massot? El nét poeta duu el ‘testament’, la nota mínima, damunt dins la cartera però no la deixa llegir.

Com es pujava, enfornava i aguantà 92 anys l’omelette souflé de son Salvador? Quina herba o herbes posaren els tres Guiem Mateu a l’arròs salvatge del santuari? Duen figa els sospiros de Manacor? I el ‘palo’ de Llucmajor era de garrova?

En alguns de casos hi ha coverbos i dois, no negats, menes de pobles veinats però les fòrmules magistrals alimentàries o els detalls del procès d’un producte no estan totes dites a l’etiqueta o el codi de barres obligatoris. Ni tampoc solen esser als receptaris, ni es concreten quan es fa la publicitat i la rondalla oral comercial als clients.

La qualitat indubtable, la singularitat i la raresa exclusiva, la força que duu la dependència (saludable), són als detalls que aguanten la pervivència d’un triomf, també part del boca-a-boca i de l’atracció de les circumstàncies incògnites.

El misteri magníficat davant la resta dels humans, construí la fama i el crèdit sense caducitat d’un producte, plats, begudes, pastissos, llocs, marques o racons sense nom públic. Són les circumstàncies laterals que adornen la història social, mouen l’empatia del consumidor dependent.

En certa forma secrets privats són llocs dels agres dels esclatasangs (rovellons, pebrassos), les fites de les pesqueres eren excepcionals..abans del GPS.Ara amb el Google i les xarxes socials on tothom es desnua, retrata i deixa rastre i dona pistes universals, sense saber-ho, per divertiment o per vanitat. O tot plegat.

En l’època contemporània un secret quasi és impossible, segurament si mai no es conten ni s’escriuen. El teu secret són ells, els altres que escruten i cerquen, i no cal que sien de Xina o Rússia.

Els misteris i atreviments gastronòmics estan mitificats però són certeses, no llegendes. O són atreviments, còpies, versions o apropiacions. El cardinal va nèixer i es fa a Viena i no “és” de Lloseta. Qui s’inventà o té la recepta virginal de la llagosta amb ous frits?

A les quatre illes -mirin els fons a la xarxa de IB3- hi ha que qui es vindica pioner, inventor, innovador?, de fer l’aliança de fama. El cronista ha apostat aquest temps de pesta, peregrinà per mar a Ciutadella, en menjà i en fa després d’haver-ho debel.lat. Posar el mac a terra. Fòra batalles. El plat és senzill i no té més secrets que el bon gènero: llagosta, ous, oli i patates i poca fúria al foc.

La formulació la sublimació virginal, el secretisme és una mica de comèdia, perventura té un joc parent l’omertà, secret de família, silenci imposat. El privilegi existeix si no es socialitza el capital de l’èxit que és creu exclusiu.

El poder flota a la memòria d’una persona, de dues emparentades per sang, per ventura. Serven amb misteri, com un poder que vé d’una arrel que és intransferible i mitificada. En Pep Pansa fou el darrer licorista de Destil·leries Valls que liderava en Colau, mecenes deportiu de bàsquet i futbol, fadrí i acompanyant etern, Mercedes, ulleres negres, bigotí i pel aferrat amb brillantina.

Pep Valls ‘Pansa’-simpàtic, beat i escolà major del Convent- era qui d’amagat de tothom feia les mescles per gestar i curar la màgica ‘canya’, fort ‘suc’ sec o ros. Ell era l’únic, el darrer, que quedava a la casa que sabia com es feia aquesta sigularitat d’ecos colonials, raresa local per fer ‘rasques’ (rebentats, ‘carajillos’).

La micro empresa Valls es fusionà amb d’altres destil·leries i se’n dugueren la producció del poble a la central poligonal, i en Pep Pansa, fort i no et moguis, es negà, dies i mesos a transferir el secret als nous socis, a la seva família indirectament. ”Mun paret me va dir que mai ho explicàs a ningú el secret, que ningú me ves fer-la”. Al final la germana i la lògica dels fets, deprés d’espiar-lo una mica, el feren rendir per evitar la mort de la canya i dels guanys.

Les begudes laiques i de monasteris, els sucs i esperits beneits i miraculosos, tenien codis vitals d’un plaer, d’un poder curiós, just el negoci. Aromes o elixir. Herències a cops, a peu del llit de la mort. O perdudes a la boira i les cendres del secreter.