Carnada

No sé si hi ha gaire gent que tingui presents els efectes que ha causat als Estats Units la implantació del moviment Me Too. Al principi, les feministes racionals, les anomenades amazòniques perquè defensen que les dones conquistin amb el propi esforç i sense victimismes el lloc que els correspon a la societat, van acollir bé el moviment perquè el seu propòsit era que les víctimes d’abusos sexuals tinguessin el coratge de denunciar-ho davant d’un jutge, però l’invent s’ha convertit en poc temps en una màquina de delació i escarni públic aliena a tota garantia jurídica.

Camille Paglia, Christina Hoff Sommers o Bérénice Levet, algunes de les millors pensadores del feminisme racional, insisteixen en la perversitat d’un moviment que condemna a la ignomínia, sense altra garantia que la paraula d’uns testimonis, homes contra els quals no hi ha, en molts casos, proves inculpatòries que un jutge pugui prendre en consideració. El plaer de jutjar —un dels impulsos més definidors de la massa humana, com va explicar Elias Canetti— troba en el Me Too un canal d’expansió. L’actor Matt Damon, per referir-me a un cas conegut, va dir el 2018 en un programa de televisió que el Me Too li semblava just i necessari però que s’havia d’actuar en proporció als crims i delictes comesos i que no era el mateix tocar el cul d’una dona que violar-la o abusar de menors. Automàticament, Damon es va veure convertit en carnada per a les xarxes socials i en poc temps es van recollir prop de 30.000 firmes per exigir que el fessin fora de la pel·lícula que estava rodant. Damon és un famós, i aquesta condició alimenta les baixes passions del poble, però són molts els homes que han perdut la feina per acusacions falses o delictes menors.

Ara que el desbordament d’aigües arriba a les nostres latituds, és molt recomanable llegir, per prevenció, sobre els estralls que ja fa anys que causa als Estats Units. Al·ludeixo, com el lector pot suposar, a la lapidació mediàtica del dramaturg Joan Ollé. És possible que, quan aquest article arribi al lector, el cas s’hagi complicat més i que les meves impressions acabin pecant per excés o per defecte. De moment, he vist una multitud que l’actor Joel Joan ha volgut liderar en la seva condició de celebrity, disposada a arrencar-li la pell a trossos. Fa un any, Joan Lluís Bozzo ja va demanar públicament que l’expulsessin del Teatre Nacional pels seus articles contra els processistes. No puc dir que una cosa tingui vinculació amb l’altra, però el que sí que puc dir és que, en el cas que ens ocupa, n’hi ha prou de passejar-se una estona per Twitter per veure que la carnada atreu, en una immensa majoria, els peixos de color groc.