Dues novel·les, la mateixa novel·la

Frank Bolton és un veterà de la guerra de Corea. Torna a casa amb una mà de ferro (en lloc de la de carn, amputada després de rebre greus ferides) per trobar-se una família (rica i aficionada als cotxes) en hores baixes: un pare esfondrat per la impotència i les xacres, un germà mort i una cunyada i una mare perdudes en unes vides sense al·licient. Frank pateix uns terribles malsons posttraumàtics i, per si no n’hi hagués prou, té un problema delicat: algú està matant les seves antigues amants (i desfigurant-los el rostre, el sexe i el pit amb un ferro de marcar bestiar).

Fins aquí el que es pot explicar de l’argument de No te n’escapes sense esbudellar el llibre. ¿I no és precisament aquest el problema de ressenyar una novel·la de gènere negre? Aquesta classe de llibres sembla que s’ho juguen tot en el pla del relat, amb prou feines tenen alguna cosa més que una mica d’atmosfera, un grapat de trets psicològics, alguna descripció passatgera, la sentor de l’escena del crim... i la resta és el joc de pistes i claus, de les quals el lector pot gaudir, però sobre les quals el crític cal que sigui discret. No hi ha una visió del món innovadora, no troben formes inesperades, psicologies audaces, tot ha d’ajustar-se al gènere... De què escriurem, llavors?

Una novel·la de gènere requereix pocs elements per funcionar, però hi ha un indispensable: l’autor. I vet aquí que a Boris Vian (Ville d’Avray, 1920) el va sorprendre la mort a París el 23 de juny de 1959 quan només havia escrit quatre capítols de No te n’escapes. Si el lector té entre les mans una novel·la completa és perquè l’Oulipo (moviment d’experimentació literària) ha completat els dos terços de relat que faltaven.

Aquí s’obren perspectives d’allò més interessants. Potser la classe de novel·la més audaç és aquella que a mig camí altera les expectatives que ella mateixa havia sembrat per transformar-se en una altra cosa. És un gènere complicat, i rar, delicat i fascinant, que afalaga el crític, perquè li proporciona alguna cosa per explicar, per fi pot sentir-se útil.

¿No és una oportunitat immillorable l’autoria a quatre mans (i ja no diguem si dues d’elles pertanyen a una entitat múltiple) per transformar una novel·la negra ja llançada en una ambició superior? Doncs bé, encara que s’aprecien algunes alteracions que milloren el conjunt (la sexualitat de dibuix animat de Vian es converteix en un laberint tèrbol, la tallant atmosfera en una sensibilitat més sucosa, i s’incrementen i s’expliciten les denúncies contra els excessos bèl·lics organitzats des del poder), l’oportunitat, en realitat, es desaprofita. S’incorporen algunes de les tècniques vocàliques i de collage de l’Oulipo, però la novel·la negra es queda igual de negra.

Es tracta, però, d’una decepció menor, i en la mesura que les expectatives frustrades se les havia fet un mateix, a Oulipo no se’ls pot retreure res. El treball del moviment d’experimentació literària és de sutura i anivellament (al qual contribueix la labor impecable en la traducció d’Adrià Pujol Cruells, bon coneixedor tant de Vian com de l’Oulipo, i que deixa la seva marca personal en un sonor “collonar” que despertarà el riure dels entesos) i el resultat, una novel·la negra gaudible, amb les seves femmes fatals, la seva vaga irrealitat de telefilm nord-americà, el seu sadisme cartesià i la seva resolució fins a un cert punt sorprenent.

No te n’escapes, doncs, acaba essent un xarrup curt i intens d’un licor dolç i una mica maliciós, ideal per llegir durant una tarda d’hivern.