Sales, Benguerel, Bonet... i Woody Allen

“Tampoc has llegit Dostoievski, és clar. Si l’haguessis llegit sabries que l’expiació i el càstig són ineluctables”, diu el protagonista de L’home dins el mirall, nouvelle de 1951 de Xavier Benguerel. Més explícit, impossible. La petja més fonda de l’autor rus en les lletres catalanes potser estigui entre mitjans de les dècades cinquanta i seixanta del segle passat, i a l’entorn, per descomptat, de Joan Sales i el seu Club Editor. Ho ha estudiat com pocs el doctor en literatura catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona Carles Lluch a Novel·la catalana i novel·la catòlica (2014).

Más información

Dostoievski, una febrícula catalana

Sales, a banda d’Els germans Karamàzov, que va abordar entre 1959 i 1961, volia traduir també Crim i càstig: considerava Dostoievski el pare de la novel·la cristiana, catòlica. En aquesta, els personatges són éssers complexos, amb una vida interior convulsa, i les seves motivacions psicològiques es belluguen en un territori transcendent, més enllà de les coses terrenals: hi ha “un ressò sobrenatural dels actes, les paraules, les intencions...”, resumeix sonorament Lluch. És el que van fer a la seva obra, entre guerres, George Bernanos, François Mauriac, Julien Green o Graham Greene. En Sales, el receptor privilegiat de l’essència de tot això serà el Juli Soleràs d’Incerta glòria (1956), “consciència col·lectiva dels quatre grans protagonistes” de la novel·la, defensa l’estudiós.

És cert que en les obres dels autors nostrats sota aquest influx catòlic (Sales, Benguerel i Blai Bonet, sobretot), se sent, més que es pensa, l’existència de Déu, i els cristians ho són més per sentiment que per les idees, com detecta el mateix Sales en l’obra del seu amic, soci i editat Benguerel. Es veu en el relat El fugitiu d’aquest darrer, on el protagonista pateix pel dolor causat, en el fons, per altres, com si hi hagués una responsabilitat comuna en el mal, idea purament dostoievskiana. A Soc un assassí (1957), el protagonista, Josep, se sent tan culpable d’una mort que no ha comès, però que en algun moment ha desitjat, com el mateix assassí. És pur Mítia, un dels germans Karamàzov, com veu el professor.

A El mar (1958), de Bonet, difícilment es pot pouar més en el fons espiritual, metafísic, d’un personatge com fa l’autor de Santañí seguint el pare de Crim i càstig. I certa flaire hi ha de tot plegat en algun títol de Miquel Llor, Josep Maria Espinàs i Ramon Folch i Camarasa, apunta Lluch.

Seixanta-tres anys després, potser un nom indiscutible impregnat d’algunes característiques del pare d’Els dimonis sigui el de Francesc Serés: l’autor de La força de la gravetat i Contes russos “té un nervi de narrador que presenta semblances amb Dostoievski: l’interès pels conflictes morals amagats, la narració d’ampli abast...”, argumenten des de La Casa dels Clàssics, motiu pel qual li van demanar el pròleg a la nova traducció que han publicat aquest març de Crim i càstig, tasca de Miquel Cabal. N’han fet 2.500 exemplars, que funcionen: “En mes i mig hem assolit el 50% de l’objectiu de vendes per enguany”, diuen des de l’editorial d’un llibre que costa 34,95 euros.

Serés veu la culpa dostoievskiana en obres com Beloved, de Toni Morrison; El trastorn de Portnoy, de Philip Roth; Expiació, d’Ian McEwan, i L’adversari, d’Emmanuel Carrère. I no pot oblidar-se, és clar, en la referència més catalana que elegantment es permet, del Woody Allen de Delictes i faltes (de delator títol Crimes and Misdemeanors en l’original anglès) i de Match Point, on el protagonista llegeix precisament Crim i càstig i un manual universitari sobre Dostoievski. També podria haver-hi posat L’última nit de Borís Gruixenko.

Tant és, la sensació que cal llegir avui amb urgència Dostoievski és flagrant: per recuperar un cert sentit de culpa en una societat que desconeix el que és ser responsable de res; per preocupar-se, ni que sigui una mica, pel pes dels actes d’un mateix en la vida comuna; per encaixar també una part de la responsabilitat del mal col·lectiu, en una societat que ja ha desertat fa temps del compromís amb la res publica.