Pilar Aymerich: “Hi ha una línia que no passo: em nego a fotografiar l’extrema dreta”

“Jo no disparo, jo surto a pescar fotos”, diu Pilar Aymerich (Barcelona, 1943), en un elogi a l’atenció selectiva en l’era de la distracció permanent. Quan tot bullia frenèticament i demanava capturar cada instant, com en les múltiples manifestacions de la Transició, ella recorria a la paciència i l’enginy. “Mai no m’he posat un distintiu de premsa. Jo anava ben vestida, arreglada, maquillada i amb la polvorera a la butxaca llesta per treure quan havies de posar-te a córrer. Sabia que no podia fer-ho perquè m’agafarien al primer moment ja que no soc ràpida. Llavors em posava en un raconet, em pintava els llavis i la policia passava de llarg”.

Cronista visual del despertar reivindicatiu de tota una generació, Aymerich també ho és del qui és qui de l’últim mig segle. A la seva fototeca conviuen més de mil personatges amb negreta en la crònica cultural, des de Mercè Rodoreda a Josep Pla (“Només em va faltar Salvador Espriu, mai no podia, em demanaven que esperés... i al final es va morir”), però el seu també és un arxiu d’una fotògrafa que va visibilitzar i va registrar, per voluntat pròpia, les lluites que molts preferien ignorar.

Molt abans de les kellys, Aymerich i Montserrat Roig –un tàndem periodístic digne de biopic a Netflix– van descobrir la realitat i condicions laborals de les minyones i el treball domèstic en els 70. De la vaga de les treballadores del tèxtil Eurostil a la fàbrica de Santa Coloma el 78. De les preses que complien condemna a la Trinidad –algunes per practicar-se un avortament– que van aconseguir la gestió del centre els dies que les monges van transferir el control a les funcionàries. De les dones que van cridar “Jo també soc adultera”. De les veïnes aliades que sortien als carrers per demanar guarderies públiques. Si Roig no es tallava en escriure sobre els abismes de classe i poder que separaven el feminisme de l’època, el seu ull tampoc no feia curt: allà queda, inesborrable, la seva fotografia d’una dona agenollada, netejant, mentre la resta debatia sobre els drets femenins al paranimf de la Universitat de Barcelona en les Jornades Catalanes de la Dona del 76.

La dona que sempre va creure que “si no fotografiava alguna cosa és com si no hagués existit” ens rep, juntament amb els seus dos gats, a la seva casa-estudi-laboratori de Gràcia. “Vaig arribar quan el barri encara era barat. Abans vaig viure en un pis amb una galeria que donava a la Sagrada Família. Cada nit la fotografiava per si apareixia una bruixa. Estava convençuda que en aquest lloc es materialitzaria”.

Pregunta. Com es veu el món quan una s’adona que, com va explicar al seu documental a, Sense Ficció“les monges em van enganyar”?

Resposta. Fatal. Penses que has de tornar a educar-te i que a més ho has de fer tu sola. És una etapa molt important per a una dona. Entens que has perdut solemnement aquell temps de la teva vida.

P. Llavors veu María Aurèlia Capmany i tot canvia.

R. Tenia 17 o 18 anys. Vaig arribar a l’escola de teatre d’Adrià Gual i la vaig veure arribar, tota vestida de negre, amb una faldilla de tub, uns medallons i fumant cigars. Vaig veure una dona amb l’actitud d’entrar en una habitació i omplir-la. Llavors vaig pensar: ‘Això és una dona lliure’.

P. Allà coneix Montserrat Roig, com va viure aquella època?

R. A la Montserrat i a mi ens anomenaven “les nenes”. Amb nosaltres, la Capmany era com una gallina xaruga amb els seus pollets. Ens renyava i ens cridava molt, però en realitat ens estava protegint.

P. En els 60 marxa a Londres, la deprimia Barcelona?

R. Barcelona era una ciutat molt asfixiant per als joves. No hi havia futur. Jo me’n vaig anar per tristesa, per desemparament, per una ciutat grisa que no aportava res. El que passa és que de vegades la realitat és dura.

P. Què va passar?

R. Estava molt perduda, vaig arribar allà i amb prou feines parlava anglès. Vaig recordar la frase que deia el meu pare quan venia gent a casa: “La nena és una mica rara perquè no parla, però mira molt, és igual que un mussol”. Em vaig dir: ‘I si ets un mussol?’. Vaig començar a fer fotografia, vaig veure que m’agradava i me’n vaig anar a aprendre amb el meu oncle. Havia estat fotògraf del comissariat de propaganda i quan van entrar els feixistes va haver de sortir corrents amb la dona i quatre nens per les muntanyes. A França va muntar un estudi i feia retrats a gent de la zona. Allà vaig conèixer Tarradellas i tota la gent de l’exili.

P. Torna a Barcelona, es retroba amb Roig i sopen a La Puñalada. Aquella nit va canviar la seva carrera.

R. Sí, va ser en el 67. La Montserrat havia tornat de París, havia acabat la universitat i em va dir que estava començant a escriure. Jo li vaig dir que estava fent fotos. Em va proposar de muntar un tàndem. Ens vam presentar a un concurs de Serra d’Or amb el reportatge Altres veus en altres ámbits, en què ja s’intuïa la seva veu perquè analitzava la impossibilitat de crear en un país com aquest. Vam quedar finalistes i a partir d’aquí ens en van encarregar més. Volíem descobrir els creadors que ningú no ens havia dit que existissin.

