Un salvavides per a Picasso, Miró i Tàpies

El seu últim any com a director del Museu Picasso, Pepe Serra reclamava més autonomia per al centre: “No té NIF ni pressupost propi, depèn de les assignacions de l'Ajuntament. Això li impedeix ser àgil i créixer i li complica la relació<NO> amb altres museus i buscar recursos”, Al final de l'any passat, el Museu Picasso va rebre només 194.000 persones (un 89% menys) i els van descendir en un 85% de manera que l'Ajuntament va haver d'injectar sis milions d'euros perquè el museu pogués seguir endavant. Aquest any hi aportarà tres milions més.

La Fundació Joan Miró era l'altre centre barceloní dedicat a un artista que, fins que va arribar la pandèmia, podia presumir que es finançava amb els seus visitants, entre el 70 i el 80% del total. Però va acabar el 2020 amb un dèficit de 2,2 milions. “No pot ser que durant 45 anys hagin sigut els turistes els que hagin pagat la protecció d'aquest patrimoni. Ara que no és possible, aquest patrimoni que va donar Miró a la ciutat ha de rebre el suport públic. Cal buscar un nou model de col·laboració”, ha dit Marko Daniel, director la Fundació Miró, en diverses ocasions.

“Hi ha sobre la taula la reformulació del model. En les reunions amb l'Ajuntament, l'última l'1 de març, es va tractar el tema. Ara és puntual per la pandèmia, però hem de veure com formular un nou model de finançament per a aquestes tres fundacions privades, amb interès públic”, explica Elsa Ibars, directora general de Patrimoni Cultural de la Generalitat.

La tercera és la Fundació Tàpies, amb una situació, si es pot, més complicada: per la presència de la família del pintor als òrgans de govern del centre, per la falta de recursos històrica –compten amb dos milions de pressupost, el 50% per ajuts públics– i, des de gener de 2020, per la falta de director. Carles Guerra, abans de la seva sortida pactada del centre, defensava “una transició cap a altres models de finançament i funcionament davant de la dificultat d'augmentar els recursos propis”.

“En el cas de la Miró, conservar la col·lecció costa més de tres milions a l'any. Aquesta quantitat ha d'estar garantida, hi hagi públic o no. A la Miró tenim els números més clars que a la Tàpies, però hem injectat i continuarem fent-ho, perquè el fet que la col·lecció sigui de la família no canvia res. La crisi passarà i els visitants tornaran, però són centres que mostren un patrimoni de tothom i se'ls ha de donar suport”, prossegueix Ibars, que reconeix: “No sabem quin és el model, però trobarem la solució amb unes aportacions que donin cobertura al seu funcionament perquè no es torni a repetir aquesta situació i perquè es destinin els recursos que generen a potenciar les seves exposicions i projectes educatius, no a conservar la col·lecció i els edificis”.

La Generalitat destinava el 2020, per pressupost, 553.000 euros a la Miró i 478.733 a la Tàpies, però al final han sigut d’un total d'1,6 milions i 778.733 euros a cada una per fer front a la situació imposada pel virus.

Des de l'Ajuntament, Joan Subirats, responsable de Cultura, corrobora que treballa amb la Generalitat a la recerca d'un nou model. “Les tres fundacions són diferents a nivell jurídic i funcionament. L’únic que tenen en comú és que estan especialitzades en un sol autor i les aportacions públiques venen determinades per la governança de cada una, però hem de fer que sigui viable la continuïtat de totes elles”.

“L'Ajuntament va aportar, de forma ordinària el 2020, al voltant d'un milió d’euros a la Miró i 500.000 a la Tàpies. I les aportacions extraordinàries, per assegurar el seu funcionament, de 700.000 i 300.000 euros, respectivament”, prossegueix Subirats.

“Els patronats s'han de replantejar el seu futur. No es tracta de fer canvis estructurals en estatuts ni consorcis, sinó d'acompanyar-les i ser més presents, perquè la pandèmia ha mostrat que hi ha elements de fragilitat que convé afrontar de manera conjunta”, remarca.

Generalitat i Ajuntament coincideixen que el 2023, any en què se celebraran els 100 anys del naixement de Tàpies, 50 de la mort de Picasso i 40 de la de Miró, el problema ha d'estar solucionat. “Això genera una perspectiva de treball conjunt”, explica Subirats. “És una oportunitat única per posar de relleu aquests museus d'artista”, rebla Ibars. De fet, al Museu Picasso i a la Fundació Joan Miró ja s'està treballant en una exposició conjunta per a aquell any que es veurà als dos centres.