Najat El Hachmi va travessar el pont

El sospir és feble i la mascareta el fa imperceptible. Najat El Hachmi no havia tornat a la classe on va fer 5è d'EGB a l'escola Jaume Balmes de Vic. Excepte el terra de l'actual aula de logopèdia d'una residència de gent gran, tot està igual que fa 30 anys. No és malenconia, sinó tristesa: va ser el curs de l'atemptat d'ETA contra la caserna de la Guàrdia Civil el maig del 1991 en el qual va morir la seva millor amiga, la Cristina. “Éreu les que més destacàveu”, comenta Carme Roquer, directora de l'escola durant una dècada i persona crucial en la trajectòria de l'última premi Nadal, un reconeixement inimaginable llavors, quan encara no feia quatre anys que El Hachmi havia arribat amb la seva mare i els seus tres germans des del poblet marroquí de Beni Sidel, llar sense llum, ràdio, tele i cap llibre, és clar.

L'escola era molt a prop de casa seva, al barri de la Calla, el primer raval de Vic, frontera entre autòctons i immigrants, una zona amb “un dèficit d'aspectes constructius, socials i econòmics amb risc de marginalitat”, segons un informe de la Generalitat del 2010, que va fer que un milionari invertís en un encara inacabat pla de rehabilitació. Per això, tret de l'empedrat, li costa reconèixer el seu carrer, Sant Francesc, on s'han obert carrerons i placetes i han desaparegut alguna gasolinera i una fàbrica. “El dia que hi vam arribar estava guarnit perquè era festa major, em va semblar màgic”, recorda El Hachmi, potser per contrast amb el viatge: autocar-ferri-autocar-tren durant dos dies. I una altra imatge imperible: “La meva mare, analfabeta, sola amb quatre fills, el més petit d'un any, abraçant-nos a tots, sense baixar ni moure's per a res.” El món de les silenciades dones àrabs que va novel·lar a Mare de llet i mel.

“Feia olor de guix i de llibre nou i la mestra, de sabó”, recorda El Hachmi de la seva primera aula, ara sala de billars de la residència. Tenia vuit anys. “Era estimulant; venia d'un lloc sense res on l'única distracció eren les històries que explicaven les dones, una enyorança que potser després em va portar a escriure. Sentia que m'estava alimentant per créixer, que vaig aterrar en un lloc amb totes les possibilitats del món.” També va aprendre ràpid el català i el castellà. “La primera fitxa que vaig omplir, la vaig copiar tota del meu company, fins i tot el nom, sense saber-ho vaig posar el seu: Mario”, riu. L'idioma mai li ha suposat cap problema, això explica que Dilluns ens estimaran, la novel·la del premi Nadal, l'escrigués gairebé alhora en les dues llengües. “Amb la mare parlo amazic; amb els germans, castellà i amb els meus fills, català”, resumeix.

Sempre s'havia imaginat que viurien en un pis, però quan hi van arribar, el seu pare, paleta que ja feia uns anys que vivia a Vic, era als baixos del número 57, de porta metàl·lica vermella, actualment garatge d'una casa de dos pisos que en algun moment també van habitar. “Eren totes de pedra, antigues, amb molta humitat i sense calefacció”, evoca Roquer, que en coneixia moltes perquè visitava els pares d'alumnes immigrants per polir diferències mentre compartien cuscús. “Era una manera d'apropar-nos a ells, de treballar. Molta gent, fins i tot de l'àmbit pedagògic, em criticava que visités les famílies”, recorda la mestra.

Faldilla, leotards i mocador

Al barri, quan van arribar el 1987, encara no hi havia carnisseries halal ni oratoris. Pocs anys després va arribar la carnisseria i després la mesquita. “No hi vull anar, allà”, avança El Hachmi amb seguretat. És la punta del vell iceberg del seu xoc amb una realitat que encara reflecteixen dues pintades recents en carrers propers al seu: “Fotem canya al patriarcat” i “Fora racistes del nostre barri”. Les mira, tot i que no en diu res fins més tard: “Hem de combatre el racisme, però també has d’aprendre a conviure-hi, perquè no pots passar-te el dia pendent d’això. No hi ha lògica racional, són prejudicis, la resistència desgasta molt i no vull que condicioni la meva vida”. La solució: “Fer, fer, fer... Contra el racisme i l'odi no puc fer més que escriure”.

Tot va venir de cop. Sobre el 1991. Fins aleshores, com a molt, en alguna botiga havia notat que “tractaven de tu als meus pares quan als altres clients se’ls tractava de vostè” o havia sentit el típic comentari “aquí no trobaràs res per a tu’”. Racisme subtil, però creixent, que tenia l'altra part de la tenalla en un discurs més radicalitzat dels imams que van arribar amb una onada immigratòria massiva. “Estava fent cinquè o sisè i llavors el meu pare em va començar a dir que no podia parlar amb nois, ni anar al cinema ni al bar, que el meu germà petit m'havia d'acompanyar a la biblioteca, on em refugiava sovint, i que havia de pensar a deixar l'escola per casar-me”. Un dia va anar amb faldilla i leotards a l'oratori, on li recordaven que cantar era “invocar el diable” i que escriure només era possible si no s’hi deien mentides (“em prohibien el que més m'agradava del món”), i la van enviar a casa.