P. Diuen que eren una parella laboral perfecta. Que només necessitaven una mirada per entendre’s.

R. Érem unes enredaires, érem perilloses i el que volíem era ficar-nos el senyor o la senyora que teníem davant a la butxaca. Jo he vist entrevistes que pensava ‘aquest no sap en el vesper que s’està ficant’, perquè a més no se n’adonaven, començaven a parlar i al final ho deixaven anar tot. Moltes vegades acabàvem anant-nos-en a dinar amb ells. Recordo Joan Ponç cridant: “Marxeu, que sembleu Zipi i Zape, no vull veure-us més!”. El paio ja estava fart d’aquestes dues dones que li havien caigut a sobre.

P. Tenien alguna regla establerta mentre treballaven?

R. No buscàvem que el personatge quedés malament. No ens dèiem: ‘Enfonsaré aquest paio’. Mai no ens va passar pel cap. Intentàvem comprendre l’altre, encara que ens caigués malament.

P. És cert que ho van intentar amb Simone de Beavouir?

R. Sí, ens va penjar el telèfon, ens va dir que estàvem boges (riu).

P. En l’era de l’esplendor de la Gauche Divine, Roig era molt crítica. Va arribar a queixar-se a Triunfo de Tuset Street i la va descriure com un símbol burgès i “avortada imitació de Carnaby Street”.

R. Jo no era de la Gauche Divine. La Montserrat tampoc. Coneixíem gent del Bocaccio, Juan Marsé i Miserachs i altres creadors, però no formàvem part d’aquest grup. Com la cultura era una cosa molt amagada, calia protegir-se. Barcelona era una ciutat de capelletes. Uns anaven amb uns i una altres amb uns altres.

P. Estaven més polititzades?

R. Formàvem part de l’esquerra catalana, però jo mai no vaig voler estar en cap partit amb carnet. Vaig considerar que sent fotògrafa no havia de tenir un compromís polític amb una determinada línia.

P. Però les seves fotos sí que les tenien.

R. Jo no crec en l’objectivitat, perquè això no existeix, però sí en l’honradesa de la professió. Això em va fer no estar mai en un costat políticament, però l’ull el tenia, evidentment.

P. I l’ull era a les manifestacions feministes.

R. Els mitjans no enviaven fotògrafs ni periodistes a aquestes manifestacions. Van passar molt desapercebudes. Se’n va parlar més de les Jornades Catalanes de la Dona quan va complir 20 anys que quan va passar. Quan es va començar a parlar de la Transició i em demanaven fotos, jo sempre deia: ‘I de la Transició de les dones, no en parlem?’ perquè aquelles reivindicacions van ajudar a canviar lleis, però els historiadors volien parlar d’altres coses.

P. Què sent en veure la Generació 8M omplint ara els carrers?

R. Després de la Transició tot es va desinflar. El Dia de la Dona ens dèiem: ‘Som quatre velles, on són les joves?’. I de sobte, surts al carrer, veus tota aquesta joventut i comprens que no has malgastat una època de la teva vida buscant que la dona tingui un reconeixement que és imprescindible per avançar.

P. Aquelles fotos es reivindiquen moltíssim ara, es pagaven bé al seu dia?

R. I ara. El periodisme sempre ha estat precari. En aquella època per poder viure, no viure del tot, viure una mica, havies de fer un reportatge i l’havies d’adaptar per a quatre o cinc revistes, en català i en castellà, per amortitzar les despeses. Les fotografies en periodisme servien per tapar forats. A sobre te la tallaven i no la firmaven.

P. Els seus companys de professió diuen que sempre ha estat molt discreta.

R. Amb la Montserrat sempre ens preguntàvem l’una a l’altra abans d’una entrevista: “I tu, què et posaràs?”. Però jo sempre he volgut ser invisible. Quan anava a fer arquitectura, anava vestida de marró. Quan anava a fer teatre, de negre per confondre’m amb l’escenari. En la meva investigació a l’Havana de l’escultura i arquitectura funerària, com que totes les tombes eren blanques, anava sempre de blanc. Jo tenia la voluntat de desaparèixer, perquè crec que el fotògraf mai no ha de ser un espectacle. Ara que soc gran i les dones grans ja som invisibles, per fi ho he aconseguit ser (riu).

P. Les dones artistes solen denunciar que han hagut de sacrificar part de la seva vida personal.

R. Jo he estat sempre fotògrafa les 24 hores del dia i com que soc molt tova, sabia que si tenia nens deixaria la fotografia. En aquell moment em va semblar més correcte ser fotògrafa que tenir fills. Respecto totes les decisions, però no em penedeixo de la meva.

P. Això mateix, s’ho hauria plantejat sent home?

R. Haver de triar entre vida privada i vida professional només ens ho plantegem les dones. Un home hauria pogut tenir tres fills totalment perquè no hauria passat res.

P. Hi ha una cosa que no hagi volgut fotografiar?

R. Barcelona en el confinament. Per a mi, la ciutat sense ningú no era res.

P. I algun personatge que hagi dit que no?

R. Abans em costava més dir que no, ara n’estic aprenent. Sí que m’he negat amb un parell de personatges. Hi ha una línia que no passo: mai no he fet una foto a algú d’extrema dreta. Tampoc no he anat a cap de les seves manifestacions. Em fan molta por.