La vida que no viu
El que de seguida es fa evident a la sèrie noruega 'Exit' és la manera com la idea amfetamínica i estrident de vida que tenen els personatges és el que, paradoxalment, els genera el buit que pateixen tots
Confesso que estic fascinat amb Exit, sèrie noruega que dirigeix Øystein Karlsen, i que ficciona a partir d’entrevistes a corredors de borsa d’Oslo. Ja sabem que “Basat en fets reals” és un indicador més aviat magre del treball de la ficció, però, no obstant això, l’horitzó de realitat que plana sobre els personatges ens situa, com a espectadors, en un lloc sensiblement diferent del de les sèries clàssicament ficcionals. Si dic que estic fascinat no és tant per l’escriptura de la sèrie (correcta), ni per la seva producció (estripadeta) sinó perquè desplega un paisatge humà tan allunyat del meu que em fa l’efecte d’estar seguint un documental sobre alienígenes vestits de Gucci.
En realitat, no me n’agrada res, d’aquest paisatge: gairebé tothom que hi circula és violent, sexista, trepa i està al límit de la psicosi. Alguns, de fet, hi cauen del tot, mentre la resta viu en una desfilada constant de droga, prostitució, pallisses i discursos turbocapitalistes. En un d’aquests discursos, Henrik, un dels quatre genets de l’apocalipsi borsari, explica al seu entrevistador que tots els somnis que pot tenir algú de vora trenta anys (la casa, el viatge, el iot, les experiències, etc.), ell ja els havia acomplert tots als vint-i-pocs, de manera que el seu repte, ara, és trobar una raó per seguir vivint.
Aquesta paradoxa em sembla interessant. ¿No se suposa que la pastanaga hegemònica són aquests diners que ho han de fer possible tot, i pels quals una majoria considerable passa els dies provant d’encertar la feina, l’aposta, el dècim milionaris? Com pot ser que, un cop s’han aconseguit aquests diners, la vida s’esgoti tan aviat? El que de seguida es fa evident, aquí, és la manera com la idea amfetamínica i estrident de vida que tenen els personatges d’Exit és el que, paradoxalment, els genera el buit que pateixen tots. És una vida que no viu. Una vida on hi ha un munt de cossos i ni una sola persona, on les relacions són de poder o de profit, on se substitueix l’experiència per l’excés i on qualsevol idea de progressió o d’aprenentatge pren la forma de la repetició de l’addicte. Veient-la, és difícil no recordar el destí que Dostoievski li reservava al seu jugador: aquesta manera d’abocar-se sencer a la tirada futura que, ara sí, serà la guanyadora i que sempre és la següent, la que vindrà, la que no arriba mai.
A la sèrie, l’addicció s’oposa a la connexió, al vincle; hi estic del tot d’acord. Ho vaig dir fa unes setmanes, al Kosmòpolis: un dels reptes a què s’enfronta l’escriptor contemporani (i tots nosaltres) és el d’imaginar formes de fer vincle sense caure en una nostàlgia retro ni estilitzar aquesta psicosi destructiva. Ho torno a dir ara, amb la sensació sinistra, davant d’aquesta feixistització monstruosa, que cada cop anem més tard.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.