Netejo crims a domicili

En la cinematogràfica Pulp Fiction era l'impertèrrit Senyor Llop qui se n'encarregava; i en la televisiva Blacklist, el Senyor Kaplan (tot i que era una dona) era qui s'arremangava. La seva feina sembla un autèntic deliri, fill d'una ment sàdica i fora de si o molt astuta i refinada: professionals especialitzats en la neteja d'escenaris de crims… al servei dels assassins. “No sé entrar a la dark web, però estic convençuda que a la vida real existeixen”, assegura la francesa Sandrine Destombes, que ha col·locat una d'aquestes netejadores, Blanche Barjac, com a eix de la seva novel·la Madame B (Reservoir Books).

“Hi he posat una mica d'imaginació i fins i tot alguna tècnica de neteja de les àvies”, comenta mig de broma l'escriptora francesa de 49 anys, per convertir en una professional prestigiosa d'aquest particular sector criminal la protagonista de la seva ja setena novel·la, premi Ligue de l’Imaginaire 2020, que la consolida en el grup capdavanter del prolífic polar francès. Després de 15 anys d'ofici i 92 missions de neteja, Madame B (solitària, discreta, capaç de deixar impol·luta des d'una catifa fins al disc dur d'un ordinador, passant per un perfil a les xarxes socials o, el més fàcil, desfer-se d'un cadàver) descobreix entre les pertinences a eliminar del seu últim treball un mocador blanc; una fotesa, un element sense més dificultat per a ella si no fos perquè és, precisament, el que portava la seva mare quan es va suïcidar 20 anys enrere. Algú, doncs, li està netejant també la seva vida.

“Volia sortir del marc tancat de la policia-justícia, molt transitat i amb limitacions ja fins i tot lingüístiques i per fugir d'aquesta lògica tampoc em venia de gust fer servir el gastat periodista investigador, per la qual cosa vaig buscar algú que no pogués recórrer a la policia: una netejadora obria moltes possibilitats; d'entrada, que una dona s'ocupi d'una feina com aquesta”, admet Destombes, una de les protagonistes virtuals de la jornada d'ahir dimarts del Festival BCNegra.

A Madame B sembla que cada acció que un comet té una conseqüència, cosa que no sembla que concordi amb la vida real. “Penso que és així; una altra cosa és que un crim potser no tingui càstig; potser no té conseqüències legals, però sens dubte sí que en té de personals… Crec que era Sartre qui deia que som el que escollim; el que som és el que hem decidit”, assegura. També com a metàfora destil·la la novel·la que l'oblit, esborrar el passat, és una missió impossible. “Seria un error fer-ho perquè construïm sempre el present des del passat; un dels problemes d'avui és que el món va massa de pressa i no analitzem el passat, anem massa ràpid cap a un futur del qual tampoc sabem res”.

La Blanche arrossega un trauma antic que fa dubtar, fins i tot, de la seva salut mental, i oscil·la en una zona grisa per la qual d'alguna manera també discorren l'Adrian, el seu padrastre i qui li va ensenyar l'ofici, o El Sabueso, assassí a sou i un dels clients més metòdics de la Blanche. “Soc reticent en la meva obra a destriar massa entre el bé i el mal perquè això té a veure amb la moral i el que avui ho és demà ja no; per això no descric ni físicament ni moralment els meus personatges, deixo que tinguin molts matisos de gris perquè vull que el lector esculli i, de manera inconscient, creï el seu personatge i li atorgui una moral; en això, la literatura dona més espai al lector que no pas el cinema”.

Madame B deixa entreveure cert empoderament de la dona, ni que sigui en el costat fosc del crim, posició que reforça la presència d'una Madame C, delinqüent poderosa en la qual s'intueix la famosa proxeneta francesa dels anys setanta Madame Claude, amb una cartera de clients entre els quals hi havia polítics i grans empresaris de mig món. “Queda molt camí encara per a la paritat: per exemple, en francès no existeix el femení de netejador d'assassí a sou”. Sí que hi ha, en canvi, moltes autores de polar a França. “Passa que tenen poca presència als mitjans i estan poc traduïdes; el més curiós és que les seves obres tenen un rerefons sempre molt fosc i dur”, constata.

Destombes admet que prefereix “la gestió de l'enigma, la investigació més a l'antiga, que el predomini del tecnològic”, en trames que sol narrar “en imatges, com un muntatge cinematogràfic”, fruit dels seus orígens en el sector audiovisual. Per això aviat cita com a referents Hitchcock, Truffaut, Kubrick i Scorsese i, en el terreny literari, Agatha Christie, Henning Mankell (“em va costar acomiadar-me d'un personatge com Wallander”), James Ellroy i Antonio Manzini.

Potser “efecte del confinament” per la pandèmia (“és un personatge que m'ha fet bé”), Destombes recupera aquests dies la figura de la seva comissària Max Tellier, que ja va protagonitzar tres de les seves primeres obres i a la qual està enfrontant moralment, avança, “al revers de les conseqüències i a si hi ha un càstig a l'altura dels actes o no”. Potser es creua amb un(a) netejador(a), tot i que és una figura de la qual, almenys en la vida criminal real catalana i espanyola, es desconeix la seva existència. O potser no ha transcendit mai perquè ho van deixar, com Madame B, tot tan net que no els van arribar a enxampar.