Un dia es va presentar a l'escola amb el mocador al cap, com ordenaven a una nena que vivia “entre sentiments contradictoris i una crisi d'identitat: volia ser una musulmana exemplar. Després va arribar l’atemptat on va morir la Cristina, l'amiga que em va ajudar quan vaig arribar i que em convidava a casa seva, una situació molt difícil per a un musulmà”. La directora hi va intervenir ràpidament: “Li vam dir que feia calor, que tots érem iguals a classe. Després vam anar a casa seva per parlar amb els seus pares i convèncer-los de certs mínims si volien que avaléssim els seus papers de renovació de residència”. Roquer creu, com El Hachmi, que en aquests temes “s'ha anat cap enrere: s'accepten coses que trepitgen els nostres drets, com el mocador o que no facin natació. És discutible que les nenes adopten aquestes prohibicions lliurement”. Hi ha ajudat “el relativisme cultural de l'esquerra”, afirma El Hachmi, que ha reflexionat sobre el tema a la bel·ligerant Sempre han parlat per nosaltres. El pitjor episodi: quan, durant l'últim curs d'EGB, un grup de pares autòctons van protestar a l'alcalde per quedar-se sense places en altres escoles i haver de portar els fills a la Balmes. “La tutora ens ho va haver d'explicar, no enteníem per què no volien estar amb nosaltres: ens negaven sense conèixer-nos”. “Sempre hem sigut l'escola dels pobres i dels immigrants”, rebla Roquer.

El Hachmi va constatar que només la independència econòmica la podria alliberar de vetos com patinar i nedar (“fer-ho d'amagat em generava una gran tensió perquè no volia que els meus companys ho sabessin”). Per això als 12 anys va intentar treballar: repartint la publicitat del supermercat del barri, muntant capsetes de bijuteria en una fàbrica (“feia moltíssim fred, era Ramadà, fèiem moltíssimes hores i ens pagaven fatal”), netejant en una fàbrica d'embotits on no contractaven gent que no fos autòctona i, anys després, traduint com a mediadora social amb els nous immigrants.

Un premi i un casament amb 20 anys

Se li donava bé escriure, com va ratificar a l'institut Jaume Callís (cada curs era una pròrroga guanyada a pols contra el seu pare amb l'ajuda de Roquer) en obtenir el premi a la millor redacció de batxillerat de tota la comarca. Va ser rebuda, inusualment, per l'alcalde de Vic. “El Hachmi va acabar sent utilitzada per totes dues parts, la magribina i la catalana; va marxar de Vic per escapar-se del control de la família, de la comunitat i dels qui volien explotar el seu estatus”, creu Roquer. La nena i després escriptora era un símbol potencial d'una ciutat que alguns anomenen “la capital de la Catalunya catalana”, però on un de cada tres dels seus 47.000 habitants és immigrant, i va ser el bressol el 2002 de Plataforma per Catalunya, primer partit xenòfob català, avui dissolt i dins de Vox. “No sé on són ara, però, tot i que només tinc Instagram, els pateixo a les xarxes, com els fonamentalistes”, comenta El Hachmi.

Deslliurar-se del jou del masclisme i del patriarcat, potser travessar per sempre el pont romànic sobre el riu Mèder, frontera física del seu barri i, sobretot, poder anar a la universitat a estudiar Filologia Àrab només era possible si es casava, com va haver d’acceptar. Ho va fer amb 20 anys, amb el vestit tradicional del seu Marroc natal: a la foto somriu al costat de Roquer, a qui ensenya la foto al mòbil. El matrimoni amb un jove marroquí va durar tres anys i mig i va tenir com a fruit un fill que va criar mentre anava amb tren a Barcelona per estudiar.

Aviat, amb el directe Jo també soc catalana (2004), text autobiogràfic sobre la identitat i el procés d'arrelament, va començar a consolidar-se la seva vàlvula d'escapament “per entendre i ordenar” el món des dels 12 anys. “La meva escriptura neix del meu context; només el fet de decidir què escriure ja és un poder que tinc, no és fàcil: sempre són els altres els que parlen per tu”. D'aquesta voluntat va néixer L’últim patriarca (2008), amb clars ecos personals i primer dels cinc premis que té actualment. La literatura li va canviar la vida: “Quan el vaig guanyar, em va aturar una dona pel carrer que em va reconèixer de la tele i va dir que si li volia llogar un pis no tindria problemes. Fins llavors, quan trucava per una feina o per un lloguer em deien que sí i després, en veure'm, es feien enrere”.

El Hachmi, de 41 anys i nacionalitat espanyola després de set anys de paperassa, no vol ser exemple ni paradigma del triomf de la integració d'una generació d'immigrants que van poder travessar el pont. Es limita a encoratjar la lluita (“quan vens del no-res és impossible plantejar-se estar igual si no fas res. Si als pobres ens treuen la cultura de l'esforç, no ens queda res”) perquè, segons constata amb tristesa, “a les presentacions dels meus llibres encara em trobo noies que m’expliquen les mateixes històries que vaig viure jo”. També insta, mentre passeja per la plaça Major de Vic, la gent que mira amb recel els immigrants “a entendre que la perspectiva ha de ser de classe, no de procedència” i a "defensar els valors públics, com les biblioteques”. Al seu antic barri, al solar de la caserna de la Guàrdia Civil on va morir la seva amiga Cristina, sembla que en construiran una. Allà trobarem els seus llibres